Ser seguidor del València CF és una afició de risc.

Foto levante-EMV

Vila-reial, Reial Madrid, Reial Societat, Las Palmas, Eibar, Betis i Atlhètic de Bilbao. El València ha perdut els set partits, set, de Lliga. Els tres darrers de la temporada passada i els quatre inicials de l’actual. Quatre es van jugar a Mestalla i tres lluny de l’Avinguda de Suècia, però els set van acabar amb derrota quasi sempre vergonyosa dels blanc-i-negres. Es diu prompte, però des de l’1 de maig de 2016 els aficionats valencianistes, -els que cada jornada ocupen el seu seient al camp, al marge de la climatologia, com el darrer partit en el que la temperatura a la grada era perjudicial per a la salut-, no saben el que és guanyar un partit. No importa si s’ha tractat del totpoderós Reial Madrid, al Bernabeu, o del modest Eibar a una localitat els habitants de la qual no farien ni mitja entrada a Mestalla; no importa si es tracta dels germans de Vila-reial o dels llunyans canaris. Tots, els set, li han fet la cara roja als nostres, tot i que en alguna ocasió hem pogut buscar excuses de mal pagador com a atenuants.

Ahir al nou Sant Mamés, más de lo mismo. La pel·lícula de Bilbao ja l’havíem vist a Mestalla davant Las Palmas. En aquell partit, Santi Mina va avançar els d’Ayestarán el minut 5. Ahir va ser Álvaro Medrán, quan encara no s’havien jugat ni 90 segons de partit, qui va posar per davant en el marcador als valencians. Després de tan esperançador començament, una altra vegada allò que sabem: lluny d’acovardir-se, els contraris comencen a posar tota la carn en la graella i els nostres comencen a tremolar.

S’ha millorat la plantilla, en línies generals, però les prestacions són paregudes. Tot i la incorporació de dos centrals amb nom (Mangala, que ahir no estava Garay, per lesió), tot i els homes de mig camp (Medrán i Suárez), tot i els homes contrastats de davant (Nani i Munir), tot i la confiança dipositada en un tècnic amb bon cartell però amb poca experiència, l’equip no funciona. Tan senzill com això.

Cada vegada que els contraris es planten davant l’àrea valencianista, l’aficionat xoto tremola. No és sinó un reflex condicionat. N’hi ha una dita argentina: qui es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs a l’afició del València CF li passa això: ataquen sobre l’àrea i cremen, cada vegada cremen.

Se sabia que l’Atlhètic de Bilbao és un club especial per diverses raons de tipus social, però també estàvem avisats que és un equip que lluita com als lleons que diuen ser; sabíem a més a més, que tenen un futbol molt directe, a l’anglesa dirien alguns; també estàvem avisats que són molt perillosos a baló parat: Beñat les posa de cine i Adúriz remata qualsevol meló que li arribe; tot això ho sabíem. Però, no va servir de res.

El València va jugar de forma acceptable els primers cinc minuts de la primera part i els darrers quinze de la segona. Prou. La resta del temps va anar darrere la pilota dominada pels bascos. No n’hi hagué defensa: ni Montoya, ni Gayà, ni els centrals, Santos i Mangala van saber tancar i protegir Alves qui, a més a més sembla patir de vertigen en eixir de sota dels pals.

El mig del camp va ser irrellevant, tret d’algunes accions elèctriques i carregades de classe de Medrán. Res per les bandes, i poquíssimes pilotes per a que els homes de dalt demostren la seua qualitat: Munir, Rodrigo i Nani.

No és possible entendre aquest desastre per raons futbolístiques. No és possible.

Ací passen altres coses. Certament ara, i cada dia més, n’hi ha un problema de nervis, de por escènica, de pànic a fallar, a perdre de nou. Caldria, llavors, intenses sessions preparatòries de cada partit; algun professional, del futbol o de la psicologia, hauria de fer veure a eixos xicots que són uns professionals de qualitat que no poden permetre’s donar un rendiment tan pobre a l’empresa que els paga.

Però, tot amb tot, n’hi ha un altre problema gros: és un problema de despatxos, de projecte, empresarial, de direcció, de compromís, d’implicació. I el responsable és el propietari: Peter Lim.

La sort és que n’hi ha partit el proper dijous. L’Alavés ha de ser el primer equip al qual el València derrote aquesta temporada. Sí o sí.

Què passarà si no és així? Doncs que caldrà despatxar a Pako Ayestarán, i que amb ell haurà d’eixir García Pitarch. Aleshores qui manarà? La senyora administradora, l’encarregada que Lim ha deixat el front de la botiga, Lay Hoon Chan, ja ha estat amortitzada, i tot i el càrrec retòric de presidenta, pinta fava. Quan va dir que Alcàcer es quedava davant les penyes i el de Torrent ja tenia els dos peus a Can Barça, com es confirmà poc després, va quedar clar que el nom del càrrec que ocupa no significa el que entenem els aficionats. Qui mana en el VCF, sinó Peter Lim? Quan se’n ocupa? Quins són els seus plans per a l’equip valencià més emblemàtic?

Anirem el dijous a Mestalla. La previsió és de pluja, però els aficionats estaran a la seua cadira. A poc que l’equip demostre, animaran de valent, com va passar després que es va empatar el partit contra el Betis, tot i que després es perdera. Per a fer-ho, tanmateix, hauran de fer un immens esforç, perquè aquest equip fa molt de temps que no dóna ni una alegria. Cap ni una.

I és que ser seguidor del València CF és, com hem dit, una afició de risc. Una pena que hauria de ser motiu de vergonya per als que ocupen els despatxos del carrer Micer Mascó.