Tercera derrota en tres partits.

Foto Levante-EMV

Alguns senyors, segurament en despatxos amples i acollidors, amb aire condicionat i hostesses preocupades perquè tinguen més begudes de les que puguen necessitar, no van veure inconvenient en que un onze de setembre el partit a Mestalla es jugara a les quatre de la vesprada. En assabentar-nos de l'hora, els aficionats ja vam preveure que seria una tortura, però ni això, ni les dues derrotes prèvies, van ser obstacle perquè l'estadi presentara una entrada acceptable. Ara bé, la tortura amb què no comptàvem era la del transcurs del partit, que va ser excepcionalment cruel amb el València.

S'esperava, per fi, la primera victòria del curs, perquè el Betis només tenia un punt, perquè per fi el València estrenava la seua nova defensa i perquè la mala sort no podia perseguir els del Túria eternament. A l’alineació, l'únic que cridava l'atenció era l'absència de Medrán; en el seu lloc, estava Mario Suárez, jugador de perfil semblant a Enzo Pérez, sobre el paper i sobre la gespa. Vist el joc de l'equip, no es pot dir que fora un encert d'Ayestarán posar els dos alhora.

El València començà el partit atacant amb prou intensitat, acumulant xuts i ocasions amb regularitat i aconseguint tancar el Betis en la seua àrea en algunes fases. Les jugades en la frontal eren una mica lentes i previsibles (és ací on sembla que Medrán hauria aportat més que no Enzo i Suárez), però, tot i això, el València pogué marcar, sobretot amb xuts des de distància mitjana per part de Santi Mina, Gayà o Garay. El Betis s'aconformà amb eixir a la contra, conscient que els nous defensors del València, tot i tenir prou més prestigi que els anteriors, no tenen en la velocitat el seu punt més fort. I no va ser una tàctica roïna, perquè eixia amb facilitat i solia acabar les jugades amb xut. Un tal Durmisi, per banda esquerra, va dur de cap a tota la defensa amb la seua velocitat; Joaquín va tornar a fer un gran partit, driblant com si no tingués 35 anys, i Rubén Castro no va perdonar, com sempre.

A deu minuts del descans, la intensitat del València començava a decaure, i cada vegada eren més freqüents les arribades a la contra del Betis, fins que una jugada de Joaquín va arribar a Rubén Castro, que tingué dos segons en l'àrea, un marge que no se li pot donar. Col·locà el baló a l'escaire, i Diego Alves no va poder fer res. Enzo Pérez va veure una targeta amb una entrada que, si bé no va ser massa dura, si va ser per darrere, i en un contra colp, així que les queixes de la parròquia valencianista tenien poc fonament. Abans d'anar als vestidors, Gayà es va haver de retirar, cosa que, després del que va viure l'any passat, no és una notícia que cride a l'optimisme. Entrà Montoya.

Al descans, Ayestarán va rectificar, i Medrán entrà per Mario Suárez. No vam tindre gairebé temps d'apreciar la millora, perquè Enzo Pérez va ser expulsat al poc de començar la segona part per una entrada a Durmisi que sí que va ser dura, no com la del primer temps. Podria dir-se que hauria estat més lògic deixar a Enzo Pérez en la banqueta perquè ja tenia una groga, però és que l'àrbitre li va traure una targeta roja directa. Es podria contra argumentar que l'argentí estava massa accelerat, però el que importa és que el València es quedà amb un jugador menys. Mal assumpte.

A la jugada següent, un córner del València va fer possible el contraatac que semblava definitiu, i Joaquín, sol com mai, va batre a Diego Alves. Desastre.

Les coses pintaven fatal. Ja imaginàvem que els trenta-cinc minuts que quedaven serien un monòleg bètic, amb els blanc i negres perseguint el baló per imperatiu contractual però sense cap mena de fe i intentant cadascú fer la guerra pel seu compte. I així fou durant els deu minuts següents al segon gol. Després, en canvi, el València reaccionà. Va entrar Munir per Santi Mina, i el partit va donar un gir. Primer un xut al travesser del mateix Munir que Rodrigo degué rematar, i després un remat de Nani, van servir per encendre la flama. Parejo començava a acostar-se a la frontal, i en una jugada de tira línies, va aconseguir passar el baló a Rodrigo qui, sol davant d'Adán, no va fallar (com molts, malauradament, temíem). Acabava de complir-se el minut setanta, i, la veritat, el més difícil ja s'havia fet.

Un parell d'ocasions més, entrades de Cancelo, Munir i Nani per la dreta i de Rodrigo per l'esquerra ens feien alçar-nos dels seients cada poc temps, i una jugada de Nani (qui es va esforçar prou, però va perdre un fum de balons) va originar un córner: centrada, remat de cap, i rebuig empentat a gol per Garay. L'eufòria ens va arribar a embargar durant uns minuts, perquè el Betis estava K.O., regalava balons continuadament i no s'acostava amb massa perill. Nani pogué marcar, i pareixia que arribaria el gol, d'una forma o d'una altra, que recordaríem el partit i que oblidaríem la calor infernal que estàvem patint.

Però això era massa bonic per a ser cert. Ni tan sols vam poder quedar-nos amb l'empat que tant havia costat aconseguir, perquè en la penúltima jugada del partit (que va ser l'última, pràcticament, perquè el temps de descompte desaparegué amb l'efusiva celebració dels jugadors visitants), una centrada rassa no va ser degudament rebutjada per una defensa que, cal reconèixer, no va estar massa encertada, i Rubén Castro amplià la seua llegenda a l'equip bètic. La cara que se'ns va quedar a tots va ser un poema.

Tercera derrota en tres partits, novament per errors (alineació millorable, defensa desajustada, una expulsió) que llança per terra tot allò positiu que s'havia demostrat (capacitat de reacció, pundonor, fitxatges, com Munir, que donen moltes esperances, compromís...). Cal encendre les alarmes, perquè podem trobar consol amb que l'equip té una altra pinta que el de l'any passat, però eixa bona impressió, intermitent però innegable, no dóna punts a la taula de classificació. F.A.