Un València impotent cau en Eibar. Cal teràpia amb els jugadors.

Foto Superdeporte

Tot allò que pot eixir-li mal a un equip de futbol sobre el terreny de joc, li va eixir pitjor al València d’ahir a Eibar. El més terrible, tanmateix, és que no n’hi hagué equip perquè els jugadors blanc i negres no es creuen que ho són.

És feridora la necessitat d’incorporar nous jugadors, però potser és més peremptòria encara la necessitat de realitzar unes quantes sessions de teràpia de grup en les que quede clar que són futbolistes professionals i de certa qualitat, si més no. Per exemple: és impossible que Abdenour siga el manoll de nervis en qui no confia ni ell mateix. No és admissible pensar que és un jugador tan dolent. No es possible entendre que una línia amb noms con Cancelo, Santos, Abdenour i Gayà tremole davant qualsevol arribada de l’Eibar [o Las Palmas la jornada passada] a l’àrea; no es pot creure que cada pilota penjada per Pedro León ahir posara taquicàrdics els aficionats... i els defensors. És urgent incorporar centrals, ho sabem i ho sabíem, però no es pot acceptar haver rebut cinc gols en dos partits a mans de dos equips que, amb tot el respecte, no faran més que lluitar per la permanència. Ara, que tot s’ha de dir, amb el València que vam veure ahir sobre Ipurua tampoc es pot aspirar a més.

Els d’Ayestarán van anar ahir de més a menys. Haurien d’haver arribat al descans amb més de dos gols d’avantatge. Tanmateix... tot va eixir mal. Santi Mina, un xicot en estat de gràcia, que lluita cada pilota i que demostra la seua qualitat, va fallar el que no es pot fallar. Si més no, dues ocasions pràcticament a porta buida o amb el porter batut. Però, les pilotes no entraren.

Santiago Segurola, qui feia els comentaris tècnics per televisió, va distingir la superioritat dels de Mestalla durant la primera part, que finalitzà amb un resultat sorprenent: empat a zero. Però, en la segona, aviat va començar a advertir que a Mina li pesaven els errors comesos i que Abdenour anava a organitzar una de les grosses atés els nervis que evidenciava. Efectivament, una pilota dels bascos sobre l’àrea va ser desviada amb la mà pel de Tunísia: penalty. Llançà Pedro León, parà Ryan però no cap a fora sinó cap a dins, i el mateix xicot espentà la piloteta a la xarxa.

Amb un sol gol caigué el València. Incapaç de recuperar-se, impossibilitat de reaccionar. Tot allò que era superioritat en la primera meitat, va donar pas a un equip (?) sense ànima, sense força, impotent.

Ni Nani ni Rodrigo aportaren gran cosa. Ans al contrari. El centre del camp, amb Mario Suárez d’inici, en detriment de Medrán, que eixiria en els minuts finals, tampoc va aconseguir mantindré el control i es va desinflar segons passaven els minuts.

Mendilibar havia donat ordres de pressionar l’eixida del baló del València, i fins tres homes assetjaven Ryan i els seus defenses. Quan l’australià intentava l’eixida en curt, els nervis dels defensors abocaven a que li tornaren la pilota i fora ell qui la jugarà en llarg i en pitjors condicions que si ho haguera fet de primeres. A més, no n’hi ha ningú –no ho feia bé ni Negredo la temporada passada, i estem igual o pitjor- que baixe eixos balons, de forma que en la pràctica eixes pilotes anaven als contraris.

Molt mal pinta la situació. Ara tenim dues setmanes per a prendre el calze de la derrota, per mastegar-lo inclús, però cal veure la part positiva: és temps per a que les noves incorporacions aterren a Paterna i Ayestarán puga començar a encaixar-les. De tota manera, el València n’ha perdut dos de dos, estarà en la cua profunda de la classificació quan acabe la jornada i els rivals més forts ja li treuran sis punts.

Els optimistes diran que encara queda molta lliga i que el València d’enguany no és del de la Lliga passada. I tindran raó. Però, tot i amb això, no ens enganyem: molt -però molt vol dir molt- haurà de conjuntar-se aquest equip per a eixir el pou de desesperança i de desconfiança en les seues possibilitats i en la seua qualitat en el que es troba.