Dura derrota, però amb motius d’esperança.

La nit era perfecta: en la grada se saludaven els veïns de localitat i comentaven les novetats de l’equip, la gespa presentava un aspecte excel·lent i la parròquia de Mestalla tenia les il·lusions intactes, amb les lògiques i comprensibles ganes de futbol al començament del nou curs.  

A més, l’adversari, Las Palmas, era molt adequat per diverses raons: perquè juga bé al futbol, estimant-se la pilota i el joc de combinació, perquè es tractava d’un rival assequible per a encetar la competició i perquè, a més a més, la temporada anterior, la trista i deplorable temporada anterior, s’havia endut els tres punts, traguent-li els colors a l’equip i deixant l’afició amb un agre sabor de boca.

Doncs bé, tot i que els primers minuts del partit van ser de bones sensacions, tot i que el minut cinc Santi Mina va marcar de cap un córner magníficament botat per Parejo, els tres punts van volar de Mestalla cap a les Illes Canàries. Mal comença el curs, i negres són els auguris sinó es prenen decisions encertades amb urgència.

És cert que el València de Pako Ayestarán va ser molt distint del de Neville i el de Nuno la temporada passada, és cert. És veritat que anit a Mestalla hi havia una patró de joc, una idea de futbol, una intensitat i un desig de vèncer que fan que l’equip tinguera poc a veure amb el de l’exercici anterior. Però no ho és menys què, com hem dit en tantes ocasions, en el futbol cal fer més gols que l’adversari. Això vol dir que qualsevol equip que vulga guanyar ha de marcar tots els gols que puga i ha d’evitar que li’n claven cap, o que li’n claven el menor nombre possible.

Doncs bé, el València d’anit, tot i marcar dos gols, va perdre perquè ve rebre’n quatre. Vam tornar a veure coses que ja havien vist a mansalva la temporada passada: manca pólvora davant, encert, efectivitat, diguem-ho com preferim, però sobre tot, sobre tot, sobre tot, la defensa és de mantega. Particularment els centrals. Ahir, Vezo i Abdenour van ser els espectadors privilegiats de dos dels gols de cap dels canaris. Dos centres des de l’esquerra de Ryan, dos gols davant la ineficàcia dels centrals. Per què es va quedar Mustafi a la banqueta fins el descans?

Les xifres són eloqüents. El València va rematar setze vegades a porta, d’elles vuit entre els tres pals, mentre que els de Quique Setién sols ho van fer sis i quatre, respectivament. Tanmateix, amb quatre remats van fer quatre gols: efectivitat superlativa. Ryan va estar decebedor, que tot s’ha de dir. Va haver d’intervindre en tres ocasions més, mentre que el seu rival, Javi Varas, ho va fer vint-i-tres vegades. Tremenda realitat la de la derrota.

El València va bolcar-se sobre l’àrea canària, fins al punt que va llançar una dotzena de córners, mentre que els de groc sols van llançar-ne un. De fet, en la roda de premsa post partit, Setién va dir que havien patit moltíssim i que el València que havia vist no se semblava en res al de la temporada anterior.

És cert, però no ens enganyem. Tot i que Parejo, Enzo i el debutant  Medrán van cuallar un bon partit, el centre del camp va ser dominat per Las Palmas. Dani Parejo, a qui la grada volgué donar ànims quan s’acostava a llançar els córners, va dirigir l’equip amb ganes d’agradar, però no va ser prou. Els laterals s’incorporaren bé a l’atac: Montoya i després Cancelo per la dreta, i Gayà per l’esquerra, però els centres van ser manifestament millorables, particularment els del de Pedreguer.

Santi Mina va estar encertat i treballador, però Paco Alcàcer passà amb més pena que glòria pel partit. El València elabora molt, de fet bascula sobre l’àrea rival a la forma del handbol, però és molt poc resolutiu. En eixes basculacions, qualsevol error en el passe, significa un contra colp que pot tindre conseqüències fatals. El darrer gol canari fou una mostra.

Conclusió: el respectable va advertir millores però també va constatar que són insuficients. A més, la feblesa defensiva, particularment pel centre i sobre tot pels balons aeris, exigeix invertir per revertir completament eixa situació. És urgent invertir, cal dir-li a Peter Lim.

Tanmateix, no perdem l’esperança; el marcador no reflecteix la realitat del que vam veure sobre la gespa, si més no perquè el València va fer mèrits per a un altre resultat. Tranquil·litat, la festa tot just acaba de començar i n’hi ha motius per a confiar tant en Pako Ayestarán com en Suso García Pitarch. Veurem que passa a Eibar, on els tres punts haurien de caure en el compte valencianista.