Sí que li’n queda faena a Prandelli, sí.

Foto Levante-EMV

El tècnic italià va debutar ahir amb victòria, treballada i patida, però amb tres punts que els seus xicots van endur-se cap a València. La retransmissió de televisió va començar amb unes imatges del vestidor dels asturians, on el capellà dirigia una pregaria, i tots els jugadors i els tècnics l’acompanyaven en respectuós silenci de recolliment. Es veu que són tots catòlics fervorosos, o supersticiosos convictes, però no els hi va valdre de molt. No és que ahir no van aconseguir l’ajuda de la divinitat, és que porten cinc derrotes consecutives. A veure si cal canviar al capellà, abans que a l’entrenador, el Pitu Abelardo, qui també va senyar-se només arribar a la banqueta. Redéu quanta religiositat per a un simple partit de futbol. 

El primer colp en contra dels del Sporting vingué al minut 6, quan Parejo va deixar passar amb intel·ligència per sota de les seues cames una pilota servida des de la dreta per Rodrigo, que Mario Suárez va rematar magníficament entre els tres pals, sorprenent el meta asturià. Van ser molts minuts d’intercanvi de colps, a les dues àrees, amb els equips frescos i amb ganes d’apuntar-se la victòria, tan necessària per als dos. Abans, el Sporting havia marrat una ocasió immillorable de marcar, amb la primera facilitat donada per la defensa negra i taronja –que era l’equipació d’ahir-. 

Arran del gol, els de Gijón van posar tot el que tenen a la graella i el València va patir. De valent. 

S’ha de dir que sí, que tal i com va declarar el míster en acabar el partit, i com van repetir alguns jugadors a la premsa, l’equip va tindre més ordre i consistència que en partits anteriors. Es va notar la presència de Garay el mig de la defensa, i també es va practicar el contracop amb una velocitat que no ha estat freqüent darrerament. Tanmateix, vam tornar a veure problemes seriosos per a treure el baló jugat des d’arrere; a més, els balons rebutjats en defensa cauen de nou amb massa facilitat als peus dels atacants, les tretes en llarg d’Alves són sovint còmiques [buscar de cap a Bakkali, per exemple], massa joc horitzontal al mig del camp amb el perill d’una cessió involuntària als contraris, però sobre tot, sobre tot el perill immens de les pilotes centrades des dels costats sobre l’àrea valencianista. Ahir, una vegada més, així vingué el gol de l’empat: un remat franc de Carlos Castro, impossible per a Alves. El Sporting no va treure més que quatre córners, però cadascun d’ells –especialment el darrer, en el descompte- van congelar la sang dels aficionats valencianistes. Gaya i Montoya no tancaren com cal les seues bandes, i Santos va despistar-se en un parell d’ocasions. Una va ser gol en contra i l’altra quasi. 

Més consistència en el mig del camp, amb Parejo al timó, i particularment encertat ahir Mario Suárez, autor també del segon gol. En atac, poca cosa per part de Rodrigo i de Santi Mina, i espectacular João Cancelo, que va ser un malson per al seu lateral asturià. Va entrar per la seua banda cada vegada que ho va intentar, i van ser moltes. Una pena que no aconseguirà un gol cap al final de l’encontre, per una gran parada del porter contrari. 

En conclusió: ahir es va aconseguir allò que ara interessa, el que és més necessari, els tres punts. Però faena ne queda molta i una miqueta més. Cesare Prandelli té a muntó de treball. El 4-2-3-1 és més conservador que el 4-3-3, però si és el que proporciona punts donem gràcies als déus del futbol. Quan els del Pitu Abelardo apretaren per a empatar, els de Mestalla van patir bona cosa, i en marcar s’envalentonaren i el València va demanar l’hora d’anar-se’n al descans amb angoixa. La segona part va ser pareguda al final de la primera, però quan Suárez va fer el segon gol els nervis van fer que els asturians perderen potència i fe en la victòria. En eixos moments les cames pesaven i ningú se’n recordava ja de la pregària del capellà.

Ara a esperar al Barça, que és musho Barça. Veurem que és capaç de millorar il signore Prandelli en la setmana que té per davant. Una defensa més sòlida que la d’ahir farà falta per a parar a Messi, Neymar i Suárez. Molt més sòlida. Ja va sent l’hora que els aficionats passen una bona estona veient jugar el seu equip. Dissabte, també a una hora intempestiva, estarem a Mestalla a veure que els ha ensenyat Prandelli als seus xicots, i a comprovar quines són les seues idees per a parar eixa màquina de fer futbol que són els blaugrana.