 |
| Foto Superdeporte |
No cal fer una anàlisi del partit perquè, pràcticament, no va haver partit. El València va anar sempre darrere de la pilota, tocant-la i tocant-la en camp propi i estavellant-se contra el centre del camp dels groguets o, en el millors dels casos, contra una defensa ben plantada davant el seu porter.
En dos ocasions que els de Marcelino van tindre en la primera part van posar-se per davant en el marcador. Dos tirs a porta, dos gols. Ahir ni Alves va ser capaç de salvar el seu equip del desastre. A ràfegues, els blanc i negres volien, però no podien.
La defensa va ser un colador, particularment Santos. El centre del camp, amb Fuego, Parejo i André no va fer més que donar senyals d’impotència, particularment el portuguès, que anit va estar espès a més no poder. Davant, ni Santi Mina ni Rodrigo van oferir més que bones intencions, i Negredo –ai, Negredo!!!− va esdevindré patètic.
El públic no va ser especialment crític amb els seus. Ni tan sols això. La irritació inicial va deixar pas a un estat penitencial. Els xotos de tota la vida han viscut aquesta temporada com un malson, com un càstig resultant dels pecats del propietari i del seu entorn. És difícil imaginar què més hauria pogut fer-se mal des de la direcció del Club. En una temporada que el València jugava la Champions, tot es va pensar malament i es va executar pitjor. Des de la confecció de la plantilla a la planificació d’objectius, des del distanciament de Peter Lim a la confiança d’aquest en els seus amics Mendes, Nuno i Neville.
El públic ja no sap a qui tirar-li les culpes del que passa. De demanar la marxa de Nuno, tan merescuda, es va passar a exigir la de Neville, el becari en pràctiques. Ningú dubta de la preparació de Pako Ayestarán, ni de la de Suso García Pitarch, però ningú sap quanta jurisdicció tenen davant el propietari del Club. Peter Lim se’n va a Singapur, i l’afició es queda avergonyida partit rere partit. Diumenge passat va ser el Getafe, un equip que està lluitant per evitar el descens, el que va merèixer la victòria. Ahir va ser el Vila-real, un equip que representa a una ciutat amb un nombre d’habitants que cabrien tots en Mestalla, el que va deixar clar en quin estat es troba un equip tan històric com el València CF.
Cheryshev va lesionar-se de nou. Pobre xicot, una nova recaiguda només uns minuts després d’entrar en la segona part per Santi Mina. Ayestarán havia tret tota la pólvora: van reunir-se sobre la gespa el rus, Rodrigo, Alcàcer i Negredo. Entre el públic es comentava que Negredo no era substituït perquè l’entrenador volia lliurar-lo de la xiulada que –sense cap dubte− hauria rebut de donar-se eixa circumstància. El vallecà va estar entre deprimit i indolent, segons la benevolència de l’aficionat que opinava. El ben cert és que no sols no va fer res, no sols no va aportar res, és que va passar-se els 93 minuts de joc trotant pel camp com si estiguera jugant una paxanga.
El Vila-real, els suplents de l’equip concretament, va jugar més, va tractar la pilota magníficament, van jugar de memòria, moltes vegades al primer toc, com fent-li un rombo als de Mestalla. Sense arribar a despentinar-se van deixar clar com estan les coses al futbol d’elit valencià. Els d’Ayestarán van tindre un 55 per cent de possessió [d’una possessió estèril, clar] i només van tirar una vegada a porta.
No sabem si els jugadors, el cos tècnic i el propietari van anar-se’n a casa dolguts i afrontats pel bany que havien rebut dels de La Plana. El que si sabem és que el públic, els aficionats valencianistes, els xotos, van moure cap a casa amb la cara roja i donant gràcies al cel de no haver d’estar patint per no baixar a segona divisió i perquè només queden dos partits per a posar fi a una de les temporades més dolentes d’un Club amb tanta història.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada