Un València pasota i irritant empata a Getafe.

Foto Levante-EMV

Els de Mestalla van intentar jugar amb l’ansietat dels madrilenys, que començaven el partit encara en llocs de descens tot i la victòria de la jornada anterior a Donostia.

Pako Ayestarán ha ordenat les peces i l’equip ha guanyat consistència i solvència. Ara li falta donar-li personalitat i, segurament més difícil, sinó impossible a l’alçada del campionat en la que estem, ara li’n falta injectar-los ràbia i orgull per a defensar l’escut que porten a la samarreta. 

El València va jugar els primers trenta minuts de la primera part i els cinc inicials de la segona, la resta del temps es va dedicar a trotar per la gespa de l’Alfonso Pérez i, en alguns moments, a córrer com pollastres passats per la guillotina. 

Tocava i tocava l’equip, bàsicament amb passes horitzontals, amb una possessió de baló d’aquelles que resulta enganyosa del tot. Esperava que els de Esnáider fallaren, que els tremolaren les cames, tant i més quan en la primera jugada del partit, encara en el primer minut, Paco Alcàcer es plantà davant Guaita i xutà a les mans del porter del Geta. 

Després, fins al minut 30, un domini improductiu dels blanc i negres. Al darrer quart de la primera part, els madrilenys van començar a avisar que volien guanyar o guanyar. I el València va començar a desmerengar-se, a desfer-se, a perdre les pilotes disputades, a esvarar-se, a fallar passes senzills. I el Getafe començà a preguntar per Diego Alves. El brasiler estava i va respondre. De fet, si fem balanç del partit, el porter valencianista és al que caldria apuntar-li el puntent obtingut anit al sud de Madrid. 

Després del descans, una falta en la frontal de l’àrea va ser llançada magistralment per Parejo. El València es posava per davant i, aleshores alguns van decidir que la faena estava feta i que els de blau entrarien en pànic. No va ocórrer això. Al contrari: el Getafe se’n vingué amunt i el València comença a fer vergonya a la seua parròquia. Mina i Cancelo, que havien entrat per Enzo i Barragán després el descans, van estar desapareguts la major part del segon període. Particularment inconsistent, tant en defensa com en atac, el lateral portuguès. 

Entre Sarabia i Pedro León començaren a tornar boja la defensa valenciana. Vingué el gol de l’empat, un segon remat a un rebuig d’Alves. Després vingué el segon dels madrilenys. Una pilota llarga des de l’àrea dels d’Esnáider va sorprendre a Abdenour, qui va cometre un error que hauria de ser sancionable d’ofici per la secretaria tècnica. Uns quants milers d’euros i copiar deu mil vegades: “no esperaré la pilota, sinó que eixiré a buscar-la”. El davanter Scepovic va afusellar Alves: 2-1, el Getafe havia remuntat, tal i com va fer Las Palmas fa un parell o tres de setmanes. De vergonya. 

Quedaven encara més de vint minuts i, per l’empeny que hi posaven els seus homes, semblava que el que anava perdent i estava en risc de descens era el Getafe. El València semblava amb encefalograma pla. Ayestarán va treure a Negredo per Rodrigo i la seua perseverància en disputar una pilota li va permetre anar-se’n cap a la porta de Guaita i cedir la pilota arrere per a que Alcàcer marcara l’empat. 

Un trist empat d’un equip trist en una temporada trista. El Getafe va tirar onze vegades a porta, dins els pals, i León va estavellar una pilota preciosa al travesser. El València va xutar quatre vegades i va marcar dos gols. Un balanç molt positiu, però convé no enganyar-se: van eixir els números, però el joc va ser de pena, i l’equip va arrossegar-se per sobre la brossa com ànima penitent. 

Què ganetes té el respectable que finalitze aquesta maleïda temporada, tan lamentable, tan llunyana d’allò que s’esperava per part dels aficionats.