Bon partit coral, victòria còmoda front a l'Eibar.

Els aires de canvi han arribat a Mestalla quan el port ja està tan a prop que la major velocitat del vaixell no serà quasi ni perceptible. El que és indiscutible, en qualsevol cas, és que aquest València és un altre. No sabem si serà la influència directa de Pako Ayestarán, o l'absència de Neville, o la major motivació dels jugadors, ja siga per evitar el descens o per millorar el seu cartell de cara a possibles traspassos (cas, per exemple, d'Abdennour, que anit va fer el seu millor partit hores després que es parlés d'un possible interès del Chelsea), però és un fet. 

Després de la sorprenent victòria al Nou Camp, els valencianistes estàvem amb la tranquil·litat que dóna el·ludir la zona baixa i amb l'agraïment degut per una nit tan satisfactòria com la de diumenge passat. Així, encara que el València està a anys llum dels seus objectius a inici de temporada, l'afició va animar com si encara fora possible classificar-se per a alguna competició continental. 

Tornava Alcàcer a l'onze, tot i la seua manca d'encert en els últims partits, i el torrentí ho aprofità. Hat-trick en els primers quaranta-cinc minuts, i partit decidit amb tres remats que feia temps que no executava. També va tornar Cancelo, qui marcà l'altre gol i va fer un partir millor que qualsevol de Barragán en mesos. La resta de l'aliniació era l'habitual, si bé Siqueira va haver de ser substituït al minut 17 (!) per lesió. Ja en van uns quants partits en què ocorre alguna cosa semblant amb el lateral brasiler, per la qual cosa resulta cridaner que continue ocupant plaça en l'onze inicial (encara que, tot s'ha de dir, en eixos 17 minuts Siqueira va estar prou bé). Per últim, cal destacar la permanència de Javi Fuego al centre del camp en detriment d'Enzo Pérez. L'asturià, tot i alguns errors en entregues aparentment senzilles, va fer un bon partit. 

L'Eibar no va donar massa problemes. Es notava que es jugava ben poc, perquè jugant com ho va fer anit no hauria arribat a una posició tan còmoda en la classificació. Els seus centrals van ser lents i deixaren espais, els laterals no van saber anul·lar als extrems del València i el mig del camp va ser inferior. Així, el també bon partit d'André Gomes i Parejo va servir per assolir una de les poques victòries de la temporada que no s'aconsegueix patint de valent. 

El primer gol arribà ben prompte, amb una bona deixada d'Alcàcer a Parejo dins l'àrea: el de Coslada es disposava a xutar a boca de canó quan un defensa el va arrollar, literalment. Alcàcer errà el penal però embocà el rebuig. A mitjan primera part, després d'una bona combinació entre Rodrigo i Cancelo per banda dreta, aquest últim va retrassar el baló després de marejar el seu defensor per tal que Alcàcer marqués amb un xut centrat però fort que Riesgo no va saber aturar. El tercer gol va ser amb el cap, totalment sol el de Torrent a l'àrea menuda, a centrada de Rodrigo. Tres a zero al descans i pràcticament una ocasió no massa clara de l'Eibar com a únic bagatge ofensiu. 

El partit estava ja decidit, però el València continuà pressionant (no és que fora un prodigi, però per al que hem vist aquesta temporada, ho va fer de forma més que acceptable) i continuà jugant millor que els bascos. André Gomes va llançar un baló al travesser a deixada d'Alcàcer. I poc després, la sentència: una obertura magistral de Javi Fuego va permetre una carrera de Rodrigo, qui va fer recular el seu defensor el suficient perquè Cancelo pugués agafar el carril del vuit i, amb un toc per superar els defenses amb velocitat i un altre per alçar el baló per damunt del porter, va marcar el quart gol. 

Durant la segona part es van veure unes quantes bones parades de Diego Alves (de qui, s'ha de dir, va tenir molts errors quan intentà jugar el baló en llarg), però, siga perquè el marcador era amplament favorable al València, siga perquè els d'Ayestarán seguien dominant el joc, no va haver cap esglai digne de tal nom. La parròquia es va mantindre ocupada discutint si calia o no fer l"ona" cada mig minut. Al final entrà Negredo, i fins i tot el madrileny va estar més motivat que de costum: un parell de carreres meritòries, un parell de passades en profunditat i un parell de controls encertats de balons llargs és un balanç prou millor que l'habitual. 

Bon partit del València, en definitiva, que sembla que ha espavil·lat quan, com dèiem, és massa tard per poder arreplegar fruits. És obvi que els problemes del València enguany han estat nombrosos i variats, però potser, si les decisions que s'han anat prenent s'hagueren pres quan tots sabíem que eren inevitables (Nuno va ser destituït quan la seua situació era insostenible des de feia mesos, i el mateix, elevat al quadrat, es pot dir de Neville), potser ara tindríem els 6 punts que ens separen del sèptim classificat. Tanmateix, ara per ara molts ens aconformem amb no passar vergonya quan veiem jugar al nostre equip i amb patir el mínim possible. Fa tres partits que això no passa i, com haurà estat la cosa enguany, que estem ben agraïts. F.A.