L'alineació, ja per començar, no era la típica. El València va eixir sense un davanter "pur" (entenent com a tal a Alcàcer i a Negredo, el primer, desencertat les últimes setmanes, el segon, desencertat per regla general), i va donar protagonisme a la velocitat de Rodrigo i Santi Mina i, ocasionalment, André Gomes. El mig del camp, dur, amb Javi Fuego i Enzo Pérez per combatre i Parejo per construir, també era relativament novedós. El desenvolupament del partit, i sobretot el resultat, van donar la raó a un Pako Ayestarán que, si el València actua com en altres ocasions, rebrà una sucosa oferta de renovació gràcies al partit d'ahir a la nit. Esperem, tanmateix (i tot i l'encert del preparador, difícilment discutible), que es reflexione una mica més al respecte abans de prendre cap decisió.
El Barcelona va eixir fort, com en les bones vetlades. En els quinze minuts va poder fer fins tres gols, ara Suárez, ara Neymar, ara Messi. La sort i un Diego Alves extraordinari ho van impedir. I el Barça acusà un fenomen molt freqüent: el domini d'un equip molt superior al rival provoca un excés de confiança, però si eixe domini no es tradueix en gols, genera inseguretat i permet que augmenten les expectatives de l'equip més feble. Si l'equip "superior" es troba en una situació com la que travessa el Barça, els efectes poden ser devastadors.
Rodrigo, després d'una gran recuperació i passada d'Enzo Pérez en camp rival, va avisar els de Luis Enrique. El seu xut, fluix, no va veure porteria. Els menys optimistes pensàvem que seria el més a prop que estaria el València de la porteria de Bravo, però, una vegada més, la realitat va ser molt distinta. Les eixides a la contra dels blanc i negres eren ràpides (Mina i, sobretot Rodrigo, són més ràpids que Alcàcer i Negredo), i a partir de la meitat del primer temps, aproximadament, el domini del Barça va ser cada vegada més estèril, i les arribades, menys nombroses i perilloses.
En una jugada de cert trellat, el València va aconseguir enllaçar una sèrie de passades a pocs metres de l'àrea rival. Després d'un canvi de banda, André Gomes va passar a Siqueira, que venia en carrera, perquè aquest centrara, però el xut del lateral tocà en Rakitic i sorprengué a Bravo, que va veure com el baló traspassava la línia de gol pel primer pal. El Barça, que ja no atemoria tant com al principi del partit, entrà en crisi: errors impropis d'alguns dels millors jugadors del món, falta d'intensitat i absència d'idees van ser tres dels elements que donaren ales al València.
Abans del descans, la jugada més important, pel que significà i pel que revelava. El València, que fa dues setmanes tenia dificultats per fer tres passades seguides contra Las Palmas, va fer una jugada molt sorprenent. Es van juntar cinc o sis jugadors prop de l'àrea del Barça i començaren a tocar de forma que pareixia que només volien guanyar temps fins el xiulit de l'àrbitre. Els blaugranes perseguien el baló amb desídia, confiant en que la passada errònia que els permetria recuperar el baló era pròxima. I el València tocà i tocà, fins que el baló arribà a Parejo, que amb dos segons i dos metres per pensar, va fer una gran passada per Santi Mina, que creuà el cuir davant l'estirada de Bravo. 0-2, descans. Alegria i sorpresa a l'afició valencianista.
Al segon període, el Barça va jugar amb més intensitat. No van cometre errades tan greus com la del segon gol, però es van veure obligats a atacar amb tot o quasi tot, i això va permetre que els contraatacs del València es succeiren amb una freqüència inversament proporcional a l'encert dels d'Ayestarán per combinar i/o rematar jugades amb franca superioritat numèrica. Especialment destacable va ser una errada clamorosa d'Alcàcer.
El València va poder matar el partit a la contra en un bon nombre d'ocasions, però el Barça també va tenir les seues opcions. Marcà amb un gol de Messi després d'una jugada "marca de la casa": passades incomptables, baló per a Messi, que atrau a uns quants jugadors i obri a banda per esperar una altra vegada el baló al punt de penal. El Nou Camp es va encendre per primera vegada en molts minuts. Piqué va fallar una ocasió claríssima sense quasi oposició, i Alves aturà un xut perillosíssim de Rakitic des de ben a prop. No va ser, en qualsevol cas, un domini aclaparador: tot i les ocasions ressenyades, el Barça es mostrava lent i poc inspirat en atac, es limitaven a esperar que el València deixara un buit que anit no es va produir: Mustafi va fer un dels seus millors partits d'enguany, i Abdennour va donar tanta confiança aturant l'empenta dels locals com por a l'hora de passar el baló. Els migcampistes ajudaren i els laterals, Barragán i Siqueira, compliren amb la solidaritat defensiva exigida.
La manca d'encert dels nostres va fer que no poguérem respirar amb calma fins la fi del partit, però no vam patir tant com altres dies, ni molt menys. Els típics segons arrapats al cronòmetre en cada falta, treta de banda o de porteria (que, com hem dit en moltes ocasions, són tan d'agrair quan hom va guanyant com irritants quan ocorre a l'inrevés), acceleraren l'arribada del minut 93 fixat com a límit de durada del xoc. Amb el xiulit final, l'eufòria: el València allunyà (si no eliminà) el perill del descens, posà la Lliga molt interessant i donà a la seua afició una de les úniques alegries del curs. I és que sembla que tot el patiment, tota la vergonya, s'oblida amb una victòria com la d'ahir a la nit a Barcelona. El València, i en particular la seua afició, mereixia una alegria així. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada