El vell Mestalla va tremolar d’emoció.

Foto Levante-EMV

Mestalla presentava ahir de vesprada la seua cara més intimidadora per als rivals. Sota un sol de justícia, l’afició valencianista era perfectament conscient de la transcendència del partit i, a més a més, que el rival fóra el Sevilla actuava com a amplificador de la cridòria en favor dels blanc i negres i en contra dels d’Emery. Particularment Ramis i Banega van ser perseguits pels xiulits durant tot el partit. L’ambient evidenciava que els assistents, els seguidors valencianistes, havien arribat al camp amb una consigna clara: calia animar, encoratjar, recolzar, empentar els jugadors de Pako Ayestarán fins a assolir la victòria.

La primera part va ser del milloret que s’ha vist a Mestalla durant la temporada. Els xicots van tancar el Sevilla pràcticament al seu camp, lluitaven cada pilota amb una força poc habitual darrerament, s’obrien per les dues bandes: Mina per un costat, desdoblat per Siqueira i Moreno per l’altra, desdoblat per Barragán [un home al que cal destacar ahir, la veritat siga dita]. Pel centre, André i Parejo repartien el joc o intentaven passes interiors en benefici d’Alcàcer o dels extrems. Fuego tancava com sempre o s’incorporava a pressionar l’eixida de baló dels andalusos. Darrere, si més no durant la major part del partit, els de Mestalla van ser més solvents que molts altres partits. Bé pel centre Mustafí i Abdenour, i sempre ben col·locat Alves, tot i que en alguna ocasió la grada es va quedar esperant que ixquera amb més claredat a per alguna pilota sevillista.

El gol, ja a les acaballes de la primera part va fer justícia. Poca en qualsevol cas, perquè el València hauria d’haver-se’n anat al vestidor amb un avantatge un xic més ample: un tir de Mina va anar al pal i un altre de Siqueira, resposta a un rebuig del porter visitant, hauria d’haver trobat porteria.

La parròquia va acomiadar l’equip al descans amb palmes d’entusiasme, i així el va rebre per a afrontar la segona meitat. Clar que aleshores l’escenari començà a canviar. El València va fer un pas arrere, no se sap si per l’empenta sevillana o per la prudència comprensible dels valencians, però aleshores la graderia comença a patir. Els minuts passaven i el València aguantava bé, però tots sabien que Emery no volia cap altra cosa que aconseguir la victòria. Si havia reservat Vitolo, Gameiro i l’ucranià Konoplyanka pensant en la tornada de la UEFA League contra l’Atlhètic de Bilbao, va canviar d’opinió. Progressivament van entrar en el terreny de joc.  

Faltaven poc més de quatre minuts per a arribar al minut 90 quan en una jugada coral per la banda dreta, Gameiro va aconseguir batre Alves a passe de Krohn-Dehli. Una vegada més semblava que tant de nadar per a morir a la voreta amb el Sevilla, tot recordant aquell maleït gol de M’bia en la UEFA League. Els més pessimistes encara temien que el València es bolcarà per aconseguir desfer l’empat i en un contracop els andalusos se’n dugueren la victòria.

No va ser així sinó tot el contrari: quan ja havíem superat el minut 90, Negredo que havia eixit feia poc per Alcàcer, va connectar una pilota servida per André en una mena de melé dins l’àrea sevillana.

Allò va ser una explosió de joia per als aficionats, que tant han patit en l’actual temporada. El vell Mestalla tremolava d’emoció quan la parròquia valencianista festejava un gol que pot valdre el seu pes en or. Per una vegada l’equip no se’n havia vingut avall en rebre un gol, com ha passat en tantes ocasions durant la campanya actual. Per una vegada, en uns minuts agònics molt poc recomanables per cardíacs, el València sumava tres punts en la classificació.

Poc després, l’àrbitre assenyalava el camí dels vestidors i els jugadors de camp, els de la banqueta, el públic, homes, dones i xiquets començaren a abraçar-se i a aplaudir el seu equip, a aplaudir i a abraçar-se per acomiadar uns xicots que sembla que sí, que saben jugar al futbol. Quan volen o quan estan ben dirigits. Ara cal anar a Barcelona, on la darrera vegada van pintar-los la cara. Veurem què passa diumenge vinenet. En qualsevol cas, després de la victòria d’ahir, la tranquil·litat permetrà jugar sense l’angoixa amb la que va començar a jugar-se el partit contra el Sevilla. I això ja és un pas important.