El València fa de nou el ridícul i sembla obstinat en baixar a Segona Divisió.

Foto Numeradadescoberta

Ni canviar d’entrenador, ni que li regalaren un gol en el minut tres va ser suficient per a

que el València aconseguira puntuar davant un equip com Las Palmas. Fa la impressió que l’equip està decidit a jugar amb foc fins al final de la temporada i corre un risc més que versemblant de cremar-se.

La primera part a l’illa va ser relativament equilibrada, tot i que el futbol el van posar els canaris. Jonathan Viera, el xicot que el València va desestimar, va donar per a salar a tota la defensa blanc i negra. Va moure l’equip i la pilota amb classe i elegància, i Barragán va donar mostra de fins on arriben les seues limitacions. Tot amb tot, el descans va arribar amb avantatge al marcador, gràcies a un regal de Javi Varas. Un excés de confiança del porter dels canaris i la pressió de Rodrigo Moreno van donar com a fruït que el València s’avançara al marcador.

Durant els primers quaranta cinc minuts cap fer esment que el linier va assenyalar dos fores de joc que no eren a Paco Alcàcer, qui s’havia posat tot sol davant el porter. No val, en cap cas, com excusa de la derrota vergonyosa.

El partit, tanmateix, va canviar de valent en eixir dels vestidors després del descans. Las Palmas es va menjar al València. Punt. Una vegada més, com passava amb Nuno i amb Neville, el porter va ser el millor. Alves va salvar miraculosament que els dos gols que els de Setien van fer no foren uns quants més. El primer va ser de Viera, després d’un penalty de Javi Fuego. El segon, va ser la mala sort del que està en ratxa negativa: Santos va intentar desfer-se d’una pilota fàcil en defensa, però el baló colpejà en Mustafi i va colar-se en la porteria del brasiler.

Si en la primera part Las Palmas va saber recuperar-se de l’error del seu porter i de seguir jugant el seu joc, tot i que amb el marcador en contra, el València va ensorrar-se... una vegada més! Els canvis no van produir cap efecte: ni Feghouli, ni André Gomes ni, encara menys Negredo. El de Vallecas gairebé no va tocar la pilota.

Una demostració d’impotència va ser el que van fer els d’Ayestarán. El públic canari va començar a acompanyar d’olés el control absolut, humiliant dels seus xicots. Els valencians no oloraven la pilota. Eren, una vegada més, xiquets jugant contra homes. L’afició –en aquesta ocasió davant el televisor− ja no pateix pel mal joc, pateix per la vergonya de veure com uns jugadors als que se’ls hi suposa una categoria perden de forma tan poc honorable davant un equip com Las Palmas.

El València no va tindre ni joc, ni esperit, ni la professionalitat que cal exigir als seus jugadors. En alguns moments de la primera part va semblar que l’equip sabia a allò que jugava, que hi havia un patró de joc, però en la segona, una vegada més, tot va desfer-se. L’equip va fer-se sorra, incapaç de lluitar per aconseguir l’empat.

Tret d’Alves i Mustafi, que és l’únic jugador de camp amb orgull i empenta, tots van merèixer un suspens sense pal.liatius. Amb menció negativa especial per a Parejo. Ni juga, ni fa jugar l’equip. Per no tindre, no en té ni ganes −sembla− de posar-se de curt i d’eixir a jugar al futbol.

Mà dura fa falta que tinga Pako Ayestarán. Enguany ja s’ha despatxat a Nuno i a Neville. Ara cal començar a posar-li la creu a jugadors que no estan guanyant-se ni el jornal ni l’honor de jugar amb la samarreta del València CF.

El nou entrenador ha de canviar una dinàmica que condueix directament a la pèrdua de categoria. Si no ho aconsegueix, l’única cosa que podrà evitar el descens serà que tres equips del conjunt que conformen el Rayo, el Betis, el Granada, el Getafe, l’Sporting i el Llevant mantinguen la seua mala dinàmica i copen els llocs de descens a Segona Divisió. Ara venen el Sevilla i després cal anar a Barcelona. Molt haurà de canviar el joc per a no acabar derrotats en els dos partits.

Tot amb tot, sobre la porta d’autoritats de l’estadi de Mestalla –sota les fotos de Puchades i Kempes− n’hi ha un gran cartell que, en castellà, diu: “El Valencia siempre se levanta”. Això és el que esperen els aficionats que passe. Però amb urgència. Amb molta urgència.