Una victòria treballada a Màlaga, amb la sort de cara.

Foto Levante-EMV

Una ajuda de la fortuna va canviar la deriva d’un partit com el d’anit a Màlaga. Al futbol, com a la vida, la sort és una variable més. De vegades ix de cara, com ahir a La Rosaleda, i el porter contrari palmeja amb potència la pilota cap a l’interior de la seua xarxa. En altres ocasions, l’atzar es gira d’esquenes i no n’hi ha forma de marcar un gol de cap manera, ni a porta buida, ni en un mà a mà amb avantatge davant el porter. Que li pregunten a Negredo quantes vegades enguany la sort li ha cucat l’ull fent-li burleta. 

Ahir, a Màlaga, el València es jugava molt. Ni més ni menys del que va a jugar-se en la dotzena de partits que encara li queden d’aquesta maleïda Lliga en la que tantes esperances havia posat l’afició, com decepcions està collint. També s’hi jugaven els andalusos, ubicats com estaven un punt per dalt dels de Mestalla, i desitjosos d’assegurar la seua permanència en Primera Divisió i, a ser possible, continuar somniant amb una recta final que li permeta entrar en llocs europeus. 

El Màlaga va jugar millor, prou millor que els de Neville durant el primer temps. Van fer un gol al minut quinze, resultat d’una tensió que era superior a la dels valencians. Va marcar, va aconseguir carregar amb targetes a Mustafí i Gayà, i amb les línies molt juntes impedia l’eixida del València. Els blanc i negres jugaven ―cosa certament comprensible, però inacceptable― poregosos, cohibits, sense empenta. En la part final de la primera part, a pocs minuts del descans, tanmateix, va produir-se la jugada clau del partit: un centre sobre l’àrea menuda, Chéryshev pugna per la pilota i xafa lleugerament i sense voler a Kameni. El veterà porter, segurament sobrealimentat a tenor del volum abdominal, fa un moviment estrany i palmeja la pilota quasi com un jugador de voleibol. Així és l’atzar: el València se’n va anar als vestidors amb el partit empatat sense haver tirat ni una sola vegada entre els tres pals. 

A partir del gol, el Màlaga es va desquadrar. I el València va decidir jugar-li al contracop. Als quatre minuts de la reanudació, una bona jugada col·lectiva va fer que Gomes cedira una pilota franca a Chéryshev qui, encarant Kameni, el va batre amb elegància i solvència. Ves per on, en vuit minuts el València li havia pegat la volta al partit. No ha sigut cosa habitual enguany, això de pegar-li la volta a un marcador advers.

Els andalusos, cada cop més nerviosos, van protestar per qualsevol incident del joc, amb tants de nervis que les targetes grogues també els hi van arribar i, a més a més, l’entrenador, Javi Gracia, va ser expulsat. Tot es posava de cara per al València. 

Tanmateix, els problemes coneguts, els de sempre, no van deixar de fer-se explícits. Encara que van trenar unes quantes bones jugades a la contra, que no van acabar en gol de miracle, els problemes en defensa feien pensar que en qualsevol moment podien empatar els locals. 

Per les declaracions de Gary Neville hem sabut aquesta setmana que ell no havia entrenat les jugades a baló parat. Ah mare, i això? Doncs perquè quan ell era jugador al United no s’entrenaven eixes coses. Preguntat pels periodistes, que saben com ficar-te el dit a l’ull sense pietat, va reconèixer que havien començat a entrenar-les. 

Segurament els del Màlaga sabien això i, a més a més, clar, havien estudiat el València com cal en el món professional: tres gols a baló parat en els tres últims partits, i un esglai de pànic en cada córner, en cada falta lateral. Llavors, nerviosos com estaven els blanc i blaus, amb eixes preses que fan que vulgues marcar els gols de dos en dos, es van dedicar a penjar balons sobre l’àrea d’Alves o a buscar les esquenes dels centrals. Cada una d’eixes pilotes eren com jugar a la ruleta russa: costa molt de pegar-li una bona cabotada defensiva o un puntilló que allunye el baló i el perill. De vegades, encara més: n’hi ha qui ―com ahir André Gomes― vol treure la pilota jugada des de la ratlla de l’àrea pròpia. En una d’eixes, ja en el descompte, el portuguès la va perdre i la falta sobre l’àrea va estar a punt de costar-li dos punts al seu equip. 

Neville, que ha reconegut ―oh sorpresa!― que tenen un problema amb les pilotes parades, diu ara que les entrenaran. Laudamos Deo. Esperem que la coordinació, la sincronització i la contundència defensives milloren i molt en els pròxims partits. Com esperem que milloren altres coses. 

Revelava Pedro Morata, en la Cadena Ser, que fins que ha arribat Pako Ayestarán els tècnics no esmenaven res durant el descans. Que no n’hi havia correccions, consignes, consells o ordres per part del míster. De la mateixa manera que els informes sobre els equips rivals li les feien arribar a Neville en castellà, i l’home no els entenia. Ara, segons explicà el periodista, han contractat a algú que li els escriu en anglés, així que en això alguna cosa s’ha guanyat. 

De veritat que costa de creure que coses així passen en un equip de la categoria del VCF. A veure si, amb unes coses i altres, amb unes correccions i altres, canvia la tendència i comencen a fer-se la faena amb més professionalitat.  

El diumenge vinent, l’Atleti de Madrid no ve a València a fer-se una paella. Està lluitant per no despenjar-se completament del Barça i, si més no, mantindre’s per davant del Madrid. Ara, Ayestarán veu el primer temps des de la llotja, i baixa al vestidor en el descans a corregir errors o problemes. Si, a més a més, a Paterna s’entrena amb ganes la defensa de les jugades a baló parat, s’haurà donat un important pas endavant. Atents.