Un calvari li queda al València per a acabar la Lliga.

Foto Levante-EMV

Que llarga va a fer-se ―està fent-se― aquesta Lliga per a l’afició valencianista. També, clar, per al Club; però és que l’afició ―que pateix el que no està escrit― no en té cap responsabilitat en el desastre que l’equip està protagonitzant durant el que portem de temporada. Ahir diumenge, a les quatre de la vesprada, Mestalla oferia un excel·lent aspecte, una magnífica entrada, tot i que l’hora és criminal. El respectable ha d’eixir amb preses de la paella dominical, arribar al camp amb il·lusió i, una vegada allí, pot passar-li com ahir: va ser xiular l’àrbitre l’inici del partit i va començar a ploure. Una pluja intermitent, de vegades una cortina mansa, emparellada amb un sol radiant: era com si l’oratge estiguera fent burleta de la parròquia valencianista. Per si no n’hi havia prou, l’àrbitre va afegir-se ―a la burla― i es va empassar un penalty d’Etxeita sobre André Gomes que el col·legiat es va menjar d’un mos [el mateix jugador tornà a fer un altre penalty en la segona part, en tocar-la amb les mans, i el del xiulet tampoc ho va veure]. Després seria Negredo, dos minuts més tard, qui fallaria allò que no fallaria un juvenil de la cantera: tot sol, al punt de penal, davant Iraizoz, va llançar la pilota per dalt del travesser. És bon xicot Negredo, però algú l’ha fet un encanteri. Es comenta a la grada si marcarà de tant en tant a Paterna.

El que també serà bon xaval és Parejo. Ho serà, però no val per a jugar en el València. Ningú li nega la qualitat, però que la tinga no vol dir que la gaste, ni poc ni molt. La fa servir de pasqües a rams, i això no val. A més, Parejo és un home que ha de tindre les pulsacions més baixes que Indurain; és un jugador que funciona a les mateixes revolucions ―baixes― si guanya com si està perdent; si té la pilota al mig del camp amb les esquenes cobertes, com si és el darrer home del seu equip. Ja són massa les ocasions en les que Parejo és culpable ―no responsable, no; culpable― d’una pèrdua de baló que acaba en gol dels contraris. Ahir tornà a passar:  els de Neville perdien ja 1-0, quan Parejo va voler fer una moneria, amb taconet inclòs, cosa que Rico va aprofitar per furtar-li la pilota, la cartera i el mocador, posar-li-la al menut Muniaín i que aquest marcara. Des d’aleshores Parejo no va tocar el baló sense que Mestalla el castigarà amb xiulits i paraules poc amables. Parejo ves-te’n ja!, reclamaven molts aficionats. Sembla que el xic ix al camp sense ganes, cansat, mig adormit, i encantat d’haver-se conegut; sempre disposat a jugar amb foc prop de la zona de perill. Ahir es va cremar. L’afició encara més. Neville i Ayestarán hauran de fer alguna cosa amb ell, perquè és un jugador que no sols no suma, sinó que perjudica la dinàmica de l’equip i es posa a l’afició en contra.

Que llarga va a fer-se la Lliga. El partit d’ahir front a l’Athletic era un partit clau: es tractava de confirmar una recuperació després les quatre victòries darreres. És cert que davant l’Espanyol i el Granada la imatge no era, precisament, esplendorosa; però, el global de 10-0 al Ràpid de Viena convidava a il·lusionar-se als socis. Botifarra. Ahir l’equip els va donar botifarra.

El València va fer una primera part més que decent. Els dos equips van estar tantejant-se, respectant-se. N’hi havia partit, el València competia, i si Negredo no haguera marrat un gol que estava cantat, segurament els nervis dels blanc i negres s’haurien calmat. No va ser així, i quan des de l’inici de la segona part els de Valverde premeren una miqueta l’accelerador, el València va començar a trontollar.

La defensa és sòlida com una barra de gelat: passa el temps i comença a desfer-se, particularment pel centre. El primer gol basc va ser un remat de cap de Sabin Merino que tenia el central més pròxim a metres de distància. El segon, en fallar Parejo, va ser cosir i cantar. El tercer, un remat de cap d’Adúriz, que va deixar els seus marcadors preguntant-se què havia passat. Tot això, els tres gols, en sis minuts.

Quan a un equip de la talla i el currículum del València un equip com el Bilbao li’n fa tres gols en sis minuts, és que alguna cosa greu està passant.

En rebre el primer, l’equip va ensorrar-se; es va desfer com un terronet de sucre; va deixar de competir. No és una plantilla apropiada per al València. No, no ho és. Massa joves potser; massa poca empenta; massa poca sang, si llevem alguns jugadors com ara Enzo, Cancelo, Gomes o Alcàcer. Mustafi està molt a soles, i ha de somniar amb Otamendi, que el millorava una barbaritat. Ahir, per no estar no va estar ni Alves. Total, un desastre, una decepció més.

Els bascos van fer xas el València quasi sense despentinar-se, així que poc cap esperar de l’eliminatòria de  la EUEFA League. Un parell de disgustos, segurament. De moment, a tornar a mirar la taula de la classificació cap avall, i a preparar-se per a visitar al Màlaga i rebre a l’Atleti que està lluitant per ser segon a la Lliga. Un calvari. Sens dubte, ens espera un calvari llarg i tortuós.