Mestalla és una penitència i Neville un desastre.

Foto Levante-EMV

El València va aguantar l'empenta de l'Atleti del Cholo 70 minuts. No és que ho fera amb un futbol especialment destacable (si el futbol del València destacà en algun sentit, va ser en sentit negatiu), però sí amb certa dignitat. Si no hagués estat per errors un tant infantils (com, ocorregué contra l'Athletic de Bilbao), el resultat podia haver estat un altre. Eixos errors, que conduiren a l'un a tres final, van fer que, una vegada més, l'assistència a Mestalla fora una mena de penitència per als aficionats. 

El València es presentà sense Parejo en l'onze inicial. El madrileny necessita ser substituït com siga, no està per a jugar a Mestalla, almenys no amb el desastre que va protagonitzar la setmana anterior. Tanmateix, i tot i la facilitat amb què podem formular eixe diagnòstic, el problema és que, ara per ara, el València no té substitut per a Parejo. Així doncs, el mig del camp del València estigué format per Pérez, Fuego i Gomes. Cap dels tres fa el paper que (en la seua millor versió) fa Parejo, cap dels tres assumeix el protagonisme en l'eixida de baló de l'ex-capità. 

Amb eixa base, el lògic és que un dels problemes més greus del joc del València (el baló en llarg com a última eixida, davant la falta d'idees per superar la pressió dels davanters rivals, és a dir: la nul·la elaboració del joc) vaja en augment. I així és que, pràcticament, 9 de cada 10 vegades es repeteix la seqüència següent: el porter treu en curt per al central, aquest la passa a l'altre central, aquest a un lateral, que la torna al central, el qual la torna al primer defensor o al porter, etc., de manera que la pressió va en augment (perquè, entre altres coses, els adversaris solen anar arraconant a qui té el baló) fins que es fa insostenible. La seqüència acaba amb Mustafi, Alves o Santos pegant una pilotada llarga com a única solució. I ja sabeu quin és l'índex d'èxit dels nostres davanters per agafar pilotades per dalt. I ja sabeu, a més, quina és la precisió de Santos i Mustafi (aquest, en menor mesura) amb el baló als peus. 

No volem dir que amb Parejo estes coses no ocòrreguen (duguem molt de temps destacant eixe problema en partits als quals ha jugat Parejo), però que quan ell juga bé, el mig del camp del València funciona és un fet que admet poques objeccions. Tot això originà que el joc ofensiu del València depenguera, o bé de la sort a l'hora de enganxar un baló en llarg, o bé de l'encert dels laterals per combinar entre sí i/o amb André Gomes (amb Enzo Pérez, en menys ocasions). Mal assumpte.

En qualsevol cas, el que va ocòrrer anit era el que havia d'ocòrrer quan un equip molt fort (encara que no està al seu millor nivell) contra un equip més feble: és probable que el primer guanye. El València, com hem dit, va aguantar amb certa dignitat. La defensa va demostrar més tensió que en altres partits, no va parèixer que el rival pugués fer el que vulguera en la nostra àrea. El problema venia a l'hora de crear, però no es pot dir, com en altres partits, que el València desconnectara.

En tot moment es notava la diferència entre els equips: l'Atleti pressionava molt amunt i de forma coordinada, el València no; el València, quan tenia el baló en camp contrari, pràcticament no tenia un segon per pensar, perquè l'Atleti exigeix molt, però l'Atleti podia tocar amb molta més facilitat al camp del València; el baló en possessió de l'Atleti anava on havia d'anar, mentre que quan estava en poder del València, feia el que podia. 

El primer colp va arribar amb una errada de Javi Fuego (l'asturià, no obstant això, va jugar millor que la resta d'aquesta temporada, la qual, tot siga dit, està siguent un desastre). Poc després d'un penal no xiulat sobre Feghouli, una pèrdua molt compromesa prop de l'àrea (no tan escandalosa com la de Parejo de l'altre dia, obvi, però amb el mateix resultat) va ser aprofitada per Griezmann per marcar de xut ras. Sembla que Alves pugué fer un poc més. Pensàvem que el partit anava a acabar, perquè l'estat d'ànim de Mestalla i del València no és per a tirar coets, i perquè la seua intensitat defensiva aniria disminuint amb la mateixa rapidesa a com augmentaria la dels visitants intentant tancar el partit com més prompte millor. 

Però vet aquí que cinc minuts després va arribar una combinació majestuosa entre Siqueira, Alcàcer i Cheryshev, el jugador amb més encert de cara a porteria del moment, i aquest últim va batre Oblak amb un fort xut dins l'àrea. N'hi havia partit, encara no estava tot decidit. La primera part acabà amb les coses més igualades que en cap altre moment del partit (encara que no es pot dir que el València fora millor en pràcticament cap fase). 

En la segona part ens vam enterar de la ja tradicional lesió d'Enzo Pérez. No estava tinguent la seua millor nit, però l'argentí sempre és una garantia d'esforç i de compromís. A més, Danilo, que ocupà el seu lloc, va tenir una aportació més aviat negativa: dos controls francament senzills que podien haver donat lloc a ocasions de perill que acabaren en pèrdues i contracolps; escassa capacitat per combinar; errors com el que costà l'expulsió de Santos... 

Els del Cholo van dominar una miqueta més, però no es pot dir que fora un setge. Alcàcer va tenir una ocasió clara a passada de Feghouli, però el xut va ser fluix. La banda dreta va ser, novament, la més destacada del València, i hi hagué uns quants balons a l'àrea que, si més no, permetien somiar amb un error infreqüent de la defensa matalafera. Per l'esquerra, Cheryshev es va lesionar, i Rodrigo, com a substitut, va tenir una aportació inapreciable (en un sentit literal: impossible d'apreciar, perquè va tocar ben pocs balons). Alves es va refer amb una parada extraordinària (i pareix que l'adjectiu es queda curt) a un xut de Vietto, en pràcticament l'única ocasió clara dels visitants abans del gol. Cal dir, però, que el  porter brasiler no va estar massa encertat en la resta del partit, sobre tot pel que fa a la seua tendència a quedar-se sota els pals, a la línia de gol, davant qualsevol circumstància. 

L'Atleti encara no s'havia posat nerviós quan va marcar; els qui teníem esperances en obtenir un bon resultat pensàvem: "minut setanta, ara comencen els errors, el València aguanta, comença a perdre temps, un canvi, un lesionat, ja estem al minut vuitanta, una parada d'Alves, un parell de còrners ben defensats, i podem anar-nos-en a casa amb un puntet i amb la sensació que hem privat a l'Atleti de lluitar per la Lliga". Pensaments com eixe són els que ens duuen a Mestalla cada diumenge. Pensaments com eixe fan molt de mal quan els recordem després del xiulit de l'àrbitre. Penitència. 

Anit va ser l'etern Niño, cinc minuts després d'entrar al camp, qui va empentar a gol (sí, empentar, que el xic ja no està, sembla, per marcar gols després de driblar a tres defenses) un baló rebotat al segon pal en un còrner. Somiar amb una reacció dels de Neville estava ja reservat només per als més il·lusos, però xè, hem vist de tot, qui sap. Danilo va perdre un altre baló i Santos va haver de fer la falta que li va costar la segona groga, i ahi va arribar el moment més esperpèntic de la nit i, potser, de la temporada. 

Negredo estava a punt d'entrar com a últim recanvi, però amb l'expulsió d'un defensa, Neville va decidir que entrara Abdennour; l'afició va veure que el de tunísia es posava de curt, començà a xiular ("què vols, Neville, assegurar el resultat!?", cridava) i, per deixar clara la seua preferència, va corejar el nom de Negredo (a qui, en qualsevol altra circumstància, hauria xiulat de forma immisericorde): això va fer que Neville titubejara com no hem vist fer-ho a cap entrenador els darrers vint-i-cinc anys a Mestalla: durant un minut no es va saber qui anava a ingressar al terreny de joc, perquè un moment calfava Abdennour, l'altre Negredo s'alçava. Un espectacle inesperat. Finalment va entrar el vallecà, però quedava massa poc temps perquè demostrara si continua fora de forma: la seua aportació es limità a pentinar cinc o sis balons (dos dels quals arribaren a un company). 

Hi hagué temps per a un tercer gol, de Carrasco (que ja ens va amargar el partit d'anada al Calderón), en una ocasió en què Alves hi hagué fer més. El gol arribà abans que el València hagués pogut clavar cap centrada perillosa per a Negredo, per la qual cosa eixa absència de moments de veure a l'Atleti intentant defensar el resultat com a bojos va ser més dolorosa que el perdre per un gol més de diferència. De manera que a la majoria dels aficionats els va molestar no tant la nova nit de penitència a Mestalla (que no va ser de les més doloroses, certament) com el fet que, potser, Neville se n'anà a casa pensant que degué haver posat a Abdennour per haver assegurat l'un a dos. F.A.