Ja no cal eixir del terme per a fer el ridícul. Ahir, avergonyits de nou pel cuer de la categoria.

Foto Levante-EMV

Al València CF de Peter Lim, entrenat ara [és una forma de parlar] per Gary Neville, ja no li cal eixir del terme municipal de València per fer el ridícul. Fins ara l’havia fet a Mestalla i prou; ahir, però va fer-ho al Ciutat de València, el camp dels granotes, els adversaris locals que ocupen ―ara per ara― la darrera posició en la taula classificatòria de la Lliga BBVA.

Algú que no haja seguit al VCF aquesta temporada s’hauria pogut preguntar ahir quin era el cuer i quin l’equip amb més ampli historial d’èxits esportius dels dos conjunts que competien [una forma de parlar, de nou; que competir no va competir més que el Llevant]. Clar que aquells que portem tota la temporada avergonyint-nos de l’anti-joc dels blanc i negres, farts del lamentable espectacle que han donat en la majoria d’ocasions que han jugat en la Lliga, la Champions, la Copa i la UEFA League, ja no ens sorprenem de res. A veure què passa dijous davant l’Atlhètic, si s’acaba ja aquesta darrera competició i ja no ne queden més que uns pocs partits de Lliga per a patir-los.

Si Gary Neville tinguera una percepció mínimament aproximada de la realitat, el mateix dilluns parlaria amb el seu amic Peter i li diria que se’n tornava a Londres, a comentar partits en televisió i a prendre el té amb pastes a mitja vesprada. A viure, en suma, una vida raonable que ―segons expliquen― li anava estupendament. I guanyava una pasta més que considerable.

A què mortificar-se partit rere partit a la banqueta del Club de Mestalla? A què mortificar una afició que no li n’ha fet res des que va arribar com a paracaigudista? El cavaller hauria de tindre una miqueta de vergonya i de lucidesa i fotre el camp. Marxar, moure, anar-se’n i tornar només de vacances quan li vinga de gust; a Benidorm o a fer-se una paella en El Famós, allà pel Camí de Vera. Però a res que tinga a veure amb el futbol.

Neville no sols no ha esmenat els dèficits de Nuno, la realitat és que l’equip ha empitjorat. I molt. Durant el darrer partit de Lliga a Mestalla, alguns jugadors de la banqueta s’ho passaven pipa, vinga les rialles, mentre els xicots comandats pel Cholo Simeone els passaven per damunt. Què vol dir això, manca de compromís, o és que se’n fotien del seu míster?

És de veres que al fang del Nou San Mamés van lluitar com a guerrers, però ahir al Ciutat de València tot va ser del color de sempre. Un equip amb l’aigua al coll no sols els va vèncer, sinó que els va torejar, els va despullar i es va quedar amb els tres punts. Les raons? Les que venim arrossegant tota la temporada.

Quants de partits del València d’enguany han tingut el seu millor jugador sota els pals? Igual té que haja segut Domènech, que Ryan, que Alves. Dijous passat a Bilbo, Ryan va evitar que Neville i companyia tornaren amb el cabàs que van endur-se de Barcelona o el que les havia deixat l’Atleti la setmana passada. No seria difícil fer el compte de quants dels 34 punts que acumula el València [de 87 possibles, només el 39 per cent] els han guanyat pràcticament a braç i a soletes els porters.

Al Ciutat de València va tornar a fallar tot, tret d’Alves que va salvar una ocasió clara. El seu pal esquerre n’evità altra, així que ben bé el resultat pogué ser més dolorós. La defensa és un com jugar a la ruleta russa: no saps quan va a disparar-se el revòlver. Siqueira és un jugador més, sense res que destacar, ni en atac, ni en defensa. Abdenour és un frau de jugador, incapaç d’aportar allò que un central ha de sumar al seu equip com a condició inexcusable: seguretat per dalt i per baix, intimidació als davanters, jerarquia en el joc i confiança al seu porter. Mustafi no és el que coneixíem, ni tampoc un campió del món com cal. Amb Otamendi de parella era un gran central; amb Abdenour és un home ple de dubtes i sense confiança. Joao Cancelo no va comptar ahir, en lesionar-se als pocs minuts de l’inici. El seu substitut, Barragán és un pur desastre; un jugador que ―aplicant-li el benefici del dubte― amb un altres companys o en un altre context, potser rendirà més. Al València actual, tanmateix, el xicot no val ni per a tacos d’escopeta.

El mig camp va ser una cosa esperpèntica. Parejo, l’àncora de l’equip o el timó, com preferim, l’home que porta la manilla, el cervell, el pont de comandament de l’equip, ni està ni se l’espera. S’ha vingut avall. No dóna un bon passe ni per soleares, i ahir no se’n va anar a la caseta abans de temps [com Javi Fuego] perquè el senyor del xiulet no va voler. Gomes, ha agafat el virus dels demés, i no està reconeixible. Feghouli va estar batallador, però fallà el que no es pot fallar: un gol que hauria posat el seu equip en avantatge. Piatti, un trompellot, com tota la temporada, que no se’n va de ningú. Alcàcer és un Robinson Crusoe, al que no li arriba una pilota ni per SEUR que li l’enviaren.

Què fan a Paterna? Què pensen en les oficines del Club. Què diuen Paco Ayestarán i Suso Garcia Pitarch? Els farà cas l’amo del Club?

Ahir el València li va regalar els tres punts al Llevant. Li els va regalar perquè no va competir, no perquè els granotes no es se’ls guanyaren sense discussió. Tant de bo els aprofiten per a salvar la categoria.

Sembla que a l’Avinguda de Suècia donen la temporada per perduda, però no veuen l’abisme de la segona divisió. Entre els aficionats la cosa no està tan clara. Ja fa temps que ho venim dient: queda un calvari per a mantindré la categoria, i no està escrit que el València la tinga en la butxaca.

Ahir va perdre justament davant el fanalet roig de la competició, i va perdre sense arribar-li a l’altura de les botes. Compte, que la carretera pot empinar-se i podem patir el que no està en els escrits.