València CF: Tantes vies d'aigua que fan témer pel naufragi.

És un tòpic de moltíssimes pel·lícules i sèries d’humor el gag, relacionat amb un enunciat de la Llei de Murphy, consistent en sotmetre als protagonistes a diverses desgràcies, després de les quals (o quan arriba un lleuger respir) un d’ells diu alguna cosa semblant a: “Bé, almenys no podem anar a pitjor”... I, de sobte, ocorre quelcom que, efectivament, empitjora la seua situació. El València duu un temps que podríem resumir en una repetició contínua d’eixe gag. Quan pareix que la imatge de l’equip no pot ser més dolenta, arriba la realitat i ¡pam! Ens demostra que estàvem en un error: sí, podíem anar a pitjor. Duu ocorreguent gairebé tota la temporada, amb excepcions com Celta o Reial Madrid. 

Òbviament, dimecres passat vam tocar fons en el que duguem de segle XXI, però centrem-nos en la Lliga, que és la competició de què depèn el futur de l’entitat, i que pareix que es regeix per altres regles (el València ha guanyat algun partit de Copa del Rei amb Neville a la banqueta, figureu-vos si la dinàmica és incomparable!).

Ahir, abans de començar el partit, pensàvem: “contra el Sporting no guanyàrem, però va ser per mala sort i pel desencert de Negredo; front al Betis, que duu una ratxa pitjor que la nostra, és impossible que anem a pitjor”... I el ridícul va ser encara més espantós. Un Betis que està a anys llum de ser un equip perillós ni creatiu, un equip en hores baixíssimes i sense confiança, va treure les vergonyes al València (afegint-se així a la llarga llista d’equips que ens han pintat la cara), i ho va fer amb un partit dolent. Ni tan sols es pot dir que el Betis jugara bé.

Els detalls concrets que van motivar el resultat (la nul·la intensitat defensiva en l’únic gol del partit, la manca d’encert dels davanters, el gol mal anul·lat a Mustafi, l’expulsió de Gayà) queden en simples anècdotes, com en altres ocasions, si pensem en els errors estructurals que es venen repetint d’un temps ençà: un mig del camp nefast, una defensa quasi tan insegura amb el baló com sense ell, un excessiu ús de la pilotada llarga, unes pèrdues de pilota constants i injustificables, un estat d’ànim per al qual caldrien nous adjectius, un perill a baló parat de rissa (tots els llança Parejo, de qui és públic i notori que està fet pols i vol canviar d’aires), i un etcètera tan llarg com dolorós.

Ahir, com en altres partits, el València va tindre uns minuts que deixaren un poc de marge per a l’esperança. No és que dominara el joc ni creara ocasions, però pareixia que una pressió més o menys ordenada era suficient per neutralitzar als verd i blancs. Però el cansament, i el desànim per no posar-se per davant (cosa que hauria estat excepcional, perquè no va llançar entre els tres pals), van fer que la intensitat baixara. Ja s’havien vist els problemes dels del Túria, però els locals estaven tan espessos que els aficionats no temíem massa, patíem més per avorriment que per por.

A la segona part, no obstant això, la cosa canvià. El quadre dirigit per Merino va eixir amb un altre ànim, i el València tardà a reaccionar. Musonda, el xic nou que sembla la joia de la corona bètica (i que, certament, va destacar més per la mediocritat absoluta dels altres 21 jugadors que per fer un partit excel·lent) va aconseguir que els dos davanters, el processat Rubén Castro i un jove holandés que, confessem, desconeixíem, combinaren amb certa gràcia. Un mal xut d’aquest va ser, aleshores, empentat pel tercer màxim golejador de la història del Betis.

El València va contestar amb la claríssima ocasió de Negredo (molt fluix) a passada de Cheryshev (massa accelerat, i no va saber gestionar la seua energia, potser perquè no jugava 90 minuts des de feia mesos), però en cap moment va arribar a dominar. Siqueira s’havia retirat lesionat al final de la primera part  donant pas a Gayà (no trobàrem a faltar al brasiler, la veritat), i en una nova lliçó de com no gestionar un partit, els altres dos canvis de Neville van ser més que qüestionables.

Primer entrà Rodrigo per Feghouli (Cheryshev havia donat més símptomes de cansament, però el criticable és que no buscara un canvi tàctic davant la inoperància del seu equip).  El segon va ser de Zahibo, que va estar molt malament tot el partit i degué ser expulsat, per Santi Mina -en aquest cas, sí canviava migcampista per davanter-. Just en eixe moment van anul·lar un gol al Betis, i ja pensàvem: “Bé, almenys no ens han fet el segon i hem evitat l’expulsió de Zahibo”, quan Gayà, que havia vist una targeta groga discutible, va cometre una falta clara que motivà la segona. L'expulsió desvirtuà el canvi tàctic i es quedà el cansat Cheryshev amb tota la banda esquerra. Bona planificació, sí senyor.

És curiós que el València començara en eixe moment a crear més perill (sí, en jugades aïllades i sense bon joc, però va haver una millora), encara que es degué més als nervis locals que a l’encert dels valencianistes. Arribà el gol de Mustafi, que no pujà al marcador, i una ocasió de Rodrigo, claríssima, al minut 93. Adán l’aturà, i les escasses esperances s’esvaïren definitivament.

Parlant ja de forma seriosa, el València està massa a prop dels llocs de descens. Aquest club no suportaria fàcilment una temporada a segona divisió, amb les conseqüències (econòmiques, principalment, però també relatives a l’entitat, amb un propietari cada vegada més qüestionat, amb un model de gestió de resultats raquítics i amb una relació dels directius amb la base social que, encara que està intentant millorar-se, s’ha vist molt deteriorada), per la qual cosa cal encendre totes les alarmes. Mentre s’escriuen aquestes línies, Neville continua sent entrenador del València. La seua dimissió no eliminaria els problemes (l’equip ara mateix es un vaixell amb tantes vies d’aigua que calen massa motors per a bombejar l’aigua), però canviar qualsevol cosa es fa imprescindible, i seria un acte d’assumpció de responsabilitat per part del britànic que denotaria un mínim de dignitat que fins ara no ha fet explícita en cap moment. En qualsevol cas, siga quina siga la decisió, haurà de prendre’s amb coneixement i amb responsabilitat, perquè, com ens demostra el València cada diumenge amb el seu càstig setmanal als aficionats, tot pot anar a pitjor. F.A.