No va ser un partit, va ser un malson. No va ser una derrota, va ser una humiliació. Com a Karlsruhe.

Foto Superdeporte

El València va anar ahir a Barcelona, però no se sap exactament a què. A jugar al futbol, no. Al Camp Nou, anit, al futbol, a allò que coneguem con futbol, sols va jugar el Barça. Els de la samarreta blanca i pantaló negre van ser una mena de espàrring, un d’eixos equips del poble ―un tercera divisió― on els equips grans fan l’inici de la pretemporada, a l’estiu. Va ser terrible per a l’afició veure un equip (?) sense sang a les venes, sense vergonya, sense un mínim sentit del ridícul, que va ser una titella davant els catalans.

No n’hi ha que buscar excuses. L’àrbitre va enganyar-se expulsant Mustafi, cert. Però, en eixe moment els de Neville perdien ja per tres gols a zero. I el bany era dels que li posen la cara roja a qualsevol que tinga un mínim de respecte pels colors que està defensant. El penalty subsegüent a l’expulsió va errar-lo Neymar, per xulet, així que encara els de Mestalla van tindre la sort de cara. Al descans, el millor que podia pensar-se era que el marcador encara no era escandalós, sols tres a zero. Tres i no alguns més perquè en un parell d’ocasions la pilota no va voler entrar en la porteria de Ryan, tan desencertat com els seus col·legues. Després del segon gol, encara amb quinze minuts de joc, les caretes dels blanc i negres ja eren cara de derrota, cara de voler desaparèixer, de que se'ls engolira la terra.

És cert que el Barça va jugar anit un dels millors partits ―sinó el millor― de la temporada. Però, no tot el mèrit va ser dels de Luis Enrique. El València va ser un equip de xiquets davant els blaugranes. La defensa va ser de mantega, tan vulnerable com tota la temporada no, molt més encara. Això no és una defensa, és una quadrilla d’amics, sols que milionaris. Davant la davantera més potent del planeta ―la formada per Messi, Suárez i Neymar― la línia formada per Barragán, Mustafí, Vezo i Gayà va ser feble, vulnerable, fràgil, inoperant, mancada de consistència, tremolosa, incapaç de fer-se respectar per un Barça que atacava amb tots menys el porter, que va fumar-se un puro en cada temps; un puro i una copa de Terry, a la salut de l’afició de Mestalla.

El senyor Neville, mister Gary Neville, va donar la primera sorpresa amb l’alineació: el València va jugar d’entrada amb quatre laterals: Gayà i Siqueira [inofensiu] per l’esquerra, i Barragán i Cancelo per la dreta. Quasi res. Si la idea era tancar les entrades dels de Luis Enrique, ―com va explicar Cheryshev a la televisió en finalitzar el trist espectacle― per guanyar l’esquena de la defensa, al minut tres ja estava clar que el Pla A no funcionava. N’hi havia Pla B? No senyor. Si n’hi havia no el vam veure, o tampoc va funcionar.

El València va permetre que el Barça basculara davant la defensa com fan al handbol, permetent-los tot tipus de moneries: combinacions a tres i quatre tocs, taconets dins l’àrea, pilotes arrere que van ser rematades a plaer per atacants que estaven avorrits d’estar a soles... De tant en tant, els de Neville volien allunyar la pilota de la seua àrea, però amb tan poca empenta, amb tan poca sang, amb tan poca força, que en multitud d’ocasions la pilota anava a parar els peus dels atacants de bell nou.

La defensa no va merèixer tal nom. Però, l’equip tampoc: va ser una caricatura de la pitjor versió del València CF.

El Barça jugava com si en compte de futbol foren el Ballet Bolshoi o, millor, els Harlem Globetrotters amb un equip comparsa per a acompanyar-los en l’espectacle.

Amb un 3-0 al descans i amb un home menys, justament Mustafí, dels pocs que fan la impressió d’estar jugant-se alguna cosa important, la vergonya per exemple, l’única cosa que es podia esperar era estrènyer les dents, tirar d’orgull i de professionalitat, i aguantar els quaranta cinc minuts que faltaven amb el menor càstig possible. Ni van estrènyer les dents, ni van tirar de res. El Barça va continuar jugant com si estigueren donant-se un homenatge a d’ells i a la seua afició.

El València a penes va donar senyals de vida. L’entrada de Vezo, Feghouli i Cheryshev no va canvia el guió. Parejo estava amagat i, de tant en tant, perdent balons per manca de sang a les venes. A la festa va sumar-se André, contagiat i imitant Parejo, perdent alguna pilota que va acabar dins la xarxa de Ryan. Un desastre tan gran d’equip que van caure quatre gols més en el cabàs. Set, en total.

El 2 de novembre de1993, el València va perdre 7-0 a Karlsruhe. Una derrota que deixa una cicatriu que passats els anys encara cou. La d’anit a Barcelona courà tant o més que aquella amarga nit alemanya. La bona qüestió és que en Karlsruhe, amb aquell partit, s’acabà l’eliminatòria; mentre que la setmana vinent tindrem el partit de tornada a Mestalla.

El malson encara no ha finalitzat. La humiliació encara pot ser més dolorosa, més cruel.

A més, en un context com el de la Lliga, a quatre punts dels llocs de descens, i amb una visita a Sevilla, a jugar-se punts vitals front al Betis. Tindran vergonya aquests jugadors? Se’n tornarà mister Neville allà on estava i d’on no hauria d’haver eixit? Que farà Peter Lim? Algú haurà de parar compte en que la temporada no és que estiga perduda quant als objectius inicials, sinó que va a entrar en una fase extremadament perillosa. Moltes coses han de canviar. Onze partits sense conèixer la victòria és un borró en la història del Club. Està abusant-se de l’afició, i són els jugadors i els tècnics els únics que poden revertir la situació.

Anem per faena, cavallers.