Mestalla es pregunta.

Foto Levante-EMV

Així comença la cançoneta més encoratjadora amb la que els joves de la Corba Nord fan tot el que poden per animar l’Equip. Entonen a tot pulmó [en castellà i quasi marcant les síl·labes]: Mestalla se pregunta! Des de la resta del camp, l’afició acompanya i reitera el Mestalla se pregunta! La frase següent és Quiénes somos!, per a passar a les dues següents: Nosotros les decimos! Quiénes somos!

A partir d’aquí, canvia la llengua; s’abandona el castellà, i en valencià col·loquial  l’estadi sencer fa una mena de molto vivace: Sooom la força del Valencia, i ningú mos pararà, viatjarem per tot el món, orgullosos del teu nom, el València es el nostre campió!!!

Doncs bé, parafrasejant allò que canta la graderia valencianista, ens temem que en aquest moment, després de no conèixer la victòria onze partits de Lliga consecutius, i després de caure als peus del penúltim equip de la classificació, a Numeradadescoberta també ens fem moltes preguntes. Imaginem que també l’afició valencianista se les farà, a hores d’ara.

Mestalla es pregunta. Com es poden fer les coses tan malament? Com és tan lamentable la imatge que l’equip projecta allí on juga? Com és que la plantilla està tan descompensada? ¿Com és que es va fer tant d’alardó de tindre la plantilla més jove de Primera Divisió amb tant de futur, sense preveure el present?

Mestalla es pregunta. Quiénes somos?: amb un entrenador que debuta en la professió, que ignora la llengua del vestidor, que no coneixia la Lliga espanyola, que necessita un traductor per a fer-se entendre pels seus xicots, que és capaç de dir en públic que potser encara no estaven preparats per a guanyar; amb uns jugadors que tremolen en quant que als quinze minuts de joc se’ls acaba l’efervescència, el gas amb el que ixen al camp, amb uns professionals que fallen el que un professional del seu nivell no hauria de fallar ni amb grip.

Mestalla es pregunta. El senyor Peter Lim, accionista majoritari, primer va posar el seu amic Nuno Espirito Santo, amic i pupil del seu soci Jorge Mendes. Nuno tampoc era un home amb experiència dirigint equips grans, però en tenia dirigint equips de segona o tercera fila. Va fracassar estrepitosament. Ara sabem que no va ser sols responsabilitat seua, però el ben cert és que ningú el troba a faltar.

Mestalla es pregunta. El senyor Peter Lim va encomanar-li la faena a un altre amic, Gary Neville, un becari de primer any. Un becari en pràctiques que, com ja hem dit, no presentava sobre el paper més que la bondat d’haver sigut un gran jugador i tots els dèficits ja relatats. El resultat del seu treball ha arribat avui al punt més baix imaginable: el València CF, que encara està viu a la Copa d’Espanya [de miracle i per poc de temps, això sí] i a la UEFA League [el Rapid de Viena ha d’estar fregant-se els ulls i les mans], no sap el que és guanyar des del mes de novembre. Acumula onze partits sense conèixer la victòria i s’acosta al precipici dels llocs de descens.

Mestalla es pregunta. El senyor Peter Lim posa les seues empreses en mans de becaris inexperts? El senyor Peter Lim va invertir per a fer del València un equip de referència mundial. Quina avaluació fa del que està passant amb l’equip? ¿No és conscient que aquesta plantilla és d’una qualitat clarament insuficient i que, a més a més, el cap de quadrilla no en sap més, no sap treure-li el rendiment mínim possible? ¿El senyor Peter Lim sap que el seu equip està fent uns números de descens a segona divisió, que està vivint una ratxa que és de les pitjors de la història del Club?

Ahir, davant el penúltim classificat, un equip que amb penes i treballs ha començat la segona volta en llocs de descens, el València de Gary Neville va tornar a fer el ridícul. Els asturians del Sporting no van fer pràcticament res: un tir a porta que va desviar Ryan i transformar un penalty de juvenil que va fer Danilo. Prou.

El València va dominar el baló, la possessió si més no, i va tindre els mateixos defectes de sempre durant la temporada. Tret dels minuts inicials i del conat de reacció provocada per l’entrada de Parejo i Bakkali després del gol, ja en la segona part, els blanc i negres van ser incapaços de marcar-los un gol als del Pitu Abelardo. Ordenats, amb les línies juntetes, i procurant perdre la major quantitat de temps des del primer minut [l’actitud del porter asturià hauria d’haver merescut una sanció o, si més no, una advertència contundent de l’àrbitre], sols amb això i poca cosa més, van anul·lar a tot un València que no es treu la pasta dels dits.

Menció a banda mereix el cas d’Àlvaro Negredo. Va ser rebut a Mestalla com una estrela del futbol; l’afició l’ha mimat a més no poder, l’ha animat sense reserves, i ha celebrat els seus escassos encerts cara a porta com si foren els gols de Messi. Però, Negredo falla més que una escopeta de fira. El que va errar anit a Mestalla és inexplicable. Dos mà a mà amb el porter i una pilota per damunt del travesser a porta buida i quasi des de l’àrea menuda. Això, per no fer la llista més llarga. No baixa una pilota en condicions ni per gràcia divina; és un pivot sobre el que a penes pivota res. A més, per als que parlen de la seua edat, els recomanem que peguen una mirada al joc i als números d’Adúriz. És per a plorar que el València es desfera del basc i que ara el trobem tant a faltar.

Mestalla es pregunta quina condemna és aquesta que convoca l’afició setmana rere setmana, a la grada o davant el televisor, per a patir la ràbia i la frustració que genera un equip que ―segons contaven― estava fet per a fer-nos tornar a l’elit europea i ara per ara sembla que haurem d’intentar evitar  el lluitar per fugir del descens.

Mestalla se pregunta, quiénes somos.