S'obri la finestra de la Copa

Foto Levante-EMV

Com si es tractara d'un enfrontament contra el Reial Madrid o el Barça, el València va jugar contra la U. D. Las Palmas millor que ho havia vingut fent en els últims encontres jugats sota les ordres de Gary Neville. Per una vegada, l'esforç, el rendiment i el savoir faire del conjunt valencianista va ser digne en relació amb el que es disputava. 

No es pot dir que el València es passegès pel camp de l'equip insular com si des del minut 1 se sabera guanyador de l'eliminatòria (ni tan sols mereixedor de tal mèrit), però el partit va ser seriós, els jugadors es van esforçar, van poder marcar més gols que donaren més marge per a la relaxació i, en tot cas, van mantenir una intensitat que trobàvem a faltar des de feia molt de temps. És clar que es va acabar patint una miqueta, que el Las Palmas va donar molts més problemes dels que cabia sospitar, i que els de Neville van acabar perdent temps entre lesions simulades, tretes de banda i intents per retindre el baló en el cantó del camp rival com si es tractara d'un vulgar Sevilla. Però en Copa del Rei, amb el resultat de l'anada, amb les sensacions que estava transmetent darrerament, i jugant fora de casa, eren situacions que es presentaven com a inevitables. 

Quina va ser la clau? Hi haurà diverses opinions. El més raonable, pensem, és destacar el col·lectiu, especialment pel que fa al control del baló en el mig del camp. Parejo va estar bé, André Gomes va estar com acostuma, quan no té un mal dia, i Enzo Pérez va ser clau (cosa que es va notar quan abandonà el camp i s'accentuà el patiment del València, encara que era el final del partit i el Las Palmas s'ho havia de jugar tot a una carta, era probable que creara més problemes).

No va haver tanta precipitació com en altres encontres, no hi hagué tantes passades en llarg buscant la carrera dels davanters, hi hagué molts menys errors que de costum. Es van donar algunes fases en què el València plantava la defensa al mig del camp, i aconseguia atacar de forma que els locals només podien rebutjar el baló amb dificultats, cosa que permetia una recuperació ràpida i un tornar a començar. Qualsevol hauria dit que el València sap jugar al futbol! 

Rodrigo, amb gol inclós, va recordar al de les millors èpoques de la temporada passada (sí, a Numeradadescoberta els hi ha qui pensem que alguna vegada ha jugat bé); Negredo va jugar el seu millor partit en mesos (va aconseguir molts balons per dalt, va estar encertat en el joc d'esquenes, va pressionar prou més que de costum, va tenir ocasions de gol...); i Piatti no va desentonar, que no és poca cosa. 

El Las Palmas no va jugar malament, va eixir bé al contracolp i es va notar que és un equip que tracta bé el baló. No obstant això, la defensa blanc i negra també va estar més segura del que és habitual (la qual cosa no la converteix en una fortalesa inexpugnable, però sí que va ser notable, la millora). Barragán i Gayà van pujar per les bandes amb força i freqüència, i Mustafi i Abdennour no van estar malament, tampoc.  

L’àrbitre no va afavorir l’espectacle, precisament. Va xiular un fum de faltes, va treure moltes targetes, i clar, una vegada  s’ha posat el llistó en un punt concret, després les faltes es xiulen per inèrcia, pràcticament. És probable que el col·legiat pensara: “si he xiulat abans aquell xoc, aquesta disputa també he de sancionar-la...”, i així fins a l’infinit. Si a això se li afegeix un parell d’errors en aplicar (o inaplicar) la llei de l’avantatge –en la segona part va privar al València d’una ocasió excel·lent-, resulta que l’arbitratge va ser prou negatiu per a ambdós equips.

El gol arribà en una combinació per banda dreta, amb una internada d’André Gomes que va posar un bon baló que rematà Rodrigo al primer toc. No va ser l’única ocasió del València: Negredo en va tenir un parell (a més, errà una prou clara en un intent de vaselina que va quedar un poc ridícula). També els canaris van tenir algunes ocasions, però Ryan va estar encertat quan se li va exigir que intervinguera. Com ja hem dit, el València va acabar patint, el Las Palmas acabà arraconant un poc als de Neville, però el perill més greu havia arribat abans, amb alguns contracolps aïllats que van acabar amb xuts.

Als minuts finals, sí, va cundir el nerviosisme, els errors es van fer una miqueta més freqüents i costava retenir la possessió del baló per evitar que el rival creara perill. Però el que, pensem, és més important, és que el València va jugar bé al futbol, va dominar el mig del camp, va saber dur el ritme del partit i va saber acabar les jugades. Són virtuts que no es trobaven en els partits anteriors, per la qual cosa només podem pregar, una vegada més, per a que el que vam veure anit siga un avanç del que es pot veure en endavant, una primer pas en un camí menys tortuós que el que hem recorregut durant tota la temporada.

La Copa del Rei (amb el permís de l’Europa League) pot ser la via perquè l’any no siga un desastre absolut. Els contrincants són temibles, però si alguna cosa positiva es pot destacar del València, és que front a grans rivals, l’equip dóna la cara. Tenim poques coses més a què aferrar-nos. F.A.