Què ens passa doctor? No sabem jugar al futbol?

Foto Superdeporte

Un remat impecable de Negredo a una pilota exemplarment centrada per Parejo ―en el minut 93― va moderar el crit d’angoixa dels aficionats valencianistes després l’onzé partit del seu equip sense guanyar en Lliga. Va significar el gol de l’empat en un partit que estava perdut; un encontre que el Depor va merèixer guanyar [perquè va jugar molt millor que el València i perquè li van anul·lar un gol a Lucas Pérez per un fora de joc inexistent], i que va confirmar que els problemes de l’equip de Mestalla són molt, molt greus.

Contràriament a d’altres partit, a Riazor el València sí va posar ganes, interès en la victòria, però li van durar deu o dotze minuts [en el minut 11 Negredo va marrar una ocasió de les que no se’n donen tots els dies]. A partir d’aquí, el Depor va fer-se amb el camp, amb la pilota i amb la moral dels de Neville. En el minut 27, Lucas Pérez, que va ser un malson per a la defensa taronja, va clavar-se entre els centrals i va batre Ryan [Per cert, que passa amb Jaume?].

Hem vist massa vegades la mateixa pel·lícula aquesta temporada. Alguns elements del guió: 1) qualsevol equip que s’enfronta al VCF sembla el Bayern de Munich en un dia esplendorós; 2) la defensa és un exemple de vulnerabilitat, fragilitat i poca confiança, amb episodis de mala col·locació que fan feredat; 3) cada atac del contrari ―ahir el Depor― li genera beneficis: falta perillosa en la frontal o els laterals de l’àrea, córner, tir a porta o gol; 4) treure la pilota des de darrere és una quimera i de les pilotes en llarg del porter sols una de cada deu son controlades per la gent de davant; 5) el centre del camp està sota mínims: ahir Parejo va començar per darrere de Negredo, la qual cosa significava que eren Zahibo o Danilo els encarregats de canalitzar el joc, i la cosa no funciona pel nerviosisme o per la manca de qualitat per a superar la línia contrària; 6) les bandes han perdut l’efectivitat de la temporada passada: de Barragán no es pot esperar gran cosa, i Gayà no és ni l’ombra del que va ser; 7) el València dispara poc a porta i amb la pólvora banyada: tres vegades ahir, en el minut 11, el 45 i el 93, les tres de Negredo, i la darrera va ser gol; 8) Negredo no és el que va ser [a diferència d’altres veterans, com ara Adúriz, per exemple]: ahir va fallar una ocasió en el minut 79 de les que no pots explicar-te; 9) en cada partit apareix un jugador contrari que sembla que està fent càsting per a veure si el València el fitxa: ahir va ser Lucas Pérez, un autèntic mal de queixal per a la defensa dels de Neville; 10) en el camp no n’hi ha ni líders que posen ordre en el destarifo que el míster no sap arreglar, ni jugadors respectats que intimiden els contraris. Deixem-ho aquí. Per a què amargar-li més la vida al lector?

Què ens passa, doctor? Es pregunten jugadors i cos tècnic. Ahir, les caretes d’alguns jugadors eren un poema: porten la depressió al rostre. Per a mostra un botó: que l’amable lector busque imatges de la careta d’André Gomes i entendrà de què parlem. O la de Negredo, o la de Mustafi, o la de Gayà. No es que estiguen rabiosos, no es que s’enfaden entre ells, és que estan deprimits, espantats. No saben què fer, ni com actuar dins el camp; no saben si juguen al toc i la triangulació, o a la jugada en llarg i a que el contrari falle, si busquen l’un contra un o es millor [tractar de] assegurar el baló cedint-lo arrere; no saben si han d’entrar per dins o per fora, si han de fer el camp ample o estret; no saben si han de pressionar l’eixida de baló o cedir terreny per estar juntets darrere. Unes indefinicions que, és evident, Gary Neville hauria d’haver resolt ja.

Els contraris oloren la por dels de Mestalla, i van a per ells a mata-degolla. Els jugadors blanc i negres saben que estan a set punts dels llocs UEFA [que tanca l’Eibar, l’Eibar!!!], i a sis punts del descens, i probablement eixa circumstància els genera un lleuger tremolor de cames que els contraris adverteixen i, clar, volen aprofitar-se’n. Pel que fa a la Lliga, en el darrer partit de 2015 el Vila-real va treure els colors als xotos, potser encara menys que la Reial Societat a Anoeta o el Rayo a Mestalla. Ahir va ser el Deportivo d’A Corunya. Què els passa doctor?

Tantes coses que costa saber per on començar. D’entrada convindria que Neville fera pràctiques amb el Mestalleta, i ja en parlarem d’ell en un futur. Cal que al mercat d’hivern es fitxe un central poderós i de jerarquia reconeguda que espante els rivals per fer companyia a Mustafi, mentre Abdenour fa pràctiques en Paterna; cal reforçar el mig del camp amb algú amb galons; cal que Feghouli i Alcàcer tornen quan més aviat millor, i cal que Barragán deixe el lloc a un home amb més garanties; i, a més a més, cal incrementar la potència de foc que amb Alcàcer i Negredo és insuficient. Tanmateix, tot i el que hem dit, cal que la plantilla faça teràpia de grup molt seriosament. No poden continuar patint la depressió que els afecta, i que ni tan sols els permet fer el que saben fer: jugar al futbol. Donaran més o menys espectacle, trauran més o menys punts, però el que no poden és continuar fent el ridícul partit rere partit.