El València CF no hauria de maltractar així la seua afició.

Foto Levante-EMV

El futbol és un esport que aixeca passions per diverses raons, entre elles perquè és un espectacle en el que el públic participa activament i, fins i tot, amb un paper ben rellevant [el jugador número 12, en diuen]. ¿Què és un partit de futbol entre dos grans equips en un estadi buit i en un silenci absolut? Per a que els assistents a un partit actuen adequadament, i aporten la part que els hi correspon com a actors de l’espectacle, és necessari que una bona part d’ells tinguen un vincle amb el seu equip de caràcter sentimental. No és possible gaudir plenament d’un partit de futbol sense eixe plus que connecta l’aficionat amb els colors del seu equip, amb la història del club i, també, amb la seua pròpia història personal, amb la seua infantesa, amb els seus avantpassats inclús.

És a dir que el seguidor d’un equip de futbol va al camp o pren cadira davant el televisor per a passar un parell d’hores agradables, per a gaudir d’un esport tan atractiu com el futbol, però també per a passar-ho bé amb el bon joc dels seus ídols i, si és possible, per a veure’ls vèncer als contraris. Vèncer, guanyar, és l’objectiu, però el bon aficionat ja gaudeix si el seu equip juga amb la qualitat que hom li suposa, amb la intensitat exigible a uns professionals i amb la passió que, com a mínim, es transmet des de la grada.

Doncs bé, si això que diguem és correcte, coincidirem que, des que va començar la temporada allà pel mes d’agost, el València CF no ha fet altra cosa ―tret d’unes quantes excepcions que confirmen la regla― que decebre els seus seguidors; direm més encara: no ha fet altra cosa que maltractar la seua afició.

Si diumenge passat l’humil Rayo Vallecano, que ocupava la penúltima posició en la classificació va humiliar a Mestalla ―a l’equip i al públic― anit va ser una altre equip de molta tradició però acabat de pujar de segona divisió, Las Palmas, qui va aconseguir un empat jugant quasi amb els suplents ja que el seu entrenador, el veterà Quique Setién, sap que on es juga la vida és en la Lliga i en el manteniment de la categoria.

El València va eixir amb més intensitat que altres partits i va fer la impressió que podia resoldre amb certa comoditat l’encontre; tant i més perquè el porter és un d’aquells que juga amb foc, i perquè la bona pressió dels de Neville els va fer perdre uns quants balons en la línia de tres quarts. En un d’ells, Alcàcer va plantar-se tot sol davant el porter i, en contra del que en ell és habitual, va colpejar el ninot i la pilota va eixir per dalt. Tres o quatre jugades més així, sense encert en el remat o en el darrer passe, i el València comença a desinflar-se.

No paga la pena fer un repàs del joc de l’equip. Un equipet com Las Palmas, carregat de suplents, ordenat i descarat, va ser capaç de posar el València a la vora del KO sense tirar-li a porta ni una vegada. El gol canari el va fer Zahibo, en intentar treure de cap una pilota sobre l’àrea de Ryan. Eixe va ser el balanç de la primera part.

En la segona, els canvis que van succeir-se, milloraren la cosa lleugerament: De Paul va entrar per un Piatti que sembla Pierre Nodoyuna; Cancelo va entrar per Rodrigo, que havia intentat coses sense èxit, i va refrescar una miqueta la banda dreta; i Negredo, ai Negredo!!!, que va entrar per Zahibo, dels més destacats pel centre del camp tot i el gol en pròpia porta, i que va fallar allò que un davanter centre no pot fallar mai. Encara com que Paco Alcàcer va engaltar una bona assistència de Parejo i aconseguí empatar la partida. Quedaven encara trenta minuts de joc, però dels blanc i negres ni estan ni se’ls espera i no van ser capaços de remuntar. Vaurem que passa la setmana pròxima a Gran Canària.

Comptat i debatut, la conclusió que cal acceptar és que no res funciona com seria necessari al Club de l’Avinguda de Suècia. Res. L’entrenador no pot comunicar-se amb els jugadors, li manca experiència per a reactivar una plantilla descompensada i tremolosa en la que els joves són massa joves, en la que no n’hi ha líders que actuen com a tal, i en la que els objectius de la temporada són ja una quimera [quan no un fracàs confirmat com ha sigut el pas per la Champions].

Cal prendre algunes decisions. Fitxar alguns jugadors que milloren la mitjana de qualitat de l’equip, i veure si Neville aguanta fins al final o és millor agrair-li els serveis prestats i tornar a Voro o a algú que sàpiga de què va la Lliga BBVA. Un home que tinga experiència i que puga parlar amb els jugadors mirant-los als ulls i diguent-los el mal del que han de morir si no fan allò que els ordene, i si no es deixen la pell en el camp. García Pitarch sap què podria fer-se ara i sap que caldria fer pensant ja en la temporada pròxima; una altra cosa és que puga fer-ho.

Mentrimentres, com a mínim, oblidant-nos de la Lliga, la Copa [caurà ara o en la pròxima] i la UEFA [ja veurem què diu el Ràpid de Viena], algú hauria de fer valdre una idea central dins el Club: s’ha de fer el que calga per tal de no continuar maltractant l’afició. No pot ser que cada partit siga un disgust i una nova decepció. El futbol és un esport i un espectacle en el que els sentiments dels espectadors estan implicats. Convindria que no abusaren del respectable.