Lamentable espectacle en horari infantil.

Foto Levante-EMV

Per una vegada, l’horari del futbol pareixia positiu. Ara que, de veritat, ha arribat l’hivern, el partit del diumenge a les 12 és molt desitjat. El clima afavoria, però el futbol no. El que hem vist ha estat una mena d’homenatge al València de Nuno (si és que aquest València de Neville és un València distint a aquell), una nova tortura per al personal que no només va decidir que valia la pena invertir una part substancial del pressupost familiar, sinó també invertir un matí de diumenge ben agradable.

No és la primera vegada que el Rayo Vallecano ens dóna una lliçò, per la qual cosa costa creure que al València li haja sorprés el joc dels de Jémez, però enguany els de Vallecas estaven més fluixos que de costum. No ho ha semblat. Han estat millors que el València durant tot el partit, i només la sort i uns quants atacs amb més cor que cap dels blanc i negres han impedit que guanyaren el partit.

Ja al minut 4, una rematada de cap de Miku ha pegat al travesser, en un avís del que vindria després. Cabia la possibilitat que el València encara no estiguera ben col·locat, així que, passat l’esglai, l’afició ha continuat animant. Poc després han aparegut els primers símptomes de “Nunisme” (absència de mig del camp, passades en llarg que no van enlloc, cap ocasió, errors infantils, balons en llarg quan calia tenir calma i excesiva tranquil·litat quan calia accelerar, intents de jugades individuals ben irritants…). El gol de Jozabed, al minut 15 i després d’una jugada d’Embarba per banda dreta, ha fet esclatar l’afició, que pràcticament no ha deixat de queixar-se (amb motiu) en cap moment. I és que els símptomes no han desaparegut.

La primera part ha estat un desastre absolut. El Rayo controlava el joc en totes les zones del camp, pressionava amb agressivitat i acabava les jugades (amb més o menys fortuna, però les acabava); el mig del camp valencianista no existia (Parejo ha naufragat mentre Trashorras ha triomfat clamorosament: problema de Parejo, però també de la tàctica del València); els de Neville no ha llançat a porta fins el minut 35 (i el llançament no ha estat perillós); i un llarg etcètera. Qualsevol aspecte del joc que s’analitze demostra la superioritat del Rayo. Encara com, la parròquia local es queixava de que el Rayo perdia temps en les faltes i les tretes de banda (cosa que, realment, ens afavoria, perquè el repàs estava sent important).

En la segona part, el València ha eixit una miqueta millor. Millorar era molt senzill, però almenys s’ha vist un poc d’intensitat, pràcticament per primera vegada. Ha aconseguit acostar-se a l’àrea rival, i encara que no ha estat massa incisiu, comparant-lo amb la primera part, hi havia motius per tenir fe. Tota eixa fe s’estava esvaint quan Negredo, que ha fet un partit més aviat lamentable, ha aconseguit recuperar un baló en camp contrari, però massa lluny de la porteria. Com que pensava que havia fet falta al defensa, ha llançat a gol, per, sembla, donar-se el gust d’intentar-ho. Però, vés per on, l’àrbitre no ha xiulat falta, i el xut ha estat el millor toc de Negredo en tot el partit: gol. Empat, i podia passar de tot. Ha estat curiós que, en la jugada immediatament anterior, el Rayo havia estat a punt de marcar el segon en tres ocasions, després d’altres tants rebuigs de la defensa i del porter.

Després de l’empat ha entrat Alcàcer per Negredo (que, gràcies al gol, almenys, ha aconseguit abandonar el camp sense una xiulada monumental), i Piatti per Santi Mina (costa decidir quin dels dos ha tingut menys capacitat per desbordar per banda esquerra). Pareixia que podíem guanyar, però en un còrner, Llorente ha aconseguit marcar després d’una prolongació d’una centrada a mitja alçada. Ha estat un colp dur, però no es podia dir que el València mereixés guanyar.

El València ha intentat salvar el poquíssim que li quedava de dignitat (o, millor dit, recuperar un poc de la dignitat perduda), i ha pogut guanyar, fins i tot. Li han anul·lat, sembla que malament, un gol a Alcàcer, però el de Torrent ha aconseguit rematar a gol una passada de Bakkali, que havia entrat per un desencertat Barragán quan al València només li quedava jugar-s’ho tot a una carta. Era el minut 88, i per un moment ha semblat que encara es podria consumar la injustícia de que el Rayo se’n tornara sense cap punt de Mestalla, però el partit s’ha acabat entre un parell de faltes, el corresponent retard en traure quan havia de fer-ho l’equip foraster, i un parell de pèrdues de baló dels de casa, tan irritants com freqüents havien estat durant tot el partit,

Ha estat un partit horrible, en què només Rodrigo, André Gomes i, amb menys mèrits, Cancelo, han fet un paper digne. Alcàcer també, però ha jugat molt poc. Tota la resta de jugadors ha fet un paper que es podria qualificar de patètic, com també, a la vista dels resultats, es pot qualificar la marxa de l’equip des de l’arribada de Neville. La millora en alguns moments puntuals (front al Getafe, front al Reial Madrid) no s’ha arribat a consolidar, i el València ha tornat a donar vergonya aliena com en els “millors” moments de Nuno. Avui, almenys, a Mestalla feia un sol agradable. No volem ni imaginar com estaríem si, a més del ridícul que hem presenciat, haguérem patit pluja i vent. F.A.