2/10/2016

Neville continua sense guanyar, mentre continuem en alerta roja.

Foto Levante-EMV
Era un partit molt difícil per a tots. Per als jugadors, per a l’entrenador i, també, per al públic. Després de la vergonyosa derrota a Barcelona, amb una eliminatòria ja completament decidida, i amb el clima depressiu que afecta tot el valencianisme futbolístic, la tornada de l’eliminatòria era un tràngol que podia arribar a ser de cicuta cas que els catalans tornaren a humiliar els de Mestalla. Afortunadament no va ser així i els xicots, literalment una colla de xicots amb alguna excepció, van aconseguir un empat digne ―sense emoció― i van jugar amb una certa intensitat i una dosi d’orgull que s’ha de reconèixer. Tant i més perquè són dues variables altament infreqüents durant aquesta temporada.

La situació és dolenta fins a dir prou. L’equip que entrena [?] Neville continua sense guanyar, les xifres són d’alerta roja, i dissabte visita Mestalla l’Espanyol de Barcelona que encara està pitjor que el València. Va a ser un partit a vida o mort, i ja se sap que el València és una mena de SAMUR que reviscola equips que estan quasi in articulo mortis. L’afició valencianista parlava anit més de la visita dels altres catalans que de la dels blaugrana, i és que allò que va jugar-se a Mestalla va ser un tràmit que tots dos equips haurien volgut estalviar-se; sobre tot el València.

Calia jugar, tanmateix, clar. Neville ―qui diu que té una confiança indestructible en ell mateix, ai!― va alinear un equip de circumstàncies, amb molt de jovent i amb només dos o tres titulars. Era el que calia fer. Tota la pólvora cal mantindre-la seca i preparada per a fer-la servir contra els periquitos. Una defensa de circumstàncies, amb Gayà pel costat esquerra i Jaume a la porteria. Per cert, ha donat alguna explicació míster Neville de per què ha relegat el d’Almenara? Què té Ryan que no tinga Domènech? No seran els números, ni la seguretat que transmet als seus defenses i, també, a la grada de Mestalla.






Un centre del camp també novell, amb Danilo, Zahibo i Fran Villalba [una miqueta accelerat], Mina per la dreta, Piatti per l’esquerra i Negredo com a punta d’atac. L’ex-celtinya va quallar un partit més que raonable, ateses les circumstàncies; inclús podria dir-se també de l’argentí. Negredo, per la seua part, va retrobar-se amb el gol, amb una miqueta de sort [la que li ha faltat en tantes i tantes ocasions], però el gol va pujar al marcador. Si l’estadi ja estava desangelat amb una entrada que no va arribar al terç de l’aforament, quan el de Vallecas va encarar Ter Stegen el camp va emmudir. El porter va eixir a tapar-li forat, Negredo va voler picar-li-la, però la pilota colpeja contra ell... amb tanta fortuna que va caure als peus del davanter qui va empentar-la al fons de la xarxa. És un rec insuficient per a pal·liar la sequera de gols de l’equip i del jugador, però un gol sempre és benvingut. I si això li dóna confiança al davanter, doncs millor que millor. De fet, Negredo va tindre anit alguns detalls de qualitat que, si la dinàmica de l’equip canviara, segur que apareixerien amb més freqüència.







El Barça no va donar el partit per perdut en cap moment i va fer tot el possible per ajudar Luis Enrique a batre el record d’imbatibilitat de Guardiola. Ho van aconseguir ja en la recta final, a falta de cinc minuts una bona entrada per l’esquerra de Cámara va ser rematada per Kaptoum, dues de les noves perles de la Masia. Un empat que no va sinó deixar l’eliminatòria en un terrible i difícilment oblidable 8-1, però que ―si més no― no va fer més sang en la ferida que els de Mestalla van patir la setmana passada.








Un partit, comptat i debatut, amb poca història. La Lliga és ara la preocupació màxima de tot el valencianisme. A quatre punts del descens, la cita del proper dissabte a les 20.30 és d’infart. La victòria és imprescindible, i caldrà que els jugadors siguen capaços d’enganxar els aficionats que ompliran Mestalla des del primer minut. Si anit van ser rebuts amb xiulits i insults, seria convenient que dissabte l’afició jugarà amb el 12 a l’esquena. Els jugadors que anit van veure el partit des de la grada ―els titulars, esperem que amb la reincorporació d’Alcàcer i Enzo Pérez― saben el que tenen que fer. Esperem que ho sàpiguen demostrar sobre la gespa. El públic també sap quin és el paper que li pertoca, i també caldrà que ho demostre. Esperem que míster Neville ajude o, com a mínim, que no destorbe.