Mestalla respira, tot i patir de valent.

Foto Levante-EMV

L'última carrera de Joao Cancelo, ja al temps de descompte, va ser simbòlica: alhora que va buidar al portugués de les seues últimes energies, va permetre l'únic moment del partit en què Mestalla va poder descansar una miqueta. Tot el partit patint, sobretot als minuts finals, i davant del desconcert i l'absoluta incapacitat dels jugadors del València per retindre el baló al seu poder, el jove portugués, apartat de l'equip titular els últims partits (no es sap massa bé per què, ja que les aportacions de Barragán són insuficients), va agafar el baló i es va pegar una carrera extraordinària, superant dos rivals i provocant un còrner que va acabar amb els últims espasmes d'un Espanyol que no es ressignava a perdre.

No es pot dir, ni molt menys, que la d'ahir fora una nit màgica. Ara bé, va tindre molts dels seus ingredients: desesperació, entrega, remuntada, patiment... De la primera part no es pot destacar massa. El València va començar dominant, tancant a l'Espanyol al seu camp, amb alguna ocasió que altra. Entrava el València, preferentment, per banda esquerra, on Siqueira i Cheryshev, els nous, van internar-se amb regularitat. Rodrigo, ahir de mitjapunta, els recolzava de tant en tant. 

El domini del València, tanmateix, era com el dels últims partits: sospitós. Semblava que la falta de gol (i d'ocasions clares) anava a acabar per desanimar als jugadors, i que l'Espanyol ho aprofitaria. A més, els periquitos ja havien avisat abans del minut 5 amb una ocasió claríssima aturada miraculosament pel recuperat (no del tot, com veurem) Alves. No va passar això que temíem: el primer temps va acabar avorrit com és costum últimament, sense que patírem massa. Això sí, dues notícies roïnes: una targeta groga a Enzo Pérez per una protesta especialment estúpida, i la lesió d'Abdennour, que unida a la baixa de Mustafi, va fer que la defensa que haguera de formar-se fora de circumstàncies: Santos i Vezo. 

Només començar la segona part, el colp: gol de l'Espanyol a la treta d'un còrner. Sembla que Alves devia haver atrapat el baló, però el defensa Duarte va estar més ràpid, més intel·ligent o ambdues coses alhora, i va aconseguir rematar quasi en l'àrea menuda. Després del gol, el xoc. El València començà a jugar per impulsos, sense tranquil·litat, sense lògica. Va poder arribar el segon de l'Espanyol, perquè el València no feia gairebé res. La defensa, a més, donava molt poca confiança. 

Quan els locals recuperaren el coneixement començà el canvi: la banda dreta, que no havia brillat, ni molt menys, en la primera part, començà a carburar. Cancelo i Feghouli van començar a combinar, a arribar a la línia de fons i a posar alguna centrada decent. Per intentar aprofitar-ho (i per posar al camp a l'únic davanter pur que tenia a la banqueta) va clavar a Negredo per Rodrigo. El vallecà va tenir una de les seues nits bones (cosa que no vol dir que, si ho comparem amb el Negredo anterior al València, no ens deprimim), i va intimidar, guanyar balons per dalt i fins i tot rematar. Els aficionats, encara que continuàvem animant amb més intensitat o menys, teníem molt poca fe en que el València capgirara l'encontre. 

El gol de l'empat canvià les coses. Amb una gran jugada personal, Cancelo va arribar a xafar l'àrea, i després d'estar a punt de fer un últim retall per llançar a porteria, un rebuig d'un rival va fer que el baló arribara a Negredo, que va rematar amb més ànima que encert, sabedor que necessitava redimir-se un poc després del desastre front al Sporting. El xut va pegar en un defensa, i va entrar "plorant" a la porteria d'un Pau López que no ho va posar fàcil en cap moment, i especialment amb una parada a una falta de Parejo. 

La situació era nova per al València. Les ocasions de gol no havien estat massa nombroses, i l'Espanyol ja estava perdent temps a cada jugada esperant desesperar al rival i arribar al final sense que es jugara massa al futbol, però el gol va fer reviscolar a tots els valencianistes: l'afició i els jugadors. Certament, el més difícil ja s'havia fet. 

Després d'un remat de cap visitant que va fer por més per l'ensurt que pel perill real, una altra jugada per banda dreta acabà amb una centrada a la carrera de Feghouli, rematada per un Cheryshev que, encara que va baixar el rendiment en la segona part, va buscar molt bé el moment i el lloc en què entrar en planxa a rematar de cap la bona centrada de l'algerià. En marcar, el rus es va quedar estès a terra, dins la porteria de l'Espanyol, mentre tots els jugadors celebraven el gol i la graderia embogia. 

Era el minut 75, i des d'eixe moment, tot i l'alegria innegable i inicialment ingobernable, va vindre el vertader patiment. Pràcticament no va haver, després del segon gol, cap jugada calmada, amb sentit. Només la banda dreta tenia claredat per, de tant en tant, aguantar el baló uns segons. Hauria estat massa dolorós, però, veure escapar la primera victòria de Neville en Lliga, més de tres mesos després, amb un gol als últims minuts. 

Alves va tornar a aparèixer amb una gran parada a un xut des de dins l'àrea, i eixa va ser l'última ocasió. L'entrada de Barragán, els segons arrapats en cada fora de banda, les rampes en els bessons, etc. (coses que ens posen dels nervis quan ens les fan a nosaltres, però que, obviament, són imprescindibles), van fer que els minuts finals foren un poc menys eterns. La defensa continuava nerviosa, i la resta de l'equip, solidari, es va afegir a eixa inseguretat.Tots, menys Cancelo, que encara va arribar a fer una última cavalcada que va fer que ens alçàrem al seu pas a aplaudir, commoguts, mentre el portugués intentava recuperar l'alé. 

Primera victòria de Neville en Lliga, primera reacció d'un València que pareixia que només feia que comparèixer, ara a Mestalla, ara pertot arreu d'Espanya, a fer el ridícul. Fi de la ratxa, i el fantasma del descens ens deixa respirar, de moment. Pren aire l'entrenador, que encara que havia dit que el de l'Espanyol no seria el seu últim partit, fora quin fora el resultat, estava en una situació absolutament insostenible. Continua més que qüestionat, però ja té una victòria després de 13 partits de Lliga. Caldran moltes més millores, sobretot pel que fa a la mentalitat d'un equip que anit va donar senyals de vida, però que continua tombat a terra. F.A.