Set en blanc de Pako Ayestarán davant el Ràpid de Viena.

Foto Levante-EMV

Alguns que saben de futbol havien anunciat que l’arribada de Pako Ayestarán marcava un punt i a banda en la penosa deriva dels de Mestalla en la temporada. Caldrà confirmar-lo diumenge a Granada i, encara més, davant l’Athletic i l’Atleti de Madrid, que són els tres partits de Lliga que tenen per davant els blanc i negres. Anit, la bona qüestió és que el València va ser un altre, distint i millor del que havíem vist durant la temporada actual. Més intensitat, més ambició, més ganes, més joc al primer toc, més confiança, més encert. Mitja dotzena de vegades va haver d’arreplegar el porter del Ràpid la pilota del fons de la seua xarxa.  

Després la victòria quasi miraculosa davant l’Espanyol,  aconseguida per la combinació de l’orgull ferit dels jugadors, les portentoses parades d’Alves i, sobre tot, per l’empenta de la gent de Mestalla, el València CF –la Institució− es podia permetre el luxe de recuperar l’alé, de tranquil·litzar un poc els nervis i de reflexionar amb una miqueta de calma. Quasi res porta el diari: calma, tranquil·litat i reflexió, tres paraules semi desconegudes per l’Avinguda de Suècia del Cap i casal. 

La setmana havia estat perfilada per la nova ubicació en la taula de classificació [a set punts d’Europa i a set de la ratlla del descens], impròpia d’un Club com el VCF però confortable si recordem com pintaven les coses després que l’Espanyol marcara el primer gol el dissabte passat: el barranc profund dels llocs de descens a Segona s’obria als peus de la parròquia xota.

En paral·lel, l’arribada de Pako Ayestarán no ha rebut més que plácemes y parabienes de tothom. Un professional amb experiència i personalitat a la banqueta de Mestalla [tot i que siga de forma semi clandestina] és, sens dubte, una cosa a celebrar. 

La roda de premsa en la que Gary Neville va explicar el paper d’Ayestarán, tanmateix, va deixar a molta gent amb la boca oberta. Precedit en l’ús de la paraula per Negredo, el madrileny va dir –amb una sinceritat entendridora− que ara entenien millor al míster. Ah mare!!!

Divuit partits ha necessitat Gary Neville i el seu equip per a convèncer-se que la comunicació fallava!!! Així, amb la seua prosòdia més habitual s’ho preguntava –elevant la veu i amb la contundència que el caracteritza− Pedro Morata davant els micròfons de la Cadena SER. Serà possible?, es preguntarien els oients molts ho hem fet des de la graderia de Mestalla: serà possible que estiga passant el que veiem que passa? Des de Numeradadescoberta hem dit que si Peter Lim porta les seues empreses com ha dut la batuta amb el València, no entenem com és que ha pogut convertir-se en un magnat dels negocis. ¿Com ha posat el Club en mans d’uns amateurs, desconeixedors no sols del que és el futbol espanyol, del que és el València CF, del que és la idiosincràsia dels seus seguidors, sinó desconeguent la llengua aclaparadorament majoritària del vestidor? Com, marededéusenyor?

Tot amb tot, el partit contra el Ràpid de Viena era una oportunitat per a veure si la UEFA League podia servir per a canviar la dinàmica negativa del Club des que va caure eliminat de la Champions, sobretot després l’agònica però pal·liativa victòria de dissabte passat.  Doncs bé, primer que res s’ha de dir que va sorprendre l’alineació: amb Ryan (ai, Jaume, què t’han fet, xicot!!!), Vezo, Santos, Danilo, Piatti i Santi Mina acompanyats d’altres noms indiscutibles. ¿Era un senyal de que el cos tècnic preferia concentrar-se en la Lliga, assegurar la calma i oblidar-se d’Europa?

Vist el partit, no va donar eixa impressió. El València va jugar una primera part que, molt probablement, van resultar els millors 45 minuts des de fa molt de temps. Anar-se’n al descans amb un contundent 5-0 a les pantalles de l’estadi va provocar lipotímies i taquicàrdies en la part més sensible de l’afició valencianista. 5 a 0, això era per a fregar-se els ulls. 

La segona part els d’Ayestarán [o els de Neville, o els de Neville & Ayestarán, com més li agrade al lector] van alçar el peu, però van aconseguir mantindré la porteria a zero. El Ràpid va avançar línies, va obstaculitzar l’eixida de baló dels de Mestalla, cosa que no havia fet en la primera part, però va ser un equip amb poca dinamita davant. Una ocasió clara que van tindre, una cabotada picada sobre la ratlla, va trobar-se amb la mà salvadora de Ryan. 

Santi Mina va jugar el seu millor partit de blanc i negre. Marcà dos gols i va donar tres assistències. Va ser un malson per als defensors austríacs per la seua banda, va voler la pilota, va encarar amb fe, com si algú l’haguera convençut que ell sap fer això i més. Piatti i Gayà van desdoblar-se i es van fer cobertures per la seua banda, i el mig del camp va tindre un control que no recordàvem. Els centrals, Vezo i Santos van acomplir amb les seues obligacions, no massa, tret dels córners i alguna falta lateral. Cancelo va fer un bon partit de nou, Parejo guanyà en seguretat i André Gomes va estar al nivell que s’espera d’ell. Negredo, bé; lluitador i amb més encert que altres dies. De fet, anit marcaren tots els que havien de fer-ho: Parejo, André, Negredo, Rodrigo i, com ja s’ha dit, Mina per partida doble. Els canvis no desentonaren: Rodrigo, Barragán i, especialment, Javi Fuego, qui tornava després la lesió i va quallar uns bons minuts. 

La parròquia fidel que no falla, la que sempre respon quan els jugadors fan la seua faena al terreny de joc, va acomiadar l’equip amb una ovació merescuda, i –en eixir del camp− els somriures i els comentaris elogiosos contrastaven amb el silenci i les cares de decepció de la gran expedició austríaca que havia acompanyat el seu equip a gaudir del futbol i de la cervesa barata. D’aquesta no es queixaran, però del futbol... la mitja dotzena de gols que van rebre no se’ls esperaven. Pensaven que trobarien un equip desorientat, perdut en la boira, i van trobar-se un València més en sintonia amb el que d’ell s’espera. Va ser una casualitat, o és que ha començat a notar-se la mà d ’Ayestarán? Caldrà esperar a veure què passa en les pròximes setmanes. Ara per ara, no obstant, si més no fins el proper diumenge, l’espera s’inicia amb cara de satisfacció i amb un somriure dibuixat al rostre d’una afició que ha patit massa darrerament.