Tres punts que saben a glòria, però sense millorar la qualitat del joc.

Foto Supedeporte

Després de trencar la maledicció de Neville la setmana passada front a l'Espanyol i de confirmar la bona nova amb la golejada front al Rapid de Viena, tocava demostrar si el canvi de dinàmica s'anava a circumscriure a Mestalla o si, també lluny de casa, les coses havien canviat. Mirant el resultat, hom pensaria que sí, però els qui vam patir noranta minuts més del València de Neville sabem que queda encara un llarg camí per poder dir que el València ha deixat enrere la senda del patetisme per la qual ha transitat (i ens ha fet transitar) la major part de la temporada. 

Diguem-ho clarament: costa decidir quin equip fa un futbol més dolent, si el pitjor València de Nuno o el pitjor València de Neville. El de Granada va ser un partit que recordà, pel que fa als titulars que el resumeixen, a altres de l'època del portugués. Un partit sense tensió, sense trellat, sense bon joc (tret de quinze minuts en la primera part i deu en la segona), amb moltíssimes ocasions en contra, amb errors impropis de futbolistes de primera divisió i amb faltes de concentració que contra un equip amb davanters de primera línia s'hauria saldat amb una derrota clara i merescuda. La moneda va eixir cara (va eixir cara unes quantes vegades, perquè el València jugà amb foc sense pietat cap a la seua afició), i Neville ja compta dues victòries a la Lliga, però les coses van poder ser molt distintes. 

Començà el València fluix, més, fins i tot, que últimament. El Granada, però, té el que té: no li sobra la pòlvora al davant, i encara que combinava bé i mantenia als del Túria més que a ratlla, no donava massa por. Aparegué, com en altres partits, l'avorriment. La pilota no li durava ni deu segons, l'àrea d'Andrés Fernández no va aparèixer a la pantalla del televisor fins, aproximadament, el minut 20. Tots els jugadors pecaven dels seus defectes principals: Cancelo irreflexiu, Parejo amb sang d'Orxata, Gomes triant malament -retenint el baló quan devia soltar-lo, i a l'inrevés, xutant quan no devia...-; Cheryshev precipitat, Alcàcer desaparegut; Siqueira va patir de valent front a Success, que cada vegada que agarrava la pilota ens pujava la tensió; Santos va donar la seguretat que acostuma (menys que un xiquet de bolquers de guàrdia de seguretat en una joieria), i ni tan sols Mustafi va tenir una intervenció significativa (bé, sí, però només perquè si no està ell, juga Vezo, que no és Thiago Silva, precisament).

A partit de la meitat del primer temps, no obstant això, el València va espavil·lar. Va començar a intentar tocar més el baló, i a pegar menys pilotades en llarg. Primer Alcàcer, amb una gran jugada d'estratègia, i després André Gomes, amb un remat de cap a una gran centrada de Cancelo, van estar a punt de marcar, però el porter local va tenir dues intervencions prodigioses. Des d'eixe moment el València va millorar una mica. El bagatge fou pobre, és clar, però ambdues ocasions van ser claríssimes. 

A la segona part, encara no sabíem si ens trobàvem front al València de l'inici de la primera meitat o front al del final, quan va tenir lloc la jugada del partit. André Gomes va conduir fins la frontal de l'àrea, la creuà per a Alcàcer, i el de Torrent, amb un toc magistral (l'única cosa de tal categoria protagonitzada per un valencianista ahir a Los Cármenes) la va deixar, amb una paràbola, botant, perfecta, perquè Parejo, des d'un poc més enllà del punt de penal, marcara d'un bon xut. 

No és que el València no hagués fet mèrits per marcar, però qui diga que estava jugant al futbol millor que el Granada, que ens ho explique. Els de Sandoval movien el baló, feien combinacions dignes, i tenien dos punyals per les bandes (algú dirà que els laterals, especialment Siqueira, semblaven mantega, però, almenys el tal Success -en anglés, "èxit"-, va fer un partit extraordinari). El València tenia cert perill amb Feghouli i Cancelo i, quan s'animava, André Gomes, però això, pensem, no és jugar bé a futbol. Tampoc és que el Granada donara una lliçó, però no va fer tanta pena. 

I és que el València, a partir del minut 65, va fer poca cosa més que llàstima. Miraculosament, només va encaixar un gol després que Santi Mina (que, després de fer el partit de la seua vida dijous passat, va tornar a la banqueta -quan la major part de les vegades que ha jugat de titular ens ha semblat prou qüestionable, certament-) va marcar el segon en un contracolp aïllat, gràcies a la inestimable col·laboració de l'ex-valencianista Ricardo Costa. 

Qui vegera el partit sabrà que al València li van poder marcar uns quants gols. Una errada de Barral que -accepteu la broma carinyosa- ens recordà al mateix Negredo, un remat de cap d'El-Arabi que se n'anà fora per molt poc, dos o tres passades "de la mort" que es passejaren per l'àrea menuda sense que a ningú semblara estranyar-li... El més dur de tot és que molts d'eixos errors procediren de pèrdues de baló inexplicables, d'errors infantils, de faltes d'intensitat d'eixes que quan les comets contra el Barça i els culés tenen el dia inspirat, te'n tornes a casa amb un 7-0. 

Ahir, només al minut 92 va rebre un gol després d'una falta defensada com uns xiquets de pati de col·legi. En realitat era lògic: si amb un gol d'avantatge, el València no tenia gairebé intensitat, amb dos gols de diferència, i al minut 90, ja van pensar que estava tot fet.

Partit que podríem qualificar de vergonyós, sense massa coses positives a destacar (tret de les jugades comentades), i que demostra que queda un llarg camí per recórrer. Ni tan sols Pako Ayestarán va influir en el joc el suficientment. Neville torna a agafar aire, però gràcies principalment als errors del rival, que van permetre al València completar una setmana perfecta, amb tres victòries en tres partits. Ara bé, si totes les victòries són com la d'ahir a la ciutat de l'Alhambra, ens queda molt que patir. F.A.