I Negredo va recuperar el somriure.

Foto Levante-EMV

Els aficionats no hauran oblidat encara ―i tardaran a fer-ho― com va acabar Álvaro Negredo el darrer partit a Mestalla, davant el Reial Madrid: agenollat el mig del camp, tapant-se la cara, amarg i dolgut per no haver sabut encertar el mà a mà amb Keylor Navas en els darrers segons del partit. Va tindre a tocar de dits no sols anotar tres punts per al seu equip, sinó entrar en l’Olimp del valencianisme. Una victòria sobre el xiulit de l’àrbitre, en un partit contra el Madrid, després que els castellans es posaren dues vegades per davant en el marcador, hauria significat gravar a foc el nom del vallecà en la història del Club. El partit, com sabem, no va acabar així, sinó amb un empat a dos gols ja que Negredo no va definir com la situació mereixia. Fotut, eixa és la paraula que el mateix jugador va fer servir per a explicar com havia entrat al vestidor i com havia arribat a casa seua.  

Ahir, davant el Granada, en el partit de vuités de final de la Copa, el València va vèncer per 4-0 i si algú va eixir feliç del camp eixe va ser Álvaro Negredo: va marcar tres gols: un per Melcior, un altre per Gaspar i el darrer per al negret, Baltasar. El quart va ser obra de Rodrigo Moreno, i en aquest cas no van ser els Reis d’Orient, sinó el xicot, Santi Mina, qui li el va regalar posant-li una pilota per a que l’empentés.  

Un altre que, segur, va marxar content cap a casa va ser Gary Neville, qui va signar la seua primera victòria amb el seu nou equip. Una victòria que, a més de posar francament factible passar l’eliminatòria hauria de significar una pujada de l’autoestima del grup, una injecció d’optimisme i de seguretat de cara a millorar les prestacions en el que resta de temporada i que esmenen els disgustos i la decepció de la parròquia blanc i negra.

El dia de Reis, a les quatre de la vesprada i contra el Granada exigia un esforç més que notable per a l’afició. La prova va ser que el camp no va arribar ni a mitja entrada. Fins i tot els de la Corba Nord, que viuen cada cita com a dia de precepte, no van arribar ni a omplir més que una tercera part del seu cau. Pel que fa al partit, s’ha de dir que va tindre, relativament, poca història. Dos gols en la primera part i dos en la segona: el primer al minut 8, la qual cosa sempre atorga un plus de tranquil·litat, no sols a l’equip, sinó al públic de Mestalla.

El València va llaçar vuit vegades entre els tres pals, i la meitat van ser gol. I el porter visitant, un croata gegantesc, va salvar dues ocasions més que haurien donat un resultat d’escàndol. A més, un resultat que hauria estat injust. És cert que el Granada no va disparar sobre el marc més que en dues ocasions, però també ho és que en una d’elles l’australià Ryan va salvar una pilota dificilíssima que anava a colar-se junt a la soca del pal dret després d’un remat de cap picat d’Uche. El Granada va resistir molt bé la primera part, inclús arriba a preocupar al respectable quan després del primer gol del València avançà les seues línies i pressionà l’eixida de baló dels de Neville, una assignatura que caldria preparar molt millor a Paterna. El segon gol tampoc els va desarborar, i els xicots dirigits per Sandoval van continuar perseverant en aconseguir un gol que els donara rendiments en el partit de tornada.

Un valencià enrolat al Granada, Rochina, va ser el jugador més destacat dels visitants. És d’aquells que fa de tot: distribueix el joc, llança a porta, treu els córners i totes les pilotes parades, i ho fa tot amb qualitat i criteri. No va tindre sort l’home, perquè el que van ser ganes li’n sobraren.

Pel que fa al València, el balanç és molt positiu. Quan guanyes 4-0 és fàcil dir-ho, però és que ahir el control del partit va ser quasi total durant tres quartes parts del temps reglamentari. Amb el tercer gol, de penalty, com el quart, els andalusos pràcticament van lliurar la cullera. La seua situació a la Lliga és preocupant, atés que estan en zona de descens, així que no cal esperar que Sandoval tire la casa per la finestra per a remuntar quatre gols dijous vinent. Amb tot, el València necessita retrobar-se, agradar-se, recuperar-se, convèncer-se que és un equip que no pot acceptar oferir el pobre espectacle que està donant no sols a Mestalla, sinó allà on jugue. El prestigi es guanya jugant bé, marcant gols i sumant punts, i no sols fent matxades davant el Barça o el Madrid.

Ahir la defensa va acomplir amb els deures. Inclús Barragán va pujar amb generositat i va tindre més encert del que acostuma en posar pilotes sobre l’àrea contrària. Els problemes, tanmateix, continuen existint: el València concedeix massa córners i massa faltes laterals. En aquest món del futbol actual qualsevol equip pot fer-te un gol a pilota parada, així que Neville té aquí una altra assignatura a treballar a Paterna. Massa tretes des del cantó i poca contundència en rebutjar pilotes en la frontal de l’àrea. Resulta sorprenent com s’abusa de la pilota llarga sobre els puntes, i després es vol eixir amb la pilota controlada quan els contraris han posat setge a la teua àrea. Alguna cosa no es fa bé.

El mig del camp va controlar el partit. Sols Rochina espantava un poc, però Parejo va estar solvent, ajudat per Fuego i un Enzo Pérez que va donar mostres de qualitat amb uns excel·lents passes filtrats sobre els homes de davant. Negredo, ja ho hem dit, matrícula d’honor. Rodrigo, bones aportacions que evidencien que està recuperant-se bé; i Santi Mina, francament, en progressió. El xicot gallec està guanyant confiança i comença a donar senyals de la seua classe. Els canvis: Piatti per Parejo, Zahibo por Enzo i De Paul per Rodrigo van refrescar l’equip en la segona part. Calia dosificar forces que diumenge, a Donostia, els de Mestalla han de començar a sumar de tres en tres. Els jugadors ―com el cos tècnic, com la directiva, com el públic- ho saben. A veure què passa. De moment, el somriure de Negredo d’ahir potser un anunci de que venen dies millors i que 2016 va a ser un any fructífer per al València.