Mestalla a un pas de l'èxtasi.

Foto Levante-EMV

El València va aconseguir anit contra el Reial Madrid un resultat molt positiu (un empat a dos), però va estar molt a prop de fer-se amb els tres punts. Tanmateix, també és cert que els de Neville igualaren el marcador en dues ocasions (la segona, més enllà del minut 80), cosa gens senzilla, per la qual cosa cap concloure, una vegada més, que podia haver estat pitjor.

Mestalla presentava un ple quasi absolut, i la recepció a Rafa Benítez va ser de les que, de ben segur, l'entrenador recordarà. Ara bé, vist el futbol que va desplegar el Reial Madrid (especialment en la segona meitat) no costa imaginar per què està tan qüestionat. Comparar els partits del Barça i del Reial Madrid a Mestalla fa que els punts que els separen a la classificació resulten escassos: mentre contra els culés la sensació era semblant a la d'haver presenciat una mena de miracle, la d'anit era de lament per no haver pegat l'estocada definitiva quan es va poder.El partit va ser entretingut, amb moltes alternatives, amb fluctuacions en quin dels dos conjunts era qui dominava el joc. 

En la primera part, els visitants van ser lleugerament millors, sobretot al principi. La seua banda dreta semblava una via lliure, Kroos buscava (i trobava) a Danilo i a Bale amb molta facilitat, ja que De Paul tendia a bascular a la recerca del baló, deixant desocupada la franja de la línia de banda. Els atacants arribaven a l'àrea amb freqüència, i algunes centrades estigueren a punt de trobar rematador. El gol, però, arribà pel centre. Va ser una combinació majestuosa (l'única en tota la nit que va merèixer eixe qualificatiu) la que va permetre Benzema col·locar el baló al pal dret de Jaume. 

El Reial Madrid, des del gol i com sembla que és costum, va deixar fer al València. És obvi que és un equip molt millor, i que és quasi imparable al contracolp, però crida l'atenció eixa forma d'encarar els partits, especialment perquè no és que contemporitzar li estiga donant massa bons resultats. Així, el mig del camp valencianista es va començar a imposar. Una rematada de Cancelo i un parell de xuts que acabaren en còrner després de rebotar en un defensor van ser les advertències, i a la vora del descans, André Gomes (un dels millors dels blanc i negres) va aprofitar un contracolp després d'un probable penal sobre Bale per entrar en l'àrea i provocar un penal encara més clar de Pepe. Gol de Parejo i xiulit de l'àrbitre. 

En la segona, el domini local va ser clar. Hi havia fases en què el Madrid pareixia no voler recuperar el baló. Cap dels tres atacants que conformen la, sobre el paper, gloriosa BBC va fer cap esforç digne de tal nom. A ningú no se li escapa que això és contrari a la filosofia dels equips de Rafa Benítez, i és una cosa contra la qual pot fer ben poc. 

El València començà a freqüentar les immediacions de l'àrea rival, sobretot per banda dreta amb Cancelo (altra vegada, destacable) i Barragán (que, com és habitual, un minut fa una jugada celebrada i el següent pareix que tinga dos peus esquerres). Per banda esquerra, De Paul i Orban van saber contenir millor l'atac madridista, i davant Alcàcer va fer un gran partit, va lluitar amb més èxit que de costum, va pressionar molt i molt bé, i va combinar estupendament, quan va poder. Hi havia motius per estar orgullós del València, cosa difícil d'imaginar en recordar el partit de l'últim dia de 2015 al Madrigal. Tot semblava ja de cara quan Kovacic va ser expulsat vora el minut 70 per una entrada molt dura sobre Cancelo, més quan Benítez havia tret Benzema (el millor dels tres atacants) per Lucas Vázquez (i Isco? I James? millor així, realment). 

Però hi ha coses molt irritants que ocorren quasi sempre que el Reial Madrid juga a Mestalla. Hi haurà qui discrepe, però resulta irritant que sempre s'haja de cantar "Así gana el Madrid" davant de qualsevol error arbitral; després ocorre allò del penal a Bale o l'expulsió de Kovacic (justa, però difícil de xiular) i a un li entren ganes de demanar perdó. Més irritants encara són els madridistes que miren en silenci el partit, camuflats entre la parròquia local, i quan marca un gol el seu equip el celebren com el celebrarien al saló de casa, com si vulgueren venjar-se per haver hagut de comportar-se de forma discreta. Però el més irritant anit va ser que el Madrid començà a jugar millor amb un home menys, sense motiu aparent. Passa sovint. Quan sembla que està venut i vençut, quan els antecedents (anit, el joc desplegat durant tot el partit) i les circumstàncies (en el cas que ens ocupa, l'expulsió) estan en la seua contra, trau ofici, orgull, "señorío" o vés tu a saber què, i et sorprèn. I de vegades, fins i tot, marca. Anit va ser Bale qui va aconseguir-ho amb una rematada de cap a una falta innecessària de Cancelo. 

L'afició local encara no havia deixat que el pessimisme s'apoderara d'ella (no per convicció, sinó més aviat perquè no va tenir temps d'assumir el gol de Bale) quan una bona pilota de De Paul va acabar amb un cop de cap d'Alcàcer després d'una subtil deixada del recuperat Rodrigo. Encara era possible vèncer al Madrid, fer justícia. Negredo, que entrà als compassos finals, va tenir una ocasió immillorable per aconseguir-ho, però la seua manca de sort (i de pràctica, potser) i l'extraordinària intervenció de Keylor Navas ho van impedir. Va ser el puntet de sort que ens va faltar per arribar a l'èstasi. L'àrbitre va xiular el final, i quan els membres de numeradadescoberta ens vam recuperar del xoc per l'ocasió perduda, vam pensar que abans de començar el partit, l'empat a dos l'hauríem signat sense dubtar-ho ni un moment. F.A.