1/01/2016

Acabem 2015 amb un equip sense ànima, perdut entre els dubtes i la ignorància.

Foto Superdeporte
Els aficionats del València han acabat l’any 2015 amb una barreja d’espant i indignació. La temporada anterior, amb l’arribada del nou propietari, prometia grans coses: plantilla i objectius esportius d’alta qualitat. Lluitant fins al darrer sospir, l’equip va aconseguir classificar-se per a jugar la prèvia de la Champions  League. Al més d’agost, després de classificar-se de manera entre brillant i agònica, el València va entrar en el bombo per al sorteig de la fase de grups. Enquadrat en el grup més assequible de la competició europea, tot semblava anar bé.

Uns mesos després, al tomb de l’any, la situació és ben distinta. Sembla que la propietat del Club ―que sabrà molt de negocis, d’empresa, de guanyar diners― d’allò que es diu futbol no en sap massa. Peter Lim és un gran aficionat, un apassionat del futbol. Això ens conten. També que és molt amic dels seus amics, cosa que ha demostrat. És amic del millor representant de jugadors del món [acaben de premiar-lo en Dubai per seté any consecutiu], el senyor Jorge Mendes; un cavaller que, ara per ara, no ha fet valdre en el València tanta sapiència com li adjudiquen [o sí, i ha guanyat molts diners, ves a saber si es tracta d’això]. També és [o era] molt amic de Nuno Espíritu Santo, que com a entrenador s’ha estavellat en Mestalla i el senyor Lim li va dir a la senyora Lay Hoon Chan ―que és la presidenta del València CF, cosa exòtica a més no poder en la història del Club― que fera el favor de rellevar-lo del càrrec. Ha arribat un altre amic a fer-se amb la manilla de l’equip, el mundialment respectat Gary Neville ―respectat com a jugador, que com a entrenador pràcticament s’estrenà a Paterna―, que diu que vol quedar-se a València un mínim de sis anys. Tant de bo siga així.

Comptat i debatut, al tomb de l’any, la situació no anima a creure que mister Neville farà realitat el seu desig. Després de veure allò que el València va demostrar ahir a El Madrigal, costa de creure com es poden haver fet tan mal les coses i espanta que els qui estan al pont de comandament no siguen capaços d’esmenar-les. Només sis mesos després de començar la Lliga, el València ja ha sigut eliminat sense honor de la Champions, ai!. A més, si l’aficionat mira la classificació en aquests moments, veurà que el València CF està a 11 punts del quart classificat, per tant als mateixos punts de poder jugar Champions la temporada pròxima, i a 8 punts del Granada, que és el primer dels tres equips que ara està en zona de descens. Ai, ai, ai!

Què vam veure ahir a Vila-real? Doncs un desastre d’equip, un pobre conjunt de jugadors que no és capaç de demostrar res més que manca de recursos i de convicció en la victòria. Tret de llampegades de la qualitat d’alguns dels seus homes, poques, el València va ser ahir un equip sense ànima, desdibuixat, confós, lent i mancat de confiança. Neville va disposar una defensa de cinc, amb tres centrals, tres!!!, per a ―ho suposàrem― posar un autobús davant dels de La Plana, a l’altura de la ratlla de l’àrea de Jaume. Faltaven Gayà i Mustafí, i es va notar. Per la dreta va sobrar Barragán, mentre que Cancelo va jugar pel costat esquerre, a peu canviat. El sevillà va ser superat durant tot el partit per Denis Suárez, un xicot una miqueta gola però que li va amargar la vesprada. Barragán posà un parell de centres a l’àrea i prou. Cancelo no va prodigar-se pel seu carril. El portugués no va trobar-se a gust, i se li va notar massa. Completament ineficaç ahir.

Per davant dels centrals, Parejo, Danilo i André Gomes. Tret del portuguès i, en la segona part, del madrileny a estones, el centre del camp no va funcionar gens ni mica. Sorprenentment, amb tants homes concentrats en poc espai, el Vila-real, amb Bruno de capità general del territori, filtrava pilotes als davanters groguets, entre d’ells a Soldado, que l’home tenia ganes de marcar. Com és natural, per altra banda. Davant Negredo i Alcàcer, dos nàufrags desaprofitats en un equip que no crea ocasions de gol ni per misericòrdia. A què jugava el València? Al contra colp? Però si la velocitat d’atac és de bicicleta. A la pilotada llarga i ja t’apanyaràs? Però si no n’hi ha forma de que Negredo baixe i controle una pilota a la forma, per exemple, de Drogba. Allò que va fer Alcàcer contra el Barça, baixar-la ell, empeltat entre els dos centrals i rematar a gol, passa de tant en tant, de molt en tant en tant.

A què juga, llavors, el València? Numeradadescoberta no ho sap. Lamentem haver-ho de dir. Ahir, quan a l’inici de la segona part els de Mestalla van avançar una miqueta les línies i van donar senyals de vida, semblava que el mister reaccionava. Falsa il.lusió: en el minut 62, Santos va fer una estúpida falta a Soldado, i Bruno va col.locar el baló per l’escaire dret de Jaume que no va poder fer res per evitar que la pilota entrara.

Neville va retirar Barragán [en bona hora] i entrà Mina, treballador sempre, amb poc encert però. Piatti va entrar per Danilo i la cosa no millorà, que ja és dir [que s’ha fet de l’argentí, que se’n eixia fins que el renovaren?], i el jove Fran Villalva va substituir un Parejo molt per sota, i molt és molt, de les seues possibilitats. Què volia Neville, que el xicot recomposara la cosa en cinc minuts?


Una nova derrota. Amb un únic colp de puny el València ―una vegada més― besà la llona i ja no s’alçà. És un equip, com ja hem dit, sense ànima que no sap a què ix al camp, a fer què? Diumenge vindrà el Reial Madrid, i l’afició valencianista tornarà a omplir les grades de Mestalla. Tot amb tot, pensem seriosament si és una certa tendència masoquista la que els impulsa a patir davant el desastre d’equip que ara per ara tenim. Farà el senyor Lim alguna cosa ara en el mercat d’hivern? Convindria, però que quede clar: la cosa no és de noms. La situació actual no l’apanya una o dues figures més o menys contrastades. El problema és molt més greu que tot això. Malauradament.