Cancelo i deu més empaten un partit que es recordarà pels errors.

Foto Levante-EMV

Un partit de futbol no és, segurament, la millor opció per dedicar la franja horària entre les 4 i les 6 de la vesprada d'un dissabte. Dines malament, no pots fer la migdiada i, sobretot, no pots gaudir de les grans pel·lícules que emeten a eixes hores, d'eixes que en veure cinc minuts ja imagines com van a ser, t'adorms una hora i mitja, despertes, i tot ha ocorregut tal i com ho havies previst, de manera que pots veure el final com si no hagués passat res. Això és glòria. Quan anàvem cap a Mestalla, recordant els partits d'enguany, teníem pocs motius per a estar contents. Maleíem l'hora a què ens havia tocat veure un enfrontament tan poc emocionant, a priori, com un València-Getafe. Però, en eixir de l'estadi, almenys vam poder dir que havíem vist un partit més que acceptable.

L'aliniació de Neville va ser l'habitual, excepte Cancelo per Feghouli (encara que segurament seria Barragán qui ocuparia la banqueta d’estar en condicions l’algerià). Es pot discutir que Danilo siga habitual, però últimament està jugant de titular; el mateix podem dir respecte de Piatti, però no sorprén massa veure'l de titular. Cancelo i Danilo van fer un gran partit, especialment el lateral portugués. Estava siguent dels millors en la primera part d'extrem dret, però la lesió de Gayà al minut 33 va fer que passara a ocupar el lateral esquerre, i les seues prestacions encara milloraren: va ser molt perillós en atac, més fiable en defensa que de costum, molt sacrificat pujant i baixant, i importantíssim, fins i tot, en l'eixida de baló (un dels aspectes en què més es nota que ha passat alguna cosa a la banqueta del València). Pel que fa a Danilo, va estar participatiu durant quasi tot el partit, i encertat també en la circulació del baló, ajudant al domini del mig del camp (inqüestionable) junt a un bon Parejo. Quan el rendiment del jove jugador brasiler baixà (i més encara, quan abandonà el camp) el València ho va notar molt. Després de partits com els d'ahir, els qui criticàrem (i critiquem) els preus pagats per ambdós jugadors, ens hem d'amagar un poc.

Fins i tot Santi Mina, que havia tingut participacions difícilment destacables fins ahir (exceptuant, òbviament, el gol al Barça), va fer un bon partit per banda dreta, ocupant el lloc deixat lliure per Cancelo. També André Gomes va estar bé, encara que va precipitar-se en diverses ocasions quan devia guiar l'atac valencianista, buscant passades massa llargues i complicades, o massa sobtades. Alcàcer, per la seua part, va fer un partit excel·lent: marcà un gol preciós, i donà a Santi Mina l'assistència del segon; però a més es mostrà molt participatiu, solidari en defensa i incansable a l'hora de desmarcar-se. 
Quant a la part negativa, Barragán va ser, segurament, el més fluix pel lateral dret. Piatti tampoc va tenir la seua millor vesprada, però va crear cert perill per banda esquerra. I Abdennour va cometre un parell d'errors determinants (un d'ells originà el segon gol del Getafe), però després de demanar i obtenir el perdó del respectable, va millorar molt (encara que no va arribar al nivell de Mustafi, que va recordar al de les millors vesprades). 

Pel que fa al partit, el València va dominar-lo totalment, excepte els cinc últims minuts. Dominava el joc, la pilota no es solia rifar en llarg, i les jugades solien acabar-se, encara que fora amb xuts llunyans. Tanmateix, amb una falta discutida, el Getafe s'avançà mitjançant Sarabia en la seua primera aproximació. El València va seguir a la seua i assolí l'empat ben prompte, però l'error clamorós d'Abdennour va permetre als de Fran Escribà posar-se una altra vegada per davant. L'afició començava a estar nerviosa (que un fluix Getafe es posara una vegada per davant era preocupant, però dues, ja era per fer-s'ho mirar), però estava estesa la sensació que el València estava fent les coses bé. Així, el segon gol arribà encara en la primera part. Una incursió cap al centre de Cancelo des de l'esquerra, Alcàcer arribà a la línia de fons i cedí perquè Santi Mina només hagués d'empentar a gol. 

A la segona part, el domini del València va ser encara major. El Getafe no va acostar-se a Jaume en més de mitja hora, i els de Neville, tot i no tenir mil i una ocasions, van merèixer avançar-se en el marcador. Però l'entrada de Pedro León i Álvaro van fer reviscolar al Getafe als últims minuts, sobretot perquè havia entrat Negredo per Piatti, els migcampistes hagueren d'ajudar més en banda esquerra i van perdre el domini de l’encontre, sobretot quan entrà un gris De Paul per Danilo. Un error infantil de l'argentí propicià una ocasió claríssima avortada per Cancelo de forma quasi miraculosa; i és que el portugues va donar un recital. Com a mostra: en 10 minuts va provocar tres targetes grogues.

En els últims cinc minuts, Lafita va poder marcar dos gols més per als seus, però un error còmic, en un cas, i el travesser, en l'altre, ho van evitar. Hauria estat molt injust, perquè el València havia fet un partit molt seriós, però almenys, tot i que el resultat no va ser gens positiu, ens quedà aquella sensació de "podia haver acabat pitjor". 

En qualsevol cas, el resultat no pot fer-nos oblidar que el València va ser millor que el rival, va dur el pes del joc, va moure el baló amb paciència i sentit, i va tenir ocasions per guanyar. No es va aconseguir la victòria, però la sensació que es desprenia dels 90 minuts era que el València, quasi per primera vegada en esta temporada, havia jugat molt millor que el seu rival. I això ja fa que, el pròxim dia, no resulte irritant haver de renunciar a la migdiada i al telefilm de torn. F.A.