 |
| Foto Levante-EMV |
Després de vèncer en l’anada per
1-3, el València enfrontava el partit amb la tranquil.litat de donar l’eliminatòria
per superada. L’equip està mancat de confiança en les seus possibilitats, el
tècnic novell provant-se i ensenyant-se castellà a marxes forçades, i l’afició depressiva,
conscient que la temporada està pràcticament perduda.
Era, per tant, una ocasió que es
podia aprofitar per a recuperar una miqueta d’auto-estima per part del grup, per
a donar-li una alegria al tècnic i al seu grup de treball, i per a fer-li un
petit regal a la parròquia que tinguera l’humor i la devoció d’anar a Mestalla,
un dimecres a la nit, a veure jugar al Barakaldo.
Neville va deixar fora Cancelo,
Gayà, Mustafi, Abdennour y Alcácer per raons tècniques [descans, fonamentalment
i per donar minuts a d’altres]; Alves, Feghouli, Bakkali, Enzo, Rodrigo i Fuego
estan a l’infermeria; finalment, l’entrenador havia convocat a joves de la
cantera Fran Villalba, Diallo i Zahibo. Així doncs, s’esperava un onze de
proves i d’ocasions; de proves del que Angulo ha anunciat com al sistema que
Neville vol implantar des de ja; i d’ocasions per a reivindicar-se per a
jugadors que no comptaven massa o gens per a Nuno: Negredo, singularment.
Doncs bé, el partit va ser
decebedor. La nit, humida; l’entrada a Mestalla tan fluixa que encara
accentuava la fredor; i l’equip, sense ganes de fer més d’allò que fora
imprescindible. Com al minut 7 va marcar de cap Santi Mina, a un rebuig del
porter basc a la forta sabatada de Piatti, la relaxació va ser quasi total.
Encara més quan al minut 30 va marcar Negredo, per a alegria del respectable,
que va corejar el cognom del vallecà com si acabara de fer un hat trick. És cert que els aficionats
encara no han perdut l’esperança amb Negredo; encara creuen que el madrileny
pot tornar a ser el golejador que va ser fa uns anys. Tan de bo siga així.
El partit, des del segon gol va
tindre poca història. El Barakaldo volia fer un golet a Mestalla, però no va
poder encara que va posar ganes, intensitat i bon tracte a la pilota. Dels de
Neville, poca cosa es pot dir. Dels xicots de Paterna destacà Fran Villalba. És
allò de que va transmetre bones sensacions, intensitat, bona tècnica i fam de
futbol; tres coses que Mestalla sempre agraeix. Zahibo va jugar tot el partit,
i va fer de mig centre defensiu amb solvència; mentre que Diallo va entrar quan
els seus companys no volien més que el rellotge correguera per anar-se’n a la
dutxa.
Un aficionat apuntava al veïnat de
la grada que el partit era un entrenament amb públic, i un altre li replicava
que més aviat semblava una paxanga dels de casa, tot i que els forasters no
volien consentir-ho. No es van veure, comptat i debatut, allò que Miguel Ángel
Angulo havia anunciat, però potser no era ni la nit ni el rival com per a
fer-ho. Veurem que passa dissabte davant el Getafe, amb els tres punts
imprescindibles en joc. Veurem si el malalat millora, que falta li’n fa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada