Ja n’hi ha prou, cavallers, de fer el ridícul.

Foto Superdeporte

Alguna cosa així hauria d’haver-los dit als seus companys Jaume Domènech, primer al descans, i també després del partit. Si no haguera estat pel xicot d’Almenara, el conjunt de Mestalla se’n hauria tornat ahir amb un marcador de vergonya. Jaume va fer una de les parades de la Lliga 15-16 en el primer temps, i va parar un penalty en el segon. Ell va ser qui va mantindré l’equip sobre el difícil terreny d’Ipurua; difícil perquè semblava que el seu estat era prou dolent i, encara més important, per que els xicots de Mendilibar mosseguen, futbolísticament parlant. Totes dues coses  ―l’estat de la gespa i la fam de baló dels bascos― feren que el València Club de Futbol semblara un equip dèbil, sense intensitat ni entusiasme, incapaç de sobreposar-se a cap enemic que els tracte amb certa contundència.

Numeradadescoberta ho ha escrit ja tantes vegades que temem perdre lectors per ser tan reiteratius. Però, les coses són com són i no han canviat amb la nova direcció de Neville. És cert que seria massa demanar que del dimecres al diumenge l’anglés haguera canviat la dinàmica del València, però sí que esperàvem ―com a mínim― veure el desig d’emulació a la fúria que caracteritzava Neville com a capità de l’United. Doncs no.

Qualsevol equip posa en perill la porteria valencianista fent una cosa tan simple com apretar l’eixida de baló dels de Mestalla. Cada vegada que Jaume ha de treure de porta, ha de dir-li a Mustafí i a Abdennour ―de vegades de manera insistent― que s’avancen perquè va a treure en llarg. ¿Serà perquè eixes són les ordres de Neville [com abans eren les de Nuno] o és que el d’Almenara no se’n refia ni un pèl de que els seus col·legues traguen la pilota jugada? El ben cert és que les possibilitats quan Jaume ha de treure de porta són dues: en llarg, buscant algú que la baixe i la controle [ahir Gomes o, des que va eixir, Negredo], o treure en curt sobre els seus centrals o els laterals.

Si tria la primera opció, una de cada deu vegades passa allò que Jaume desitja; les nou restants, la pilota cau en poder dels adversaris. Si tria la segona opció, com que els contraris juguen pressionant l’eixida de baló quasi des de la ratlla de l’àrea de Jaume, en molt poques ocasions els blanc i negres aconsegueixen superar la segona línia de pressió, tret que la juguen en llarg. Aleshores passa el que passa quan el que ha tret és Jaume: la pilota en poder dels contraris. Ahir no estava Parejo [sancionat] i es va notar. Però, sí que estava davant l’Olimpic dimecres passat, i els problemes van ser pareguts.

El mig del camp d’ahir va estar particularment poc afortunat. Danilo va ser dels que més va desentonar, com la banda esquerra amb Orbán i De Paul; una parella a la que un xicot al que diuen Keko els va amargar la vesprada. I per la dreta, quasi res: el tàndem Barragán-Cancelo van aportar en atac el mateix que Voro des de la banqueta. Quin desastre.

El València juga al tran-tran, acovardits, neguitosos, tristos i, àdhuc, amb un posat que no sabem definir si és indolència o cansament. No guanyen una pilota dividida ni per saber morir i salten a per les pilotes per dalt com si les feren falta les ulleres. Juga igual amb el zero a zero inicial, que perdent que empatant, que guanyant. Jaume va aguantar l’equip amb una parada portentosa, i ni tan sols això encoratjà els seus companys, amb l’excepció de Mustafí que és un home que destaca pel seu compromís. La resta, ahir, fallaren més que una escopeta de fira.

Els optimistes i els resultadistes diran que el València va saber reaccionar amb un home menys i que l’empat va ser un èxit. Tots tenim dret a opinar. Numeradadescoberta, tanmateix, no està en eixa lògica d'entendre que el puntet d'Eibar va ser un bon resultat.

El València va jugar des del minut 60 amb un home menys perquè el senyor àrbitre va tindre l’ocurrència de treure roja directa a Orbán. Vista la jugada per dalt i per baix, no era ni falta. Piatti ja havia eixit per De Paul en el descans [que s’havia carregat amb una groga infantil en protestar i agarrar a l’àrbitre de la mà!!!], però no es va notar. No és el que va ser la temporada passada. Després entraren Negredo y Gayà per cobrir el lateral esquerre després l’expulsió d’Orbán. Poca cosa. Si de cas, el de Vallecas, voluntariós.

Cert és que el València va donar senyals de vida; si més no de mantindré les constants vitals bàsiques. Però va ser més perquè els de Mendilibar van fer un pas arrere, per a conservar el resultat i intentar sorprendre el València al contracop, que no per l’espenta dels de Mestalla. No havien fet més que un tir a porta en tot el partit, la qual cosa demostra que no es que no es fan gols, sinó que no es generen ocasions. Dos córners a favor per nou dels bascos, tampoc és una mala dada, per significativa. Tan poca eficàcia cara al gol que el de l’empat van haver de fer-se’l els bascos en pròpia porta. Quasi res.

Total, comptat i debatut, una altra porga per a l’afició, en aquesta ocasió televisiva. La parròquia es posa davant la televisió un diumenge a les quatre de la vesprada, tot pensant que alguna cosa haurà passat a l’equip que farà millor partit que els anteriors. Que haurà canvia la tàctica, les jugades d’estratègia, la intensitat... I al poc de començar, l’aficionat se’n adona que tot està igual. Que són la mateixa colla amb els mateixos defectes de tota la temporada. Que no reaccionen, ni amb entrenador nou, ni al ser eliminats de la Champions... Són, o semblen ser, un maleit desastre d’equip, sempre superat pel contrari.

No obstant això, al proper partit, Numeradadescoberta com milers de valencianistes ocuparà de nou el seu lloc a la grada [i d’altres davant la pantalla del televisor], amb una renovada esperança en que, d’una bona vegada, l’equip que ixca al camp faça honor a l’escut que porten en la samarreta i a la il·lusió dels milers de persones que el segueixen partit rere partit.