Un resultat dur per a una eliminació justa

Foto Levante-EMV

El primer partit del València amb Gary Neville a la banqueta va acabar amb una derrota dura i definitiva. Dura, perquè quasi no va haver discussió en tot el partit (l'Olímpic de Lió va ser millor en quasi tots els aspectes del joc, i no es pot dir que el València estigués en cap moment a prop de guanyar l'encontre); definitiva, perquè va significar la fi del camí del València en la Champions League. Tot allò pel que es va lluitar l'any passat, al fem; i això que ens havia tocat el grup més senzill de tots. Almenys, s'han pogut recaptar uns milions d'euros, per participar i per guanyar dos partits.

L'onze inicial era el mateix que front al Barça, tret de dues millores: Cancelo al lateral dret i Mustafi al centre de la defensa. Les prestacions, per tant, havien de ser millors. Certament, el València va jugar més i millor al futbol que front al Barça (i també que front a altres equips com el Gant, el Las Palmas o tants altres), però així i tot no fou suficient contra un Olímpic de Lió que no està, ni de bon tros, en el seu millor moment, i que, a més, no es jugava res.

No obstant això, costa entendre algunes coses. És clar que Santi Mina va ser molt important dissabte passat, però és mereixedor d'un lloc -quasi- fixe en l'onze inicial? Dissabte passat va tenir vuitanta minuts intranscendents i deu determinants, però pel que hem vist en molts altres partits, resulta estrany. Tres quarts del mateix es pot dir de Danilo, que tampoc és mal jugador i tampoc ho va fer malament contra el Barça, però no sembla que estiga destinat, ara mateix, a liderar el mig del camp. En sentit contrari, costa entendre que De Paul haja estat calfant la banqueta mitja temporada. Anit, com de costum, va abusar de la conducció del baló, i va errar en decisions crucials, però va ser el jugador més desequilibrant dels blanc i negres, junt amb Cancelo.

Pel que fa al futbol que es va veure a la gespa de Mestalla, poques novetats. Gary Neville té molta faena per davant. Com a novetat tàctica, va posar a Parejo més endarrerit, en el paper que habitualment fa Javi Fuego, però la lesió d'Enzo Pérez, a l'equador de la primera meitat, va fer que l'asturià (imprescindible el curs passat, desdibuixat des de fa uns mesos) entrara al camp i el de Coslada retornara al seu lloc habitual. La primera part va estar igualada. El València tingué dues ocasions claríssimes de Mustafi en sengles còrners, però una acabà al pal i l'altra en gol incorrectament anul·lat. El Lió, però, va tenir més ocasions, va dur el pes del partit durant una bona estona (potser, no més que el València, però, repetim, l'únic que es jugava era el seu orgull). Així doncs, els francesos van aconseguir convertir a Jaume en el millor jugador del València, i ja van N partits.

La segona part encara va començar amb certes esperances en l'afició local. El marcador a l'altre partit era molt negatiu, però encara hi havia fe. El transcurs dels minuts va fer que desaparegueren. Havia entrat Negredo, en una mena de gest simbòlic del nou entrenador per desmarcar-se de la mesura més controvertida de Nuno, però no fou un èxit, precisament: Negredo va estar com en un dels partits que el van relegar a la banqueta. No es pot dir, tanmateix, que tinguera cap ocasió de fer valdre la seua qualitat, ja que no li va arribar gairebé cap pilota franca.

Durant la segona part, l'única bona notícia: el Zenit empatava al Gante. Si el València remuntava, es classificaria per a la següent fase. Però res més lluny. Hi hagué més ganes que en partits de fa ben poc, es va aconseguir tancar al Lió en la seua àrea durant algunes fases, però clar, això va fer que la rereguarda ho pagara. Així, sense que el València hagués tingut quasi cap ocasió clara, un error inversemblant d'un Piatti que havia substituït a De Paul va propiciar un contracop que acabà amb el segon gol visitant, l'estocada final. Els últims minuts van ser un intent de demostrar orgull en jugades aïllades (destacable, per exemple, Alcàcer perseguint a un atacant contrari 40 metres per llevar-li el baló), però sense perill i sense trellat.

El València va dir anit adéu a la màxima competició europea en un partit molt fluix (millor que els dos anteriors, però molt fluix). Estava en el grup més senzill de tots, i no ha pogut més que quedar tercer. El Gant, que no havia guanyat cap partit en la UCL, s'ha classificat. Són coses que costa entendre, i que tenen la seua arrel, certament, en com s'han planificat les coses enguany. Nuno ha estat nefast, però els jugadors han estat molt per davall del que s'espera d'ells durant tot l'any. Des d'anit, els aficionats tenim un motiu menys per alegrar-nos. Ara podem pensar en l'Europa League, però no sembla que el València estiga per guanyar a cap equip mig decent.

Gary Neville té molta faena per davant. El primer que ha de fer és que els jugadors s'aproximen al seu nivell habitual. Cal treball tàctic, però sobretot anímic. El València és ara mateix una ombra, una mala caricatura que juga de casualitat, que no pot dominar a cap equip, ni al Llevant ni al Gant. Potser l'anglés està ara mateix pensant que el regal del seu amic Peter Lim pot ser un caramel enverinat. F.A.