L’afició del València recupera l’orgull.

Foto Plazadeportiva

Diu la premsa sovint [la de Madrid sempre] que l’afició de Mestalla és molt exigent, que és més freda que apassionada i que no s’ho pensa dues vegades abans de xiular el seu equip. És una llegenda això. Incerta.

L’afició del València és exigent, això és veritat, però l’únic que demana amb tota la claredat del món és que els jugadors actuen com als professionals ben pagats que són, que estiguen compromesos amb els interessos del Club i que, en conseqüència, treballen de valent durant els noranta minuts de cada partit. Quan la plantilla fa això, l’afició la recolza fins al crit, sense deixar d’animar ni un moment.

Anit a Mestalla vam viure un exemple. Bona part dels seguidors valencianistes van arribar ahir a Mestalla convençuts que Voro i els seus xicots podrien fer ben poca cosa davant la fera ferotge vinguda des de Barcelona. Havien marcat vint gols en els darrers quatre partits i es presentaven a València amb el seu equip de gala. Particularment un centre el camp amb Busquets i Iniesta, i amb un atac que serà, sens dubte, un dels millors, si no el millor de la història del futbol d’equips: Messi, Suárez i Neymar. Els blanc i negres saltaren al camp amb la motxilla carregada tant per les darreres derrotes, com pel mal joc evidenciat a Sevilla o a Sant Petesburg, i per la destitució de Nuno. A més, la infermeria està que ja no en cap ningú més, i Voro havia hagut de convocar fins a quatre jugadors del filial. Tot pintava de color negre, i l’afició ho sabia.

A més, s’acceptava d’entrada la superioritat del Barça, un dels tres millors equips del món, per no exagerar.

Doncs bé, tot i amb això, la recepció a l’equip va ser la de les grans ocasions. I l’equip va respondre posant el que podia posar: intensitat, empeny, orgull i, també, clar, la classe que els seus jugadors atresoren i que amb massa freqüència passa desapercebuda. L’afició del València ahir va eixir feliç de Mestalla, clar. Empatar amb el Barça a cinc minuts del final, després d’haver lluitat com a gladiadors contra un enemic superior, va ser un gran premi. Però, si el gol de Santi Mina no haguera arribat, els valencianistes  haurien marxat cap a casa amb la convicció que els jugadors havien fet tot el que havien sabut i pogut.

El Barça actua com una mena de boa constrictor, que mata a les seues preses mitjançant constricció fins a escanyar-les. Les dades de l’encontre són clares, la possessió va ser dels catalans, van fer quasi vuit cents passes, i van anar acostant-se cada cop més a l’àrea de Jaume, sobre el qual van llançar sis córners, sense que els de Voro tragueren cap. Apreten i arraconen per les bandes, pel centre per on es mou Suárez, basculant pel balcó de l’àrea, fent diagonals buscant a Neymar o a Messi. El centre del camp, amb Iniesta, Busquets i Rakitic és polivalent a més no poder. La defensa és ferma i dominadora, amb Piqué i Mascherano com a centrals, i Alba i Alves que són dos punyals per cadascuna de les bandes. I darrere un bon porter, excel.lent, com Bravo. A més, dóna gust veure com fan de fàcil això de treure la pilota jugada des de darrere. Els centrals s’obrin, els laterals s’avancen i Busquets o Iniesta o Rakitic s’ofereixen pel centre; de tal forma que Bravo sempre té tres opcions: Piqué i Mascherano pels costats o un migcampista pel centre. Si el contrari s’atreveix a pressionar l’eixida de baló, fàcil que en tres tocs la pilota estiga en els peus de Messi, Neymar o Suárez; i aleshores l’ocasió de gol blaugrana està assegurada. Com de fàcil fan el futbol.

Doncs bé, ahir el València, amb Voro a la banqueta, amb la motxilla carregada de disgustos, i conscient que s’enfrontava a un enemic superior, va planta-li cara.

Més en la primera part, que no en la segona, quan es tractava de resistir i d’arribar vius a la part final de l’encontre per a esperar tindre alguna oportunitat de contracop.  Durant els primers vint minuts, els de Voro van jugar amb desinvoltura, quasi de tu a tu a un Barça que, oh sorpresa, va fallar dues clares ocasions de Messi i de Suárez. Després, els de Mestalla van anar fent-se cap arrere, espentejats perquè no podien fer altra cosa que esperar al Barça en la línia de tres quarts dels catalans, ben juntets, i lluitant cada pilota amb gran intensitat. La defensa, de circumstàncies, aguantava les onades atacants dels de Luis Enrique conforme podia, i Jaume donava seguretat darrere. El mig camp, liderat per Parejo, tampoc es permetia floritures, conscients del perill dels blaugrana. Quan van acabar els primers quaranta cinc minuts, la parròquia de Mestalla es va felicitar per haver mantingut el marcador a zero.

La segona part va ser allò de més del mateix, però corregit i augmentat. Tots pensàvem en allò del cànter i la font i, efectivament, en el minut 58 Suárez marcà a passe de Messi, en fora de joc clar. El gol català no va alterar les coses: van continuar intentant escanyar definitivament la seua presa, però els blanc i negres no es deixaven. Voro va començar a fer uns canvis que la grada demanava des de molts minuts abans, i van entrar Bakkali, Piatti i, finalment Tropi. Els dos extrems van donar guerra per les seues bandes de tant en tant, i es van incorporar a les tasques defensives amb disciplina. La consigna era resistir i esperar una ocasió per fer-li mal al Barça totpoderós.

L’ocasió va arribar al minut 85. Paco Alcàcer va controlar una pilota llarga amb el pit, i això entre els dos centrals catalans, la baixà magistralment i la va cedir lleugerament arrere on entrava Santi Mina pel carril del 8. El xicot gallec rematà de manera impecable sense que Bravo poguera fer una altra cosa que veure la pilota entrar en la seua porteria.

Un premi que va ser celebrat pels jugadors i per la grada com se celebren les gestes, les grans batalles a Mestalla. Un punt que sap a glòria, precisament perquè l’afició va retrobar-se amb el seu equip i va recuperar una sensació d’orgull que havia quasi oblidada durant els darrers mesos.

Voro ha acomplit de nou. El nou míster, Gary Neville, debutarà dimecres davant l’Olimpic, i el valencià tornarà als seus quefers habituals. Això sí, amb la satisfacció d’haver acomplit de sobra la missió que li havien encomanat. L’enhorabona.