Un partit sobre aigües turbulentes en regió de terratrèmols.

Foto Superdeporte

La sèquia de Mestalla baixa aquests dies com si fora un riu d’aigües ràpides i perilloses, i és que el projecte de Peter Lim ha hagut d’entrar en boxes amb greus problemes, de motor i de conducció. La solució trobada ha sigut la més fàcil, però també la més lògica. Nuno ja ni donava ni prenia, ni pujava ni baixava, i els jugadors no sabien per on pegava el vent. Els darrers resultats i, encara més, la forma com van produir-se van fer explotar la parròquia valencianista i el portuguès ja és història. 

S’especulava amb noms dalt o baix coneguts per rellevar-lo, no se sabia si seria cosa de dies o de setmanes i Voro, home de la Casa, va ser l’encarregat de fer-se amb la responsabilitat de comandar la primera plantilla. Pensant tots en el partit del Barakaldo d’ahir i en el de dissabte davant el Barça, no s’esperava una designació tan accelerada com la que s’ha produït; i encara menys que l’elegit haja sigut un home com Gary Neville. 

Ningú li negarà a l’anglés la seua espectacular trajectòria futbolística amb el millor Manchester United. Neville va ser un luxe com a jugador, però està per demostrar que siga un bon entrenador. És una aposta de Peter Lim que, és evident, li agrada repartir faena entre els seus amics i socis. L’experiència com a tècnic de Neville és quasi nul.la, tret del seu paper d’ajudant del seleccionador anglés. Tanmateix, és un home que sap de futbol i que, tots ho diuen, té un caràcter ferm i fins i tot dur. No li’n faltarà ocasó de fer-lo veure.

No ho va a tindre fàcil. El València és com aquells territoris que estan sobre la línia de contacte entre les plaques tectòniques, són zones sísmiques per definició. Doncs així és el Club de Mestalla, una institució esportiva propensa als terratrèmols que en l’escala de Richter estan sempre entre fort, destructiu, desastrós i catastròfic. El més freqüent, com el patit ara és de força 6.5, destructiu; així que l’amic Gary Neville arriba a un territori complicat i en estat d’emergència. Des de Numeradadescoberta li desitgem tota la sort del món, que li va a fer falta. Un consell voldríem oferir-li tant a d’ell com al staff del propietari: convindria valencianitzar l’equip. Massa forasters, massa aires d’empresa estrangera; el València, la seua afició més aviat, no sap massa bé on està Singapur i l’anglés no és una llengua habitual a la grada. Confiem en que sabran entendre la situació.

Després, o abans perquè la cosa no admet demora, està el joc de l’equip. La Lliga, la Copa i la Champions. Jugant com està jugant-se no arribarà massa lluny. Dissabte passarà per Mestalla eixa màquina que es diu Barça, que ha marcat  20 gols en els darrers quatre partits que ha jugat: Madrid, Roma, Reial Societat i el modest Villanovense. Feredat, tremolor de cames, ansietat i hiperoxigenació provoca en l’afició la visita dels culés de dissabte vinent. Que els déus siguen amables amb el València si Voro, Neville i companyia no posen ordre en l’equip. 

Ordre, solidesa defensiva, joc de conjunt, competitivitat, fam de futbol, ràbia en les disputes i, també, alguns canvis de les pautes de joc, com ara la del chumpatadón pa’lante, que preconitzava Javier Clemente. El València actual no n’agarra ni una pilota llarga, ni una. No és que no la baixen ni la controlen, és que no la toquen. Ryan ahir a Barakaldo i dissabte passat a Sevilla, i abans Jaume, la tiren llarga buscant sorprendre la defensa contrària i la sorpresa és la d’ells quan veuen que en cosa de segons estan atacant-los de nou sobre l’àrea pròpia. 

El partit d’ahir a Barakaldo era un d’aquells que si guanyes (com va fer-se, 1-3, tot i que el marcador és injust amb l’equip basc), no passa res; i si el perds torna el terratrèmol. 

La defensa va ser de circumstàncies: amb Vezo, Diallo, Santos i Orban. L’argentí va patir el que no està escrit amb un xicot que li entrava per la banda sense el menor respecte, i els centrals van fallar en el gol dels bascos i van jugar amb foc en més d’una ocasió protegint la pilota per a que ixquera pel fons. En la primera part, l’equip no carburava. Ni Parejo ni Danilo tenien la manilla, i els joves del Barkaldo, un segona B ben aguerrit, apretaven de valent. La sort va ser que Cancelo va fer una extraordinària jugada personal, ―dos minuts després del gol del Barakaldo― correguent-se la banda dreta i afusellant el porter contrari pel pal curt, per on no l’esperava. No va ser sort, però sí encert el de Ryan, que va desviar dues pilotes enverinades dels bascos, que van lluitar de valent mentre les forces els van durar. 

La cosa va començar a canviar des de l’inici del segon període. L’entrada de Paco Alcàcer per Rafa Mir (inèdit pràcticament), la de Gayà per Orban (que no va tindre la seua nit), i la d’Enzo Pérez per Santi Mina (un xicot que no millora), li van donar un altre aire al partit. Això unit al cansanci dels bascos que havien jugat a tota màquina durant el primer temps, explica el resultat final, arrodonit al marcar Parejo un penalty fet a Enzo Pérez que va significar l’expulsió del porter quan ja el Brakaldo havia fet els tres canvis. 

Una eliminatòria franca, doncs. Ara, a pensar en el Barça de dissabte i en l’Olimpic de Lyó de dimecres. Això i a posar-li un ciri al beato per a que l’increïble Hulk li’n faça tres o quatre gols al Gant, per a poder passar a la ronda següent de la Champions. 


No, no és poca la faena que Peter Lim li ha encomanat a Gary Neville.