Penitència sota zero. Derrota merescudíssima.

Foto Levante-EMV

Ahir tocava partit de Champions a les 6 de la vesprada. Lògic, tenint en compte on es jugava, però ací a Espanya queda en el mig de tota la vesprada. Prompte per poder fer alguna cosa abans, tard per fer-la després. En resum, veure un partit a eixa hora implica, quasi sempre, invertir la vesprada sencera, la major part del temps lliure del dia. "Poc importa quan es tracta de veure al teu equip batre's contra un dels 32 millors equips d'Europa", cabria pensar.

Però el València de la 2015-2016, com duguem temps comentant, no dóna més que disgustos, i quan en una altra temporada creuaríem els dits desitjant obtenir els tres punts, enguany ens aconformaríem en no passar vergonya. Que quede clar que, en comparació amb l'encontre de dissabte passat, el d'ahir va ser un partit digne, però el València no va plantar cara en cap moment a un equip que no és res de l'altre món. 

El València ahir va mostrar més del mateix que front a Las Palmas. Abús del joc directe (cosa no negativa en si, sinó només pel fet que Alcàcer no destaca per la seua velocitat), de les passades en llarg, del joc descompensat i per impulsos (la majoria d'atacs procediren de jugades individuals de Feghouli o d'algun altre, però en el moment en què se li tancava el pas, no tenia un company prop per donar-li el baló), inventiva més aviat nul·la, etc. Almenys, Jaume va traure algun baló en curt, segurament perquè el Zenit no destaca per la seua pressió ofensiva. Malgrat això, una passada de Jaume es va quedar massa curta i Hulk quasi ens dóna un (altre) disgust. Ara bé, sí que van haver transicions de baló, alguna possessió llarga. Estèril, sí, però ja és més que front a Las Palmas.

Com a novetats del dia, Nuno va fer debutar Rafa Mir en el lloc que l'altre dia va ocupar Santi Mina. El de la cantera no va tenir un paper massa destacat, però almenys despertava interés en l'espectador quan veia que li arribava el baló a un jugador que podia no estar contagiat d'eixa desídia generalitzada que sembla embargar a tots els jugadors de camp, de Cancelo a Alcàcer. Ara bé, tot i estar com estem tan a favor de que es potencie la cantera, pot discutir-se si un partit de què depèn la classificació per a la següent ronda de la Champions és el més adequat per fer eixos canvis. L'altra novetat va ser que De Paul, aparentment descartat, va entrar a jugar uns minuts. Quan ja no hi havia res en joc, sí; però va jugar. 

El Zenit no va fer un partit extraordinari. No és un equip extraordinari, ja ho vam dir. Té dues coses fonamentals: un jugador espectacular, i ordre defensiu. No té una plantilla massa compensada, no fa un futbol vistós, els centrals no són un segur (amb dir que el València, l'atac del qual va ser limitadíssim, va aconseguir posar-los en problemes amb un parell de balons que semblaven inofensius, us fareu una idea). Però defensen tots a una, amb línies molt juntes; tenen un contracolp mortífer, un davanter que va prou bé en el joc aeri i certa paciència per passar-se el baló els uns als altres quan no poden contracolpejar. I amb això n'hi ha de sobres, ara mateix, per guanyar fàcilment al València.

El primer gol va arribar després d'una errada difícilment explicable de Vezo. No va ser tan còmica com la de Mustafi i Santos al Calderón, però sí cridanera. El central va calcular mal el salt en un baló llarg, i ni tan sols el pentinà; després no va ser capaç de tallar una passada, i Cancelo (que segurament estava pensant en quina mala sort tenia, que li tocava defensar a Hulk) no va estar atent a la línia del fora de joc, i habilità a Shatov, que marcà en un mà a mà amb Jaume. 

No és que ahi s'acabara el València, perquè tampoc es pot dir que haguera "començat", però sí que donava la sensació que no anava a passar res de bo. Pugué haver alguna petita sorpresa: Alcàcer va tenir un parell de desmarcatges perillosos; Santi Mina, que va substituir Rafa Mir, va entrar amb ganes, i pareixia que, ja que el futbol és imprevisible, "potser marquem en un rebuig i als rusos els entra la tremolor i ens coronem". Però no. Mina marcà, però en fora de joc. 

El futbol no va ser ahir imprevisible i injust, sinó avorrit i lògic: l'equip que millor plantat estava i millor jugava, va tornar a marcar, i les poques esperances que es tenien (les poques esperances que el València de Nuno encara no ha exterminat) van desaparèixer. Fins el final, només alguna baralla amb Hulk, que pecà d'egoïsme quan podia haver deixat a un company sol davant el porter, i una expulsió, la de Vezo, que va arrodonir així un partit ben pobre.

El partit va ser molt gris. Noranta minuts sense cap jugada meritòria, sense cap detall de qualitat, sense cap invenció. Cou pensar que vam invertir la vesprada en això. Ja ni ens mereix la pena escoltar la roda de premsa de Nuno intentant justificar un desastre. L'altre dia vam dir que el València havia fet partits patètics, indignes i vergonyosos. El d'ahir va ser més avorrit que patètic, però no perquè jugara mitjanament bé, sinó perquè les nostres expectatives ja són tan baixes que el que fa uns mesos ens hauria semblat un escàndol és ja pura rutina. F.A.