Sols Jaume I d'Almenara salva a La Banda de l'Empastre.

Foto Superdeporte

Resulta difícil escollir un partit com a exemple del que és el València enguany. Hi ha hagut partits avorrits, indignes, vergonyosos, patètics. Betis, Zenit, Espanyol, Atlètic de Madrid i Athletic de Bilbao, Gante. Però segurament el d'anit, front al Las Palmas (fins anit, tercer classificat a la Lliga, però per la cua) és el millor reflex de la naturalesa i l'estat d'un equip que ni està, ni se l'espera. Un parell d'hores abans va tenir lloc el Madrid-Barça, i vistos ambdós partits, es difícil creure no ja que el València jugue en la mateixa categoria que el Barça, sinó que practiquen el mateix esport.  

Qualsevol jugada del València anit, sobre tot en la segona part, pot servir per explicar per què les coses van com van. Una absència total de mig del camp, un abús absolut de la pilotada en llarg, un fiar-ho tot a la qualitat puntual d'uns jugadors que no són ni l'ombra del que foren, ni del que poden ser (el cas d'André Gomes, espès com mai se l'ha vist, es molt feridor), una demostració total de que cap jugador confia en ell mateix... Un espectacle lamentable. Una versió dolenta de la mítica Banda de l'Empastre.

Després de la victòria a Balaídos, tan contundent com inesperada, tothom estava pendent de si s'havia iniciat una nova fase en el devenir de l'esquadra en aquest curs o si, simplement, el triomf per 1 a 5 era una excepció derivada de colps de fortuna concentrats, tots ells, en un sol partit. Tot admetent que no només la sort va ser la causant d'aquell resultat (l'actitud dels jugadors, fins i tot el plantejament de l'entrenador, van ser millors que de costum), cal concloure que la segona opció és la que més s'acosta a la realitat. 

Pel que fa a l'onze titular, la notícia més destacable va ser la presència de Santi Mina, anit a la banda esquerra. Costa trobar motius perquè el jove jugador gallec li lleve el lloc a altres com Bakkali (que, sí, potser estava tocat) o Piatti (que està molt lluny de la seua millor versió, però és evident que ara mateix ofereix més garanties que Santi Mina). El nouvingut, no obstant això, va començar relativament bé, va ajudar a treure el baló per banda, va combinar amb Gayà i va millorar la seua imatge. Però poc a poc es va vindre avall, i a la segona part les seues intervencions es comptaren per errades. Encara i així, Nuno va preferir llevar Feghouli, també lluny del "Soso" que coneguem, però moltíssim millor que Mina, quan va donar entrada a Bakkali. Tanmateix, l'ex-celtinya no va tenir un paper més desafortunat que la majoria dels seus companys. Cancelo, Parejo, Enzo Pérez, André Gomes... Tots tingueren una nit per oblidar.

El joc del València en la primera part va ser espantós. Las Palmas va tenir més el baló que el València, va llançar més a porteria (encara que no va tenir massa ocasions clares) i va llançar més còrners. Alcàcer marcà un gol en una bona jugada (l'única, segurament) per banda esquerra de Gayà i André Gomes, i després va perseguir el baló amb certa dignitat, la qual no va ser suficient per evitar els xiulits d'una afició que estava patint el primer dia de fred del curs en un lloc (Mestalla) que accentua les temperatures (tant les altes com les baixes). 

Tanmateix, encara es pot dir que al primer període, el València "jugà" a futbol. El que vam veure a la segona part no era ni tan sols futbol. Els migcampistes no combinaven, es buscaven jugades inversemblants, internades "suïcides", passades llargues... Ja ho hem comentat en altres ocasions no massa llunyanes, però cal destacar com a element essencial la regla invariable de que Jaume (l'únic "salvable" dels valencianistes) sempre trau en llarg. És preocupant que s'utilitze eixa tàctica donats els resultats que ofereix (si el València aconsegueix mantenir el baló, cosa que ocorre en poques ocasions, és després d'un rebuig, o d'un error de la defensa contrària, és a dir: per casualitat), però el més trist és que és una regla imperativa, no admet excepcions. No hi ha alternatives, no hi ha idees. El porter trau en llarg. Punt. 

L'empat de Jonathan Viera, ex-valencianista, ex-promesa, ex-proscrit, ex-iliat (agafeu el joc de paraules? Ja sabeu, el somriure no s'ha de perdre), va ser tan merescut com ho hauria estat la victòria del seu equip. El València estava com un pollastre decapitat, era un equip que jugava de forma espasmòdica. En la pressió no hi havia un bloc; pressionava Parejo, pressionava Alcàcer o pressionava qui fora, però mai ho feien tots alhora, de forma que eludir eixa pressió era molt senzill. Quan es recuperava el baló, cada un intentava fer una aportació genial que originara el gol (ja fora un regat, una passada en llarga ràpidíssima al davanter, o el que fora), però això va causar que els errors es multiplicaren. Si intentes fer coses complicades quan no tens èxit amb les senzilles, el més probable és que faces el ridícul. I així va ser, ridícul. 

El Las Palmas, amb jugadors que no durarien ni dos setmanes a Paterna, va donar una lliçò de joc combinatiu, de futbol simple però efectiu. Recuperava balons en camp del València (bé, això és més demèrit dels locals que mèrit dels visitants), entrava per on volia (banda dreta amb Momo, banda esquerra amb Viera, o tocant-la d'un lloc a un altre) i no va marcar més gols perquè Jaume I d'Almenara estigué enorme. Un llançament al pal (després d'un toc del porter) i un tir perillosíssim en l'últim minut van servir per transformar en hegemònics els, en un principi, marginals crits de "Nuno, ves-te'n ja". Si havia guanyat crèdit amb l'últim partit, sembla que ara està pitjor que mai.

La situació és insostenible, l'equip està irreconeixible, cada vegada més, si cap. Transita entre el ridícul i el patetisme, entre l'error i la ineptitud, i excepcions com la de Balaídos són un miratge. No es pot confiar en que les coses vagen a canviar, si no es prenen decisions dràstiques. Ara toca Zenit, Sevilla i Barça en un període molt reduït. Faria bé Nuno si s'encomanara a la sort, perquè enguany no té massa mèrits més que atribuir-se, i de ben segur que en necessitarà un bon grapat per fer front al que li espera. F.A.