Espectacular efectivitat a Vigo: el València pren oxigen.

Foto Levante-EMV

De la mateixa manera que explicàrem, després del partit contra el Llevant que era pràcticament impossible que un resultat, per positiu que fora, canviara la imatge de Nuno front a la (significativa) part de l'afició que el vol fora, la victòria front al Celta va ser millor que el somni més ambiciós del portugués. Una maneta davant el tercer classificat, en un camp on el Barça va perdre fent poc menys que el ridícul i el Madrid va patir de valent, tot i jugar contra deu jugadors.

A Numeradadescoberta, tot i que estem obertament en contra de l'entrenador, de la planificació esportiva, de la gestió que s'està fent de l'"afer Negredo", i de tantes altres coses, no podem sinó reconèixer que Nuno deu sentir orgull, deu pensar que ha callat unes quantes boques. Perquè tothom pensava que el València faria un nou ridícul (i és que ja en van uns quants, enguany) però tot va eixir perfectament.

L’alineació de Barragán i Cancelo en banda dreta, la novetat més significativa, va donar uns resultats que ni els més optimistes intuïen. No és que estigueren espectaculars, però si van contenir, en la mesura d'allò possible, a Nolito, segurament el jugador més perillós del Celta. A més, el mig del camp era el lògic: tot i que Enzo Pérez no ha sigut dels pitjors últimament, Parejo, André Gomes i Javi Fuego, pensem, han de ser els titulars.

El resultat va ser excessiu, però el València va merèixer la victòria. El futbol que fa el Celta és més elaborat, més constant, més vistós: sempre té alternatives, sempre genera perill. Però el València va eixir decidit, va posar unes ganes que no recordàvem que fora capaç d'aportar, i, sobretot, va tenir molta sort. Però molta. Primer, un gol matiner. Després, un altre instants abans del descans, quan més estaven patint. Només tornar del descans, el tercer. I quan el Celta estava pensant en cremar les naus, el quart. El cinqué va ser la guinda: el partit ja estava més que decidit.

Els davanters del València duien tota la temporada amb la pólvora mullada, sense erigir-se en protagonistes en pràcticament cap partit. Doncs bé, ahir, Paco Alcàcer va fer un partit excepcional. No només pels dos gols, dos remats molt encertats i amb molta qualitat, sinó perquè cada baló que va tocar el va jugar amb sentit, amb calma, va saber conservar-lo. L'altra clau del xoc per als nostres va ser la decisiva aportació de Parejo. Dos gols, assistències de gol a Alcàcer i Mustafi... I quasi no va perdre cap baló compromés! Excepcional.

Així, quant al desenvolupament del partit, val a dir que el Celta va voler dur el pes, va generar perill, però només va estar prop de la victòria en una franja d'uns vint minuts. El València va eixir amb ganes (cosa també poc freqüent), però amb el gol es va tirar un poc enrere. Els de Berizzo empataren, i pogueren posar-se per davant amb una sèrie d'ocasions (van provocar dos-cents o tres-cents córners en vint minuts), però el València va saber aguantar, tot i patir. També ajudà la seguretat que proporciona Jaume Domènech, una fiabilitat que ara per ara no dóna la defensa. Però tot es pot millorar. I abans del descans, quan pensàvem que el gol del Celta estava a punt d'arribar, falta per al València, i colpeig meravellós de Parejo. Imparable. Com deia algú a Twitter, pagaria la pena que CR7 li demanara consell al de Coslada sobre com llançar faltes.

A la segona part, un regal encara més atractiu que el de Juanfran, dissabte passat, el va aprofitar Alcàcer per definir magistralment. Amb l'un a tres, el Celta va tenir el seu segon període de domini i perill, però tampoc va consumar. I quan es va descuidar, una nova combinació entre les dues figures del partit, com al primer gol, acabà amb remat de Parejo, simple, amb la punta de la sabata. El cinqué gol, de Mustafi, va servir per arrodonir el resultat, però feia una estona que el Celta ja s'havia donat per vençut. El València va tenir una efectivitat extraordinària, inaudita enguany.

Una de les coses que té el futbol és que admet diverses interpretacions. Hi ha qui dirà que amb aquesta victòria, Nuno recupera la seua credibilitat. Altres, que els jugadors són els que han tret el seu coratge per aconseguir una victòria molt meritòria. No falten tampoc els qui diuen que són els futbolistes els culpables de tot, que duen passejant-se per mitja Espanya i Europa i que només ahir van decidir posar-li ganes. Nosaltres no ho tenim clar, però atribuir el mèrit de la victòria a la mà de Nuno, en exclusiva, és més que excessiu. I més excessiu encara ens sembla pensar que l'entrenador torna a merèixer la nostra confiança per aquest partit.

El València va llançar cinc vegades entre els tres pals, i va marcar cinc gols. Eixa efectivitat no l'ha tingut en tot l'any. No va jugar millor que el Celta, però sí va emprar molt bé les seues armes: va atacar quan va poder i es va veure afavorit, quasi en tot moment, pel resultat, un pes massa gran per als gallecs. Nuno té a veure amb la victòria, però ni una maneta a domicili al tercer classificat és suficient per llavar la cara a l'entrenador d'un equip que ens ha fet passar tanta vergonya, tantes vegades, en tan poc de temps.

En tot cas, és el primer dia, en tota la temporada, que hem acabat el partit amb un somriure ample al rostre, amb ganes de celebrar que som del València. Això sí que cal agrair-li-ho als futbolistes, a Nuno, al clima gallec o a qui calga. F.A.