El resultat emmascara el ridícul del València al Calderón.

Foto Levante-EMV

El primer partit del València amb un equip mig fort en el que duguem de temporada es va saldar amb una derrota, no per poc ampla pel que fa al marcador, menys patètica. Van ser noranta minuts molt llargs, on es veia un equip jugant a futbol, i un altre sotmés a eixe primer equip, incapaç no ja de generar perill, sinó d'enllaçar unes quantes passades.

El debat pels davanters havia ocupat la major part de les converses futboleres de la setmana. Negredo sí, Negredo no, Alcàcer fa més gols, Negredo té més classe... Això, afegit a la victòria balsàmica front al Màlaga, i al pírric triomf davant del poderosíssim (és ironia) Gent, havia relegat a llocs menys destacats el tema del joc. El València no ha fet cap encontre ni tan sols similar als bons partits de la temporada passada. Una victòria còmoda, front al Màlaga, i la resta victòries quasi agòniques (Granada, Olympique de Lió), o ridículs sense excusa (contra el Betis, a Bilbao, a Cornellà...). Des del nostre punt de vista, no és pot excloure a Nuno dels bons resultats de l'any passat. Part del mèrit és seu. Però enguany és difícil trobar alguna decisió seua que siga defensable.

A més, l'equip té una mentalitat molt més febla que la temporada passada. L'equip és pràcticament el mateix (cosa que, com ja hem dit en alguna ocasió, tampoc parla massa bé de la direcció esportiva, donats els nous reptes a què s'enfronta l'equip), però la seua forma d'actuar, la seua capacitat per reaccionar, el seu orgull, etc., són molt distints. I així, el que passà anit va ser el que havia de passar: que l'Atlètic de Madrid ens fer viure un ridícul tal que costa treball recordar l'anterior partit en què la inferioritat del València front al rival fora tan clamorosa.

L’alineació ja donava desconfiança. Un 4-4-2 amb Rodrigo de punta (cosa potser encertada, vist l'inici del xoc, però sorprenent); Mina acompanyant-lo (quan, fins ara, sempre havia jugat d'extrem); Danilo de titular (infreqüent i poc justificable, quan es pot dir poc a favor seu, més enllà de que dissabte passat provocà un penal, i menys en un camp com el Calderón); i André Gomes i Parejo per les bandes (cosa que ja havia provat Nuno altres vegades amb resultats no tan desastrosos però ben poc esperançadors, en qualsevol cas). Però els hi ha que encara pensàvem: "i si són els canvis que el València necessita per neutralitzar a l'Atlètic de Madrid"? Il·lusos! 

Els primers vint minuts van estar competits, però el València a penes va acostar-se a la porteria contrària. L'Atlètic no va ser abusador, tampoc, però estava molt ben plantat, pressionava (amb accions que, en la nostra opinió, mereixien més sancions que les xiulades) i la seua defensa no tenia fissures. Només el qüestionadíssim (amb motius) Rodrigo semblava posar nerviosos als defenses del Cholo. Però ni tan sols la sort estava de la nostra banda: en una jugada aïllada, un mal moviment li va causar una lesió al genoll que esperem que siga lleu. Entrà Alcàcer al seu lloc.

I ara ja podem parlar del que podríem anomenar (si se'ns permet la llicència, perquè millor prendre-s'ho a broma) el Festival de la Comèdia del Vicente Calderón. Havíem vist alguns avanços del que serien les actuacions estel·lars (Cancelo fallant passades senzillíssimes, intents de fer canyos que acabaven invariablement en pèrdues de baló) però els primers caps de cartell en actuar van ser els dos defenses. Davant una pilotada llarga de l'Atlètic, primer Mustafi, i després Santos, van protagonitzar un moment divertidíssim, amb dos intents de rebuig tan heterodoxos com poc efectius, que desembocaren en un gol de Jackson Martínez, qui ve a ser el Negredo de l'Atlètic.

Van ser les actuacions més destacades de la nit, però com per la televisió, de tant en tant, repetien la jugada, la cosa no defallia. Ara bé, després es va afegir tot l'equip. Passes inexplicablement fallats, tretes de banda que no anaven enlloc, rebuigs amb pressa quan no hi havia pressió del rival... Podríem destacar, això sí, com a actuacions estel·lars, també, les accions dels jugadors del València que havien de defensar a Yannick Ferreira Carrasco.  El belga va fer el que va voler: era més ràpid, tenia més qualitat, i estava més inspirat, semblava, que els onze valencianistes junts. Al segon gol, també es va produir una concatenació d'errors, però, la veritat, el recital que va donar ahir el tal Carrasco va ser excepcional. Cap jugada de perill del València en la primera part, en qualsevol cas.

La segona part va ser igual, també amb ocasions clares per als locals, que no van poder materialitzar, i també amb el Festival de Comèdia per part dels blanquinegres. Val a dir que el 2-0 del marcador es quedava curt ja al descans, així que tot apuntava a que ens duríem un cabàs de gols. Jaume Doménech ho va evitar en una altra nit en la que va ser el millor del seu equip. El Cholo, no obstant això, va prendre una sèrie de decisions que beneficiaren al València. Llevà a Carrasco per Óliver (qui a penes tocà el baló), a Jackson per Torres i a Griezmann per Correa. Per la seua part, Nuno tornà al 4-3-3, llevà a Enzo i a Parejo (deixar a Danilo i a Santi Mina també té tela, però bé) i entraren Piatti i Bakkali. El València no va jugar bé en cap moment, però el seu patiment es va reduir una miqueta. El primer córner que va treure (al minut 70!!!) va acabar amb un penal estúpid (i és que semblava que Godín volia participar també del Festival de la Comèdia) i Alcàcer embocà el gol. El València no va crear cap ocasió de perill més, però a l'Atlètic li entrà por d'imaginar que un repàs com aquell poguera acabar d'una forma distinta a una victòria. Al final amarrà els tres punts, confirmà la lliçó de tàctica, de força i de compromís dels seus jugadors, i deixà en evidència, una vegada més, els errors de Nuno.

El Festival de la Comèdia el protagonitzaren els jugadors, però, pensem, el responsable és l'entrenador. Uns jugadors fora de lloc (Gomes, Parejo), altres, obligats a jugar un partit de massa exigència per a la seua experiència (Santos, Danilo, Santi Mina); això, i un equip que no té un patró de jugar al futbol, ni molt menys de reaccionar front a les adversitats, tenia moltes paperetes per acabar en desastre, malgrat que alguns il·lusos encara esperàvem alguna cosa distinta. I així va ser, un desastre absolut. F.A.