La victòria front al Llevant no redimeix Nuno davant l’afició a Mestalla.

Foto Superdeporte

Resulta difícil aventurar què hauria estat necessari perquè, després del ridícul del Calderón (i de la inqüestionable mediocritat de la resta de la temporada, que de vegades ha vorejat el patetisme), un partit contra el Llevant servís per reforçar a Nuno. El repàs al veí hauria d'haver estat de tal magnitud que l'afició hauria d'haver pogut pensar: "ara sí, per fi ha donat amb la tecla!". Tanmateix, després de tornar a patir noranta minuts en què la sensació més comuna era l'avorriment, el 3-0 final no pot interpretar-se com una victòria incontestable, ni molt menys brillant; com tampoc el 2-1 de diumenge passat pot interpretar-se com un "vam estar a prop de l'empat, xicots" (cosa que Nuno va vindre a dir en la roda de premsa posterior al desastre).

El Llevant venia amb dos complexos: en primer lloc, és el veí menut, el rival detestat per molts valencianistes, i els jugadors i l'afició es presenten a Mestalla amb una motivació especial; en segon lloc, venia com a cuer -cosa no massa infreqüent, encara que ens apene als qui no veiem al Llevant com un enemic acarnissat- i, a més, amb un entrenador nou que no duia ni una setmana a la banqueta.

Doncs bé, tot i amb això, el Llevant no només va fer un partit digne, sinó que va ser millor en diversos trams del xoc, i si no hagués sigut perquè baixà els braços amb el primer gol del València, podria haver conservat algun punt. És més, als minuts que van precedir al primer gol, a l'inici de la segona part, el Llevant va posar contra les cordes al València, que estava atordit, novament sense idees, sense líders, sense encert i sense res.

Però anem per ordre.

El València va eixir sense Parejo, i el València ho va notar. El de Coslada és un jugador molt discutible (i discutit), irritant i quasi sempre està per baix del rendiment que pot arribar a donar. Ara bé, amb la plantilla actual és insubstituïble. Ningú fa el paper de traure el baló des de darrere a cada jugada (encara que en ocasions falle), ningú serveix de referent sobre el terreny de joc. El València ho va notar, perquè ni Javi Fuego, ni Enzo Pérez ni André Gomes tenen eixes virtuts (encara que sí moltes d'altres).

La primera part va ser tediosa, com ja és costum. Al minut 5 Morales va estar a punt de marcar en una jugada tan simple com bonica, però el gran Jaume va guanyar-li el mà a mà. Després, el Llevant no dominà, però sí que va pressionar al València fins quasi neutralitzar-lo. Els de Nuno a penes s'acostaven, a l'àrea rival, i encara que els visitants tampoc creaven massa perill, resultava cridanera la igualtat en el joc, donat el desequilibri entre ambdós equips sobre el paper.

El València no jugava a res, és a dir: no semblava que hi hagués un pla que s'estigués desenvolupant. Les jugades no començaven d'una manera determinada, es conduïen de forma més o menys fluïda i acabaven en ocasions de gol. Res més lluny. El joc partia d'errors del rival, d'encerts puntuals d'algun jugador (pràcticament, només André Gomes i Feghouli), de rebuigs dels contraris.

El València només va tenir dues ocasions dignes de tal nom, i les dues acabaren amb idèntic resultat: gol anul·lat per fora de joc (sembla que de manera justa). Un bagatge molt escàs per a un equip que pretén acabar entre els quatre primers a la lliga. El primer període, doncs, finalitzà sense gols, i el xiulit de l'àrbitre va donar pas a una primera demanda de dimissió de l'entrenador des de les graderies.

La segona part, com ja hem dit, van donar lloc als millors moments del Llevant. És clar que no va ser una cosa extraordinària, no sembla probable que Del Bosque convoque a cap jugador del Llevant pel seu rendiment en el partit d'ahir. Però els granotes combinaven millor, s'acostaven més a la porteria de Jaume, pressionaven amb més intensitat... Els jugadors del València cometien errors impropis de la seua categoria a causa dels nervis per la mala imatge que s'estava oferint, que ja havia donat lloc a xiulits generalitzats dels aficionats.

I tot anava així fins que André Gomes va veure una pilota botant en la frontal de l'àrea, i amb més ràbia que fe, la colpejà fortament; el rebuig va ser enganxat per Feghouli, qui va ser més ràpid que el porter en arreplegar el baló i va forçar el penal que va posar punt i final a la competició. I és que no havien passat ni cinc minuts quan un error quasi tan greu com els de Mustafi i Aderlan contra l'Atlètic de Madrid, deixà a Alcàcer amb la pilota botant davant, i el porter sol. El remat no va ser massa encertat, però va servir per sentenciar el xoc. El Llevant ja quasi no lluitava quan Bakkali, en l'única jugada que recordarem d'ací a unes setmanes, va pegar una sabatada quan s'acostava a l'àrea per la banda esquerra, i col·locà el baló al segon pal. Un gran gol.

Però ni tot això va servir per salvar a Nuno. A cada gol del València, es repetia el "Nuno, ves-te'n ja". Fins i tot, l'estadi corejà el nom de Negredo. Curiós que en unes setmanes el vallecà haja passat de ser xiulat a ser reclamat, però la seua situació és incomprensible: està fora de forma, però Alcàcer tampoc està en un moment dolç, precisament; Rodrigo està lesionat i Santi Mina no sembla que tinga l'entitat suficient per jugar de titular. Però la reivindicació del vallecà sembla que té, a més, el plus de significar una oposició a Nuno, en general.

Els mals resultats han perjudicat al preparador portugués, potser d'una forma irreversible. Però convé recordar que ja el dia de la presentació, l'entrenador, que l'any passat era mereixedor de totes les simpaties, va ser xiulat per la seua afició. La desvinculació de Salvo, Rufete i el seu cercle; l'augment del protagonisme de Jorge Mendes i el resultat decebedor dels fitxatges de jugadors representats per ell; i el fet que semble que Nuno, Mendes i Lim formen una unitat, de forma que tot fa pensar que es defensaran mútuament passe el que passe, entre d'altres, són elements que no juguen a favor de l'entrenador. Ningú pot demanar que Jorge Mendes deixe de tenir influència (sobretot perquè l'exerceix des de l'ombra, per dir-ho així, no té un càrrec formal). Ningú pot demanar a Lim que se'n vaja (perquè ell és qui posa els duros). Però sí li ho pot demanar a Nuno.

En qualsevol cas, allò important és que l'equip està desmotivat, no rendeix, no juga bé i a la mínima que s'enfronta a un equip seriós, li pinten la cara. No es pot exculpar completament als jugadors, perquè és clar que es cometen errors infantils i impensables. Però el projecte, ara per ara, sembla esgotat. I costa imaginar què ha de passar perquè Nuno recupere la confiança, de l'afició i dels seus jugadors, perquè sembla que ni aquests creuen en el que fan. F.A.