 |
| Foto Levante-EMV |
El València va tindre un quart d'hora mig decent, des que va marcar Parejo en una falta aïllada fins que en un còrner, Negredo va pentinar un baló cap arrere i va permetre el remat a plaer de Laporte per empatar. Fins el gol de Parejo s'havia vist a un València fluix i a un Athletic que pressionava molt, combinava més i jugava prou millor, en definitiva, que el València. Estigué prop de marcar, fins i tot, però va ser Parejo, que estava fent perdre la paciència al personal més del que és habitual (una lentitud excessiva, bàsicament), qui va marcar un gol espectacular de falta.
A partir d'ahi, els únics moments acceptables dels blanquinegres, però entrà en joc Negredo. El madrileny, que tingué un inici relativament prometedor, està baix de forma, de confiança i de disciplina tàctica. Són molt escassos els balons que, no ja guanya, per dalt, sinó que està en disposició de lluitar. Doncs bé, no només va estar desencertat en atac. En un dels primers còrners dels molts que va concedir el València, Negredo va cometre un error igual al que va cometre Santi Mina contra l'Espanyol, i gol. Una cosa prou senzilla a corregir, però ja hauria d'estar corregida.
En la segona part, el primer minut va permetre somniar amb una reacció, però va ser una il·lusió. Una altra vegada, una jugada de Negredo, aquesta vegada en atac, va significar un abans i un després. Feghouli prolongà al primer toc i va deixar Negredo amb el baló en la cama esquerra, en carrera i amb avantatge front als dos centrals (cosa atípica, ja que la velocitat, com tots sabem, no és el seu punt fort). Però en comptes de llançar, va decidir malament, va optar per regatejar el porter, encara que a canvi va haver de canviar el baló a la cama dreta, va perdre angle i va acabar llançant fora. Propi d'un davanter que no confia ni en els seus punts forts. I ací el València es va veure abocat al desastre.
Començaren les pèrdues de baló, el cansament, els errors en defensa. I amb dues jugades característiques de l'estil de joc de l'Athletic, el partit es va acabar. Primer, una treta de Gorka Iraizoz, un toc de cap, una passada que deixà a Susaeta sol, i gol. La segona, una pèrdua de Javi Fuego que, conduïda de forma similar per l'Athletic (és a dir, molt bé) i defensada de forma també semblant pel València (és a dir, molt malament), va acabar amb gol d'un Aduriz que sembla viure una tercera o quarta joventut.
Tots els jugadors del València juguen malament o, si més no, molt pitjor del seu nivell habitual. Com a exemples paradigmàtics, Orban i Javi Fuego (a més del ja esmentat Negredo): abans eren poc perillosos en atac, però quasi infal·libles en defensa. Ara, la jugada no sol progressar després de que passe pels seus peus, i els errors són cada vegada més freqüents. Però no es pot focalitzar el desastre en dos jugadors, només.
Esment a banda mereix Nuno. Dirigeix una plantilla limitada però valuosa (millor que la dels rivals a què s'ha enfrontat en el que duguem de temporada), però no sap a què vol jugar, si a combinar, a jugar per les bandes o en llarg, al contracolp... No sap gestionar als seus davanters (són inexplicables algunes decisions, com fer jugar a Rodrigo quan no ho mereix, i fer-lo jugar quan només va a obtindre xiulits; o la dupla Alcácer-Negredo: sembla que el titular és qui pitjor vaja a jugar). Les rotacions es mostren desencertadíssimes. En definitiva, no pareix que la seua estada vaja a ser molt llarga, si la marxa continua així.
I és que no ens cansem de repetir-ho: per als valencianistes pot ser assumible patir per aconseguir cada victòria. En primera divisió, cada partit és un repte. Però una cosa és patir, i una altra patir vergonya. Sentir llàstima. I en moments com els vistos ahir a San Mamés, eixos són els pensaments que predominen. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada