Una victòria que no aclareix els dubtes.

Foto Levante-EMV

El partit d'ahir contra el Granada era un partit en què calia guanyar. Nuno sabia que el València no podia permetre's res que no fora una victòria davant del seu públic i va aliniar els seus homes de confiança. Per això va optar per juntar a Alcácer i Negredo en l'onze inicial per primera vegada aquesta temporada. Especialment van destacar Jaume a la porteria, Mustafi com a golejador i Bakkali per la banda esquerra.

El partit va començar sense un domini clar per part de cap equip. El joc del València es reduïa a pegar pilotades llargues buscant a Negredo ja que el centre del camp, format per Enzo i Parejo, no era capaç de traure la pilota jugada des de darrere. L'única sensació de perill es generava per les bandes, sobretot per la banda esquerra de la qual es va apoderar un incisiu Bakkali a base d'esforç. És sorprenent que dels fitxatges de l'últim mercat el jove Belga siga el més destacat (amb permís del lesionat Ryan) havent arribat a cost zero; però el que més sorprén és que no estiga inscrit a la Champions.

El tens ambient que es respirava a Mestalla es va rebaixar amb el gol de Mustafi en segona jugada de córner. El campió del món demostrava les seves grans dots en el joc aeri rematant a plaer un gran centre de Bakkali (en va posar un grapat, de bons balons) que havia recollit la pilota rebutjada del còrner previ.

Després del gol el València no era capaç de fer-se amb el control del partit i el Granada seguia rondant l'àrea dels locals però sense massa perill, tret d'un remat molt fluix d'El Arabi que acabà al travesser. Així es va arribar al temps de descompte quan una falta llançada per Rochina va poder canviar el curs del partit. El jugador Saguntí executava un excel·lent lliure directe des de la frontal de l'àrea que semblava que anava a entrar per la mateixa escaire. Va ser llavors quan va aparèixer Jaume per desviar la pilota. D'aquesta manera va acabar la primera part del partit amb tot el públic de Mestalla corejant per primera vegada el nom del porter valencià.

Tot seguia igual després de reprendre el partit. Poc futbol i moltes interrupcions. El València volcava el seu atac per la banda dreta aprofitant la societat formada per Feghouli i Cancelo sumat a les internades de Bakkali per l'esquerra. En una d'aquestes jugades va arribar el gol de Paco Alcácer ben anul·lat en posició antirreglamentària. Per la seva banda el Granada també va disposar d'alguna que altra ocasió resolta amb seguretat per Jaume. Al minut 60 Bakkali, coixejant, va ser substituït per Piatti, un jugador que gaudeix de la confiança del tècnic però des de la seua renovació no està rendint al nivell de la temporada passada. Anit va aportar oxigen (la qual cosa va ser útil, i va millorar el rendiment respecte de partits previs), però poc més.

Faltava sentenciar el partit amb un gol més per a assegurar els tres punts, perquè el Granada disposava d'ocasions sense perill però amb arribades constants a l'àrea valencianista. El major esglai va arribar al minut 68 després d'una sortida en fals de Jaume, destorbat per defenses i rivals, que va acabar amb un xut de xilena de Fran Rico que s'estavellava al travesser. Enzo Perez va ser substituït per Javi Fuego en el minut 74 per donar-li descans al futbolista argentí, que comença a recordar-nos el jugador que va enlluernar al Benfica i ha tornat a la convocatòria de la seva selecció.

Amb 1-0 al marcador alguns futbolistes del València es van relaxar en excés (taconets i luxes innecessaris en camp propi) i van començar a escoltar alguns xiulits des de la grada. Més sonora va ser la xiulada que va acompanyar a Rodrigo en la seva entrada al camp substituint a l'esgotat i lesionat Negredo. El vallecà quallà una primera part acceptable on destacaren uns quants controls orientats que desembocaren en ocasions perilloses, però la segona va destacar més pel seu cansament, per l'absència de pressió, pel poc treball que aportà que per una altra cosa (sobretot en comparació amb Alcàcer, que va fer el seu millor partit enguany, molt participatiu i compromés, encara que errà l'única ocasió clara que tingué de forma gairebé inexplicable). Per la seua banda, Rodrigo va disposar d'una ocasió per refer-se i anotar el segon gol al marcador però una vegada més el seu xut va ser repel·lit pel porter rival. En els pocs minuts que va disputar se'l va veure un poc nerviós i imprecís. És necessari xiular a un jugador quan entra al camp? Es dirà que se li ha donat molt de marge, que si havia de demostrar coses ja deuria haver-ho fet, i és cert, però en un minut vuitanta, amb un a zero al marcador, seria desitjable guardar les opinions negatives per a un moment menys tens.

Sense res més que destacar futbolísticament, el protagonisme es va traslladar a la grada. Una vegada més el públic va demanar la marxa de Nuno a causa del pobre joc ofert pel València durant aquest inici de temporada. El joc de l'equip no va ser bo, però sí millor que front a Betis i Espanyol, i el que és més important, va sumar tres punts que serveixen per no despenjar-se de posicions europees al començament del campionat. Però ni de bon tros pot estar content ningú (ni Nuno ni l'afició) pel que es va veure anit: un equip fluix que venç per la mínima i amb dificultats a un conjunt que no deuria haver creat cap complicació. En qualsevol cas, ara toca pensar en el proper partit de Champions contra l'Olympique de Lyon, i esperar que l'equip mostre el caràcter de la temporada passada en un estadi tan complicat com és l'Stade de Gerland.