Un recital d’impotència i falta d’intensitat a Cornellà.

Els aficionats van obrir els ulls com a plats en conèixer els noms que Nuno havia decidit que formaren l’onze inicial. Quan la televisió va mostrar la banqueta del València la pregunta va ser ben simple: està l’equip en situació de tindre aquests homes d’espectadors de luxe?

On va Nuno? Què pretén? Quin és el missatge a l’afició? L’entenen els jugadors? Pot eixir el València al camp sense Parejo, Alcàcer i Negredo?

El València va ser incapaç de fer-li un gol a l’equip fins avui més golejat de la categoria, amb 11 cols en contra; i va jugar amb la mateixa poca o nul.la intensitat durant quasi els noranta minuts. A més, de nou amb diferència, el millor jugador sobre el terreny va ser Jaume Domènech, que va evitar que se’n dugueren un cabàs de gols de Cornellà. Va fer quasi mitja dotzena de paradons d’extrema dificultat, alguns a boca de canó, evidenciant una classe enorme.

On va estar el mig del camp valencianista? Qui havia de fer de distribuïdor? Enzo o Fuego, no; això està clar. Danilo? I què tal ho va fer el xicot? Doncs francament mal, segurament perquè és massa responsabilitat per a ell. El resultat va ser que els de Nuno estaven trencats per la meitat. I Rodrigo allà dalt, que tal va resultar? Ens remitim a la crònica anterior per no cansar l’amable lector amb allò de les pilotes llargues que no se sap on van. Qui ha de baixar-les?

¿Com és que al València li costa mitja vida arribar a l’àrea rival i, en canvi, els contraris juguen al peu i a una velocitat que dóna vertigen? Els petits detalls mostren clarament que alguna cosa important no està funcionant. La concentració? El compromís? La intensitat? Totes, o quasi totes, les pilotes dividides van ser per a l’Espanyol. Cada córner que treu el València, i no són molts, poden convertir-se en una contra que posa els pèls de punta entre els valencianistes. Com és possible fer tantes faltes en atac? Com no s’agafen quasi mai les pilotes rebutjades en la frontal de l’àrea contrària.

La sort també hi juga, això ja ho sabem, però cal buscar-la. També existeix la desgràcia, però eixa arriba a soles. Ahir, en un dels contracops dels de Sergio, Gayà es va trencar. Targeta groga, a més a més. Va ser una entrada a un contrari després d’haver de desplaçar-se a la banda contrària a la seua. Ja és mala sort. És veritat. Els minuts següents van ser de desconcert total del València. Total.

Però, que havien posat els de Mestalla damunt la graella? Molt poca cosa. Tres tirs amb perill que van evidenciar que els de Cornellà tenen un gran porter, tan jove com el del València, i quasi res més. Van entrar Piatti, Feghouli i Alcàcer, però l’equip no millorà les prestacions. Continuaren jugant igual, al tran-tran, amb pilotes llargues i poc més. Bakkali, que havia estat el més agressiu se’n va anar a la banqueta i Piatti no va tindre la seua nit. Com Feghouli, que no millorà Santi Mina. Rodrigo, en punta, -ja ho hem dit- entre res i no res. I el míster, en la banda, com si la situació no tinguera solució.

Malament anem. S’ha perdut la imbatibilitat, s’ha perdut el primer partit i les sensacions són tan dolentes que fa feredat pensar que divendres vindrà el Granada, que va posar-li les coses costera amunt al Reial Madrid, que va guanyar com guanya en moltes ocasions el Madrid, amb un gol en fora de joc i anul·lant-los un gol legal als contraris. Veurem què passa divendres. Ens temem el pitjor, i el que avisa no es traïdor.