“Nuno ves-te’n ja”, va sentenciar el públic.

Va ser la primera vegada que el respectable demanava el cap de l’entrenador. Ho va fer de forma majoritària. La grada de Mestalla va acabar el partit d’ahir calenta d’orella amb l’equip, amb el resultat, amb el mal joc, amb l’avorriment, amb la impotència, però, sobre tot, sobre tot, amb el responsable total i absolut de l’equip valencianista.

Després de la tremenda decepció de la derrota davant un equip de segona fila europea com és el Zenit, el públic de Mestalla esperava una victòria còmoda i balsàmica davant un equip de solera, sí, però que acaba de pujar de segona divisió i que prou tindrà, si de cas, amb mantindré la categoria. I no va poder ser. El València de Peter Lim, l’equip que el milionari singapurès vol convertir –segons declara- en un equip que lluite amb la crema de la crema continental, ara per ara, diguem-ho en valencià col·loquial, no alça un gat pel rabo.

Ahir de vesprada a l’Avinguda d’Aragó no va fallar res en singular o en particular, tal o qual jugador, tal o qual línia.  Allò que va fallar va ser el conjunt, el grup, l’equip. El València d’ahir va naufragar completa i absolutament, i va confirmar el que molts havien anunciat per activa i per passiva: que la plantilla actual no ha millorat la de la temporada passada, tot i que s’han mogut molts milions d’euros, encara que no sapigam ben bé de quina butxaca a quina altra. S’han pagat quantitats substancials per jugadors que, vistos des de la grada, no poden tindre eixes cotitzacions.

No és fàcil entendre, tampoc, què fa l’entrenador i director esportiu, ergo màxim responsable tècnic del Club. Ni se sap que fa el grup a Paterna durant la setmana, ni se sap com planteja Nuno els partits, ni s’entén que –davant de compromisos com els d’ahir- no tinga allò que diríem un Pla B per si el Pla A no funciona.

A què juga el València? No se sap, o no ho entenem. Ahir, davant el Betis –i no és la primera vegada que passa-, el porter –Jaume Domènech- jugà en llarg. Sobre qui, quan no està Negredo? El de Vallecas no és precisament Drogba, que baixa un baló o una cadira de rodes si cal, no; però les toca i, de tant en tant, alguna queda en possessió dels de Nuno. Davant el Betis, sense Negredo, qui havia de baixar-les? Alcàcer o Rodrigo, dos homes als quals els centrals els superaven en un pam? Gomes, que té estatura no pot fer-ho tot, arrancar des del mig camp i baixar pilotes llargues. Llavors, quina és la proposta?

Pareguda és la cosa amb el joc per les bandes. Feghouli posà alguns bons balons des de la dreta i –durant el temps que jugà- Bakkali alguns des de l’esquerra. Orbán no va tindre el seu dia, ni Barragán tampoc, però no va ser aquest el problema. Amb els puntes d’ahir, quin sentit té posar balons a l’olla que no siga esperar que el contrari falle, o enganxar una segona pilota? I si no ne fallen, i si les pilotes rebutjades se les emporten els contraris? I si ens cau alguna als peus i n’hi ha un bosc de cames dins l’àrea menuda que fa impossible que passe ni l’aire?

Quines van ser les respostes de Nuno? Doncs després que passà una llarga estona des que el Betis jugava amb un home menys, va decidir arriscar una miqueta i jugar amb una defensa de tres, traguent Orbán per De Paul. Bakkali havia eixit per Gomes en la segona part, possiblement lesionat el portuguès, i va ser incisiu, però sense efectes sobre el marcador. De fet, un passe d’ell a Santi Mina que havia eixit per Rodrigo –tremenda bronca de la grada amb aquest futbolista, tot i que agrada a un sector que espera més coses productives d’ell- que el xicot no va saber resoldre de primeres, va ser un dels pocs ensurts que va patir Pepe Mel a la banqueta sevillana.

S’ha de dir que l’ovació de la vesprada, merescuda, se la va dur Joaquín Sánchez en retirar-se del camp poc abans del minut setanta. Li havia donat la vesprada a Orbán, i havia mostrat algunes de les habilitats que encara conserva i que fan que se li recorde amb estima a Mestalla.

Comptat i debatut, el públic estava prou disgustat des d’abans que l’àrbitre xiulara el final de la partida. Ara per ara, l’equip que va començar el campionat amb un calendari que semblava envejable, sols suma sis punts de dotze possibles. A casa dos empats, davant el Depor i el Betis; lluny de Mestalla, una victòria i un empat, a Gijón i a Vallecas. Un balanç pobríssim, agreujat per la derrota davant Hulk i els seus amics.

Allò pitjor, tanmateix, no són els resultats. El que preocupa la grada és que l’equip no sembla saber a què juga, ni quina classe d’equip és. De la mateixa manera que no sembla que la plantilla haja estat ben concebuda, ni que estiga compensada. Evidentment el responsable d’això és qui s’ha fet amb totes les regnes esportives del Club, que no és altre que Nuno Espirito Santo.

¿Ens ha d’estranyar que la parròquia de Mestalla, il·lusionada com va començar la temporada, demanara ahir el cap del míster després que l’equip no li’n fera un gol a un Betis que jugà quaranta minuts en inferioritat? Doncs no, no ens ha de sorprendre.

Molt tenen que millorar les coses per a que el València, l’equip i la institució, no tornen a entrar en turbulències en les pròximes setmanes. Les turbulències de sempre, una vegada més; aquelles que abans s’afrontaven despatxant l’entrenador.