Hulk, l'increible, provoca una derrota de les que couen.

Foto Levante-EMV

El València va debutar anit a la Champions League front al Zenit de Sant Petersburg en un Mestalla mig buit però amb l'afició molt il·lusionada (a l'estadi però també a casa, al bar, a les places). És cridaner que als directius se'ls òmpliga la boca quan parlen de la importància de l'afició perquè l'equip estiga amunt però que enguany, que estem en Champions, sembla que han volgut fer caixa a costa d'eixa afició, que anhel·lava tornar a la màxima competició. Els tres partits de la primera fase tenien preus excessius. Això, afegit al fet que es juga contra rivals poc atractius  ha acabat de donar el resultat que vam veure. La gent fa un esforç econòmic per veure a un Manchester o al Bayern de Múnich, no per veure a l'Olympique de Lyon i al Gante. Aquests últims son partits d'eixos que, si guanyes, penses: "què menys que una victòria a casa!", però si perds fas poc menys que el ridícul, perquè mai pots dir: "home, és que front al Chelsea poc es pot fer".

El primer partit de la competició, amb un València que encara no acaba de trobar la seua millor versió (ni de bon tros, però és que duguem tres partits), era front al rival més perillós del grup, que a més fa mesos que inicià la temporada regular. Arribava el Zenit anunciant a Hulk i poc més, i això és el que es va veure: Hulk i poc més. I, encara i tot, van fer tres gols i van guanyar els tres punts. Però és que el que va fer anit el davanter brasiler recordà a altres malsons valencianistes nascuts en la terra de la samba (inoblidable la nit horrorosa del defenestrat Adriano amb l'Inter de Milà, o gairebé qualsevol visita de Ronaldo amb el Reial Madrid). 

El robust esquerrà marcà dos gols, es barallà amb qui se li acostà, estigué en cada jugada del Zenit, ocupà distintes posicions segons ho necessità el seu equip i va ser un perill constant per als nostres. Així va ser, que amb ben poc, el Zenit del xic prodigi vingut a menys André Villas-Boas, va guanyar el seu partit, a priori, més complicat d'aquesta fase. La major part del seu joc va procedir de balons en llarg baixats per Dyzuba per a Hulk, i en les jugades que aquest protagonitzava. Quasi res de joc, quasi cap combinació. Va fiar-ho tot al contracolp, com un homenatge a qualsevol equip de Mourinho (de qui Villas-Boas va ser ajudant), però amb jugadors de menys categoria. 

El València començà bé, amb un parell d'internades perilloses de Feghouli i amb un tir al pal de Cancelo que ja va permetre intuir que el porter del Zenit, Lodigin, no estava fi. Ara bé, al minut nou, primer colp: gol de Hulk. No és que haguéssem merescut marcar quatre gols, però sí mereixíem fer moure el marcador molt més que els visitants. El bon joc del València va desaparèixer poc després. Continuà duguent el pes del partit, però sense encert. Enzo i Piatti aguantaven massa el baló, Parejo errava passades senzillísimes, Cancelo no aconseguia pujar qual volia, Negredo (que, tot i que treballà prou, va fer un partit poc més que discret) no rebia cap baló... 

El València es desunflà i, en l'únic moment en que el Zenit va parèixer que podia i volia jugar a futbol, una falta qüestionable de Negredo (no perquè no fora falta, sinó perquè la colzada que va rebre unes dècimes de segon abans va eliminar la precisió de la seua entrada) va ser treta en llarg, el tal Dyzuba baixà de cap i una sabatada espectacular de Hulk es colà pel centre. Segon colp, i una altra mostra de que eixe costum tan valencianista de renovar els jugadors o entrenadors acabats de coronar (siga Jaume -que l'altre dia estigué magnífic, recordem- o qualsevol altre), dóna lloc a una llei de Murphy particular: "quan acabes de renovar a un jugador, aquest baixarà el seu rendiment". No va ser un error imperdonable, ni molt menys, però dissabte passat, el d'Almenara aturà balons més difícils. 0-2, final de la primera part: la desesperació s'apoderava de tots nosaltres. 

Al descans, Nuno va fer dos canvis a què no ens té acostumats. Juntà a Alcácer i Negredo per primera vegada aquest curs (en detriment d'un Piatti participatiu i voluntariós, però molt poc encertat), i donà entrada a un André Gomes que revolucionà l'encontre: demanava el baló sempre, feia tot amb sentit, clavava una velocitat més quan més calia, recolzava a qui ho necessitara. El València començà a jugar millor i, quan encara no era del tot clar que això fora així, un xut inversemblant de Cancelo, que va eixir molt més "enxufat" la segona part, es colà pel primer pal gràcies, en part, a l'escassa perícia del porter visitant. Poc després, Rodrigo va entrar per Feghouli, en un canvi qüestionable sobre el paper, vist el resultat, encara més qüestionable, perquè l'hispano-brasiler va fer el que acostuma: poqueta cosa. 

El bon joc, tot i això, ens permetia somiar, i fins i tot vam veure com el València empatava el partit mitjançant André Gomes (però siguem justos: el porter Lodigin va aportar molt també en aquesta ocasió). El joc del València no era estratosfèric (moltes centrades i pocs remats, el rival estava tancat però no massa incòmode, les idees no sobraven...), però sí molt millor que el de l'equip visitant. Ara bé, no ens havíem acabat de creure que podíem capgirar el resultat quan el belga Witsel, en un altre contracolp, aprofità dos segons que li concediren els defenses valencianistes per col·locar un tir ras i dur en la soca del pal dret. Quart tir entre els tres pals, tercer colp, K.O. Els jugadors continuaven correguent, la continuaven passant, continuaven centrant (l'estadística de balons centrats a l'àrea durant tot el partit deu ser revel·ladora) i alguns, fins i tot, xutaren. Però no va haver un veritable setge al rival, només unes quantes anades i tornades amb més cor que cap.

És remarcable que, excepte Cancelo, Abdennour (que, una altra vegada, va fer un partit prou bo) i Jaume, tots els jugadors que alinià el València ja jugaven l'any passat. I Jaume i Abdennour només cobreixen baixes. És a dir, els fitxatges d'enguany potser aprofiten perquè la plantilla siga més completa i es puguen fer rotacions, però no ens fan més competitius en Champions League. Estan els casos particulars dels fitxatges ajornats de Rodrigo i Negredo, però no compten: el cas és que el València no té un nou jugador que simbolitze que ara es pot enfrontar als equips més poderosos d'Europa. L'onze de gala és idèntic (tret d'Abdennour i Cancelo -de qui veurem si li lleva el lloc a Barragán-) al de l'any passat, en què no jugàvem a Europa. Cosa que no diu massa a favor de la planificació de la plantilla i de les ganes d'il·lusionar al personal, en general. 

Però tenim motius per a l'optimisme. Anit vam veure un València a mig gas; que no ha millorat l'equip titular respecte a l'any passat (tot i que hi haurà qui opine, i no sense motiu, que Cancelo supera a Barragán); que en la seua estrena a la Champions s'enfrontà al millor equip del seu grup (el qual, a més, duu mesos de rodatge); i que va patir un davanter en una nit perfecta, i una efectivitat de tot l'equip contrari que ja la voldria el Reial Madrid per a si. Donats tots eixos factors, el València estigué prop d'endur-se els tres punts. Això ens permet confiar en que si un altre dia en què els vents bufen a favor, ens endurem els tres punts i acabarem fent un paper digne en aquesta Champions League. F.A.