Empat front al Deportivo: inici de temporada preocupant.

Foto Levante - EMV

Ha començat la Lliga 2015-2016 i sembla que alguns pensen que encara estem en la gira estiuenca. Segon partit, segon empat front a un equip clarament inferior en recursos i aspiracions, i gràcies. És a dir, en ambdós casos el València estigué prop d'endur-se els tres punts, però també de perdre'ls. Sembla que, per a alguns, la prèvia de la Champions va ser una excepció dins d'un calendari sense exigències. 

És un topic dir que en primera divisió qualsevol rival pot ser perillós, però cal dir que el Deportivo, anit, va fer un partit molt més complet que el Rayo dissabte passat. Va eixir a pressionar al València, a fer un joc més vertical que el que pretenia desenvolupar l'equip local, i ja als cin minuts havia tingut una ocasió claríssima que acabà fora per poc. 

Diguem-ho clar: no és només que el Deportivo, al primer temps, jugara millor (molt millor) que el València. És que trobar un adjectiu per descriure la primera part dels de Nuno seria un repte per al mateix Pedro Piqueras. Terrible, espantosa, esgarrifosa... Qualsevol aniria bé. Els tres migcampistes no intervingueren en el joc en cap d'eixos 45 minuts. De Paul estava massa avançat i, amb la pressió visitant, a penes va tocar baló; Javi Fuego no té la capacitat (ni la funció, certament) de començar jugades elaborades; Danilo Barbosa careix d'experiència per llançar-se a l'equip a l'esquena, i encara que va intentar tindre protagonisme, no estigué gens afortunat, amb moltes pèrdues inoportunes, algunes estúpides. 

D'altra banda, Santi Mina, titular una altra vegada substituint Feghouli, tampoc estigué gens encertat, encara que es mostrà voluntariós. En canvi, Rodrigo va fer un partit directament nefast; en el temps que duu a Mestalla, el procés és més o menys el mateix, cada partit: els tres primers errors, aproximadament, només generen murmuris, però d'ahi endavant, els xiulits guanyen terreny. Seria interessant posar-lo un partit de davanter centre (la seua posició natural) o si no seure'l a la banqueta una temporada, perquè quasi que fa pena veure com comet un error rere un altre; només en els còrners que va traure va tindre èxit, pràcticament. Negredo va estar desabastit, i encara que va marcar un gol i va ser dels millors (cosa no massa significativa, tanmateix), no tingué una actuació estelar, en part també per l'absència de joc: prou va tindre amb tocar cada baló per dalt i en no perdre cada pilota que rebia, donat que sempre estava envoltat de contraris. 

Pel que fa a la defensa, no estigué tan mal com la resta (tret de Barragán, a qui ja arribarem), però més que res perquè Mustafi compensa el discret nivell de la resta. Gayà, això, discret, i poc més. Vezo va estar fatal cada vegada que hagué de passar-la a algun company que estigués més avançat que ell, i, encara que en defensa no va estar horrible, una eixida en fals va deixar un buit per on Lucas Pérez va entrar amb la llibertat suficient per preparar un llançament magnífic al pal llarg de Ryan. Aquest, per cert, va estar més insegur (especialment en els balons aeris) que Ana Mato en una roda de premsa. Es troba a faltar a Alves. 

Encara com que el via crucis de la primera part acabà amb un gol de Negredo, que va enganxar al segon pal un baló pentinat al primer en un còrner, però no hi havia motius per estar contents. Era dolorós veure aquell espectacle mentre, als nous marcadors instal·lats a Mestalla, al costat de la cara circunspecta de Gayà, Alcácer i Mustafi apareixia el lema "Abona't". Feien ganes de pegar a fugir, revendre el passe i fer-se soci de la Ponferradina, el Poli Ejido o qualsevol altra causa perduda. 

La segona part va continuar la cosa més o menys igual, potser amb un poc més de dignitat per part del València... Si fins i tot van fer alguna jugada en què primer la tocà un defensa, després un migcampista i, per últim, un davanter! Durant la primera part, l'única arma contra la pressió del Deportivo va ser el baló llarg. A la segona, va ser l'arma més freqüent, però no l'única. 

Ara bé, les coses canviaren amb l'entrada de Feghouli i Parejo. Per fi el mig del camp movia el baló, per fi la banda dreta combinava (un altre problema de Santi Mina va ser la seua nul·la connexió amb Barragán). La sola presència de Parejo oferint-se a cada cop donava sentit al joc dels de Nuno, però és que, a més, això va fer a De Paul millorara extraordinàriament la seua aportació. Estiguérem a punt d'empatar, gràcies als canvis, aquesta vegada sí, encertats, de l'entrenador. Amb l'equip present en tres competicions, seran freqüents rotacions com les que ja hem pogut veure per donar descans als jugadors més importants.

Vet aquí, però, que van sorgir dos protagonistes inesperats. El primer, Nuno, que amb el Deportivo en declivi no va tindre valor per llevar a un mig centre (De Paul, per exemple, estava fet pols) i juntar a Negredo i a Alcácer. Va canviar a un per l'altre, i l'esquema continuà igual, però sense les prestacions d'un Negredo que, a més de ser l'únic capaç de guanyar balons aeris, està en una dinàmica molt positiva. 

El segon, Barragán, que havia fet un partit gris oscur (però molt, recordava a èpoques passades), que en un moment donat va decidir erigir-se en protagonista negatiu. Tot un seguit de faltes, algunes innecessàries, altres forçades per intentar regatejar rivals en el propi camp, altres després de patir regats humiliants, van fer que fora expulsat a deu minuts del final. L'àrbitre li podia haver tret targeta roja prou abans, perquè de la col·lecció de faltes, un parell van trencar sengles contracolps. El camí del defensa cap a la caseta, a pas lent, com si el València hagués de mantenir el resultat, va fer que els xiulits, ja considerables, refermaren. 

Per aquest segon event, Nuno es va veure obligat a adoptar la formació que no havia tingut valor d'adoptar abans (un 4-4-2, amb Negredo i Alcácer davant), però ara amb només un davanter. Sorprenentment, el València encara generà algun perill en eixos últims instants (en què el Deportivo també tingué alguna possibilitat, realment), però cap pensar si hauria donat resultat eixe canvi d'esquema abans de l'expulsió. 

El marcador no es va moure, i l'empat a un confirma l'inici en fals de la Lliga. Quatre punts perduts en dues jornades, quatre punts que, de ben segur, trobarem a faltar en maig de l'any que ve. Però el pitjor de tot és, com hem dit en moltes ocasions, la imatge transmesa, eixa primera part tenebrosa que hem hagut de patir a mode de benvinguda. Confiem en que no siga la tònica dominant enguany. F.A.