El València torna a l’elit europea. A Mònaco es va viure una nit per a la història.

Foto Levante-EMV

Sis minuts. L’àrbitre italià, Nicola Razzoli, així el coneixen al seu poble, no content amb haver-se menjat una roja per al lateral Kurzawa -que li va trencar la cara a Negredo d’una colzada-, i de donar validesa als dos gols del Mònaco que eren discutibles [el primer per falta prèvia i el segon per fora de joc], va allargar sis minuts el partit. Si els darrers quinze minuts del temps reglamentari van ser d’espant per a la parròquia de Mestalla, el llarguísim afegit va ser d’infart.

Tot amb tot, al minut 96 l’home va haver de xiular el punt i final, i amb ell l’alegria valencianista fou unànim.

Molt s’havia escrit sobre el partit que el València havia de jugar a l’Estadi Louis II. No de bades es tractava de decidir si el Coronation Anthems de G.F. Handel havia de sonar a Mestalla durant la temporada que acaba de començar. S’havia arribat a escriure, no sense una certa dosi de raó, que era injust que el VCF es jugarà la temporada 14-15 i la 15-16 en eixe partit. Ara bé, quina és la relació entre el futbol i la justícia?

Certament, eren diverses coses les que anit es jugaven a Mònaco, i totes n’eren transcendentals: generar recursos econòmics, fer més atractiu l’equip per a jugadors importants, prestigi internacional per encoratjar un sponsor a vincular la seua marca al Club, un impuls gran per al projecte de Peter Lim, donar satisfacció a una afició que ha lamentat l’absència dels seus colors a l’Olimp futbolístic europeu... Tot això i alguna cosa més es jugava anit a Mònaco.  

Nuno va alinear un onze solvent, possiblement el millor a hores d’ara [encara que Alcàcer quedara d’inici a la banqueta com a bala en la recàmara], tot comptant amb les absències obligades d’Alves i André Gómes. Un equip molt jove, massa i tot en defensa, [temien alguns tot malgrat confiar en les ajudes de Javi Fuego], atesa la importància de la veterania en partits com el d’ahir. Clar que la relativa sorpresa de la presència de Negredo, en detriment de Paco Alcàcer, matisava tant la mitjana d’edat com la manca de veterania.

El partit d’Álvaro Negredo fou dels que es guardaran a la memòria. Particularment eixe gol de crack en el minut 3.30: un gol per a la història del valencianisme. L’eliminatòria es posava de la millor manera imaginable perquè, a més de l’avantatge al marcador, els de Nuno tocaven, combinaven i s’acostaven amb perill a la porteria monaguesca. De fet, a punt va estar el propi vallecà d’aconseguir el segon en empalmar una gran passada resultat d’una jugada extraordinària d’Enzo Pérez, qui va fer el seu millor partit com a valencianista.

Ja sabem, tanmateix, que el València no seria el València si no fera patir de valent la seua afició. Al minut 17, Ryan va eixir en fals a una pilota per dalt; un defensa va intentar rebutjar la pilota però tan suaument ho va fer que el central Raggi va col.locar-la junt al pal esquerre de l’australià. Era l’empat, i quedava un món de partit.

Tot amb tot, els valencians van arribar al descans amb eixe esperançador resultat.

En tornar dels vestidors els xicots de Leonardo Jardim van eixir com s’esperava: a per totes; i als de Nuno començaren a pesar-li les cames i la responsabilitat. Els canvis que el portugués va realitzar no van tindre l’efectivitat desitjada: Alcàcer per Negredo [sembla que lesionat] al 60, Piatti per Rodrigo al 64 i Danilo per Enzo al 78, tres minuts després que el Mònaco marcara el segon gol després d’un mal rebuig de Ryan i amb possible fora de joc de l’atacant blanc i roig.

Quedaven quinze minuts i el València havia perdut absolutament el control del baló. Els migcampistes havien reculat obligats pels de Jardim, i la distància entre Parejo i Paco Alcàcer era com la de la Terra a la Lluna; o així ho semblava. Tot amb tot, s’ha de dir que ningú va amagar-se. La defensa, malgrat la seua joventut va aguantar bé. Mustafi i Vezo van estar de categoria, tret d’algun error com el del primer gol del Mònaco. Al centre del camp tots molt bé: Feghouli, Parejo i, ja s’ha dit, Enzo Pérez. Davant, cal destacar a Negredo i, en menor mesura, a Rodrigo. 

L’equip, en la seua totalitat va ser solidari fins al xiulit final. Les cames pesaven, i els cors bategaven a una freqüència altíssima; el cap no responia amb claredat, però el personal va apretar les barres, també els de la banqueta. Els sis minuts van ser eterns. Un gol del Mònac era la pròrroga, i ningú volia això; de cap manera. Finalment el darrer segon caigué i il signore Rizzoli va tindre a bé xiular la fi del partit.

El València CF ha tornat a Europa, entre els millors del Continent, i dijous estarà als bombos que decidiran els grups de la primera fase. La plantilla va a ser reforçada [els noms que sonen són importants], s’ingressaran prou diners pels drets de TV i arribarà un patrocinador de campanetes. A més, l’afició, ara sí, podrà tornar a escoltar a Mestalla eixa melodia tan coneguda inspirada en l’insigne George Friedrich Handel. Una alegria, per als futbolers i futboleres seguidors del València CF.