 |
| Foto Levante-EMV |
El València va treure un valuós
empat de la seua visita al Santiago Bernabeu, un empat treballat fins a l’extenuació,
un empat que va exigir el millor de l’equip de Nuno, un partit realitzat a casa
de l’equip totpoderós, l’Equip d’Espanya,
que es jugava mantindré viva la flama de la lluita per la Lliga. Alguns, entre
ells el president del Club, han dit que els de Mestalla es van deixar ahir dos
punts a Madrid. No compartim eixa opinió. Va ser un partit d’infart, d’aquells
que creen afició valencianista, i el resultat, el repartiment de punts, va ser
just.
No convindria llevar-li,
tanmateix, ni un gram de mèrit al que el València va fer al Bernabeu. Anar-se’n
al descans amb un 0-2 és cosa que pocs equips poden contar. El Madrid, tret de
dies comptats, que són molt infreqüents, és una màquina de guanyar. Com declarava Alves en finalitzar l’encontre,
quan ataquen per onades, quan són un allau, és molt difícil aguantar la
pressió. A l’aficionat valencianista li sembla que està assistint al
desembarcament de Normandia, i és fàcil que els jugadors siguen presa del pànic
i cometen errors de concentració d’aquells que et costen un disgust. La
qualitat dels seus jugadors, de la major part, és extraordinària. Anit, un
error en defensa d’una pilota parada significà el gol de Pepe; el segon va ser
una obra mestra de Isco, que va sorprendre a un Diego Alves, qui va fer un dels
partits de la seua vida. Tres pilotes van estavellar els d’Ancelotti al
travesser, Alves va parar-li un penalty a CR7 [i quasi li provoca un pantaix],
i va parar remats a boca de canó de mitja plantilla blanca: des de Bale a Sergio
Ramos, passant per Chicharito, James i companyia.
És cert que el València tingué
ocasions de fer el 2-3, que Negredo està patint algun càstig dels Déus, i que
De Paul potser fou víctima d’un penalty de Pepe. També és cert que a Arbeloa li
va perdonar Clos Gómez la segona targeta en la primera part, com li la va
perdonar a Pepe en la segona. Tot i amb això, el resultat va ser, pensem, just i
corresponent amb allò que els dos equips van posar damunt la gespa del
Bernabeu.
El València va fer un partit complet.
Millor, clar, els primers 45 minuts que els segons, durant els quals l’esforç
va ser acusat. La defensa va estar molt sòlida i, sobretot, sobre totes les
consideracions que podrien fer-se sobre l’equip, Diego Alves va estar
portentós. Extraordinari. També Gayà va justificar de sobra la renovació que
acaba de signar: fou un dels millors sens dubte. El plantejament de Nuno va
donar resultat. Forts darrere i desplegar-se al contracop, traguent la pilota jugada
des l’àrea pròpia.
El partit serà molt recordat, com
hem dit al principi. Raons? Una, per sumar un punt que deixa a l’Atleti a tres
punts per davant i al Sevilla quatre per darrere, tots dos, això sí, amb un
partit menys. En qualsevol cas, el d’anit va ser un pas important per a estar
en Champions la temporada pròxima. La segona raó, perquè el València va
resistir el setge del Madrid, que durant la segona part, amb l’entrada de
Marcelo i, especialment, Carvajal, va activar les bandes amb més perill que
Arbeloa i Coentrao. Finalment, la tercera raó, la més morbosa, amb un punt
inclús de sadisme: més que probablement el Reial Madrid va perdre ahir totes
les opcions de guanyar la Lliga 14-15. Això, només això, ja és una alegria per
a tants i tants aficionats que són del València i com a segon equip tenen al
que jugue contra el Reial Madrid, siga el Manchester United, el Bayern de
Munich o la Ponferradina.
Un gran partit. D’infart, com hem
dit. En els últims minuts –l’àrbitre va afegir-ne cinc!!!- hauria pogut
produir-se el 2-3 o el 3-2. Totes dues coses pogueren passar, així que, com hem
dit, l’empat va ser una recompensa justa al gran joc desplegat pels de Nuno. Un
empat que ompli d’orgull l’afició de Numeradadescoberta.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada