Tres punts més que el Sevilla per anar al Bernabéu.

Sota una calor inaudita enguany, el València va fer valdre la seua superioritat front a l'Eibar en un partit no massa vistós. No fou aquesta l'única semblança amb el partit de dilluns passat front al Granada. Un contrincant feble, una victòria còmoda i una tranquil·litat que s'agraeix però que permet una relaxació excessiva que en ocasions desemboca en una desídia irritant.

Els nostres van eixir amb la novetat de De Paul per banda esquerra en comptes del sancionat Rodrigo, i amb Alcácer de titular. Tampoc va fer un partit memorable, el davanter, però participà molt més que contra el Granada i no va errar tantes ocasions com Negredo a Vallecas. 

Al llarg de la primera part, el València va dominar en pràcticament tot moment l'esfèric i va tancar els visitants en la seua àrea, però no va tenir ocasions massa clares. Era freqüent que els nostres arribaren als vint metres finals i se'ls acabaren les idees. André Gomes no estava fi, Feghouli no destacava tant com en partits previs, De Paul estava lent a l'hora de pensar l'última passada... L'argentí, no obstant això, va demostrar la seua habilitat en el llançament des de fora de l'àrea: provocà dues intervencions destacades del porter basc i estavellà, ja en la segona part, un baló al travesser. 

La tranquil·litat no perillava, perquè l'Eibar només va destorbar Alves amb un remat picat de cap que se n'anà fora per poc. Les ocasions del València no eren massa clares, però la desconfiança que puguera haver en la parròquia valencianista es devia abans a una tara adquirida amb anys i anys de patiments inesperats que al que s'estava veient a la gespa. La major part d'aquests patiments, tanmateix, es disiparen quan, en una segona jugada després d'un còrner, Gayà va posar un baló en l'àrea agafant a la defensa contrària descol·locada, a mitja eixida, i Otamendi, imperial, com sempre, rematà de cap fent inútil la intervenció d'Irureta. 

A la segona part, la cosa canvià. Novament de forma similar a la de dilluns passat, el València començà a perdre balons en camp propi que, menys mal, no eren aprofitats pels bascos. Les transicions es van fer cada vegada més lentes; els centrals passaven el baló als migcampistes i aquests el tornaven als centrals, que jugaven amb els laterals, i aquests amb el porter, i el porter al central... Semblava que l'equip no tenia ganes d'atacar, i l'afició començà a murmurar. Vet aquí, però, que quan pitjor estava el València, De Paul va llançar un tir preciós a l'escaire dret, i el rebuig va arribar, després d'un parell de tocs, a Parejo (molt més encertat que altres dies, i millor que André Gomes ahir). El de Coslada va tirar des de fora de l'àrea i va aconseguir allotjar el baló en la porteria gràcies a un rebuig. 

Després, un poc més del mateix. Domini clar del València, poques jugades que commogueren al respectable i menys ocasions. A Alcácer li van anular un gol, sembla que per fora de joc que no era, però després va aprofitar el millor moment de la segona part per compensar: una falta llançada magistralment per Parejo pegà al porter i al pal, i arribà a peus del torrentí, molt intel·ligent en buscar el rebuig, que només hagué d'empentar. 

Semblava que el quart i, qui sap, el cinqué, arribarien prompte, però la relaxació es va fer quasi absoluta. Com apuntàvem, hi hagué alguns detalls que demostraven una desídia censurable en els nostres jugadors. I així arribà el gol visitant. Amb tanta passada en posicions defensives, un error molt greu d'André Gomes va ser aprofitat per Ángel per xafar àrea amb la defensa desconcertada. Tots anaren a per ell i, quan semblava que se li havia fet de nit, va veure que arribava Arruabarrena sol, i aquest rematà de primeres amb un tir creuat a gol. Quedaven només deu minuts que van servir, només, perquè Piatti i Gomes veieren la targeta groga de forma innecessària, i perquè l'afició lamentara l'excés de confiança que a estones semblava manca de ganes de jugar a futbol. 

Tenim tres punts d'avantatge sobre el Sevilla, però queden tres partits, i sembla que els de l'inefable Emery arriben amb més ambició que nosaltres. Diumenge que ve al Bernabéu, el València pot no només donar un pas importantíssim en el camí a la quarta plaça, sinó també privar al Reial Madrid (equip que, com sabeu, no ens cau especialment bé) del títol. Tanmateix, la setmana següent ve el Celta, que ens va donar molts problemes en la primera volta. Així que no ens pensem que la jornada que ve és l'únic partit que ens queda. Tenim tres finals, i estones de relax com les d'ahir es pagaran molt cares. F.A.