Un accident d’Alves desconcerta i desconcentra inexplicablement al València.

No és fàcil jugar a Vallecas, això ja ho sabíem. El camp és massa menut, el públic està molt al damunt del terreny de joc i, sobre tot, el Rayo és un equip de barri amb cultura de resistència, i està entrenat per un home que lidera sense complexos eixa esquadra. Paco Jémez és valent, atrevit, descarat i  li planta cara a qui faça falta. A més, com els seguidors del València van poder comprovar en l’eliminatòria de Copa, el Rayo és més equip del que sembla.

Tot amb tot, el València és un equip que vol tornar a l’elit del futbol mundial. I un equip que té eixe projecte estratègic no pot fer allò que els de Mestalla feren anit a Madrid. Està l’equip en el sprint final, en la recta dels darrers cent metres, i està competint amb l’Atleti de Madrid i el Sevilla, que fa setmanes que no donen un pas en fals. Particularment preocupant és la velocitat de creuer dels d’Emery, que estan guanyant cada partit que juguen, ja siga en la Lliga o en Europa. Això fa que el València no hauria de resignar-se a perdre dos punts tan essencials com els que ahir va perdre davant el Rayo. I gràcies, que no van ser tres de miracle.

El València coneixia el resultat del Sevilla a Eibar. Sabia que havia d’eixir a mort, i això va semblar fins al minut divuit. Als de Jémez els hi va costar els primers cinc minuts passar de la ratlla del mig camp, i els de Nuno Spírito tot ho feien bé, tret del remat final. Era, pensaven els aficionats, cosa de temps. El gol arribaria. Tard o d’hora. No va ser així.

Una pèrdua de baló al mig camp i la pilota va agafar-la Embarba qui, entre els dos centrals va disparar a porta prou abans d’arribar a la frontal de l’àrea. Alves, potser cegat pel sol, va patir el gol de la temporada. No va ser un error, va ser un accident, i el porter demanà disculpes els seus companys.

Tanmateix, aquests van entrar en una fase de desconcert absolut. Tots tremolosos, escassos de força en les pilotes disputades, i horribles a pilota parada. Ni els córners ni les faltes laterals duien perill a la porteria de Toño. Nuno hauria de convocar la plantilla demà i el dissabte i tindre’ls vinga a treure’n faltes fins a que es guanyaren anar-se’n a casa.  Quin desastre de faltes.

La manca d’encert també va ser clamorosa. És millor que Negredo no veja les imatges dels tres errors que va cometre ahir. Es deprimirà. Tampoc Paco Alcàcer va tindre el sant de cara. De fet, fallà una pilota entrant per l’esquerra que ens obligà a fregar-nos els ulls.

Al descans Feghouli va entrar per Piatti, molt apagat durant els primers 45 minuts, segurament curt de forma després la lesió. Rodrigo, que havia estat el més incisiu per la dreta, passa a l’esquerra, i allí es va perdre, desdibuixant-se fins a, pràcticament, desaparèixer. Al mig del camp es va notar en excés l’absència de Javi Fuego. Enzo Pérez va fer entre poc i res, tot i que Parejo i André van acomplir amb la faena.

Particularment Parejo, qui va aconseguir empatar el partit amb el llançament d’una falta directa [aquest llançament sí; aquest va ser d’excel.lència] des de la frontal de l’àrea que havia provocat la [injusta] expulsió de Morcillo. Abans, un tir d’André havia pegat al pal dret i a l’esquena del porter vallecà, però la pilota miraculosament no va entrar a la porteria.

El València jugava amb un home més, i semblava que el partit podia remuntar-se. Vana il.lusió. El Rayo no afluixava i Alves salvà un obús que quasi va fer cantar gol els vallecans. El final s’acostava, el València semblava haver despertat i decidit a posar setge a la porteria de Toño. El porter del Rayo, però, va colpejar amb ganes a Rodrigo en una eixida, i el xicot caigué en el parany: li va fer una puntadeta i... roja directa. Una altra vegada igualats: 10 contra 10.

Al final un punt que, paradoxalment, pot ser ben important al final. El València conserva la quarta plaça, tot i que empatat a punts amb el Sevilla. No obstant, el que pot preocupar la parròquia valencianista és que així com els competidors directes estan que mosseguen, els de Nuno semblen deficitaris de caràcter. Diumenge caldrà assegurar els tres punts a Mestalla davant l’Eibar que està quasi en caiguda lliure. I després caldrà anar al Bernabeu. Quasi res.

Si no n’hi ha més força mental i més encert davant la porteria contrària, malament. Ahir, a Vallecas, el València no va jugar com un equip que vol estar a l’elit. Al primer colp –el gol per l’accident d’Alves- va quedar atordit, desencaixat, i amb una “pàjara” que li va durar massa temps. Està clar que el Rayo no és un equip fàcil, però tampoc no és el Bayern de Guardiola, i ahir el València hauria d’haver tingut més amor propi, més capacitat de reacció i més encert de cara a porta. És molt el que està jugant-se a hores d’ara per a perdre dos punts per un accident com el que va patir Diego Alves al minut 18 de la primera part.